dissabte, 26 de desembre del 2015

I al segon dia de ressaca

de l’únic que
en tenc ganes
és d’endinsar-me
pel camí de la mar
que condueix
a l’infern
en plena foscor
escoltant els actes
inexplicables de nacho
vegas, amb el rostre
impassible dels astres
observant el meu descens
a les profunditats;

 la mar
 està sempre

freda

diumenge, 13 de desembre del 2015

els poetes

assistírem a un recital poètic de tres noves
veus emergents. era una cosa que m’havia
d’acostumar a fer, anar a tot recital
que pogués per veure com recitaven
aquests poetes i conèixer la poesia
que s’estava escrivint.  ens asseguérem
a la penúltima fila de cadires (no n’hi havia
gaires, potser cinc o sis fileres; la llibreria
que organitzava l’acte tampoc permetia
molt aforament) i esperàrem l’inici  del recital.

els poetes començaren rallant de la seva
amistat, de com es conegueren, de la seva
trajectòria poètica, inserint en aquesta
presentació tocs d’humor que feien esclatar
als assistents de riure. era això una estratègia
de venta? la recerca de la complicitat del comprador
mostrant-se graciós? perquè si era així, ho tenia
fotut. mai he sabut vendre un producte. no
posseeixo la retòrica necessària per a tal
propòsit. sempre he estat un pèssim venedor.

i, aleshores, recitaren els seus versos. autèntics
rapsodes, la seva poesia era poesia mereixedora
de premis. intel·ligents, complexos,  irònics,
metafòrics, generadores de llenguatge... era
vertadera poesia. eren vertaders poetes. ho
vaig veure de seguida. mai em trobaria a l’altra
banda. jo no escrivia poesia. jo no era poeta
ni ho seria mai. era hora de pensar en una
altra salvació. era hora de deixar d’escriure.
però quin seria el meu futur al qual agafar-me?
vaig pensar en els meus estudis. potser tornaria
a estudiar, potser un màster per saber vendre
quadres.



dijous, 3 de desembre del 2015

la tempesta sotjant com cucs en una poma

que quieta està la nit.
el cel nocturn, les estrelles en ell,
la mar, les estrelles en ella, el vent,
el silenci, les cases a les fosques, la llum
de les faroles, els carrers, la vida.
un peix esquitxa la superfície de la mar,
però fins i tot aquest acte imprevisible
i fugaç és fotografia; el temps ha desaparegut;
el món no camina aquesta nit. res presagia
tempesta. potser aquesta bonica postal
sigui eterna. m’agradaria que fos així.
però la tempesta no s’ha extingit. segueix
en algun lloc, amagada, sotjant com un déu
venjatiu, i quan alliberi els seus llamps
i trons, serà
                          terrible i devastadora.




dimecres, 25 de novembre del 2015

criteris

he de llegir molta més poesia
l’ha he de devorar com a carn
però no solament l’he d’engolir
sinó també he de saber el que trago,
ser un nutricionista de la poesia.
així que visito les grans biblioteques
de l’illa, me’n porto a casa tres llibres
de poemes (sols en pots treure tres)

i llegesc poesia.

i en acabar el primer se’m queda
una sensació amarga als ulls.
em couen. el llibre fou guardonat
amb la distinció del primer premi
d’un dels millors premis literaris de poesia
en llengua castellana i no puc entendre
quins foren els criteris seguits pel jurat
per a tal honor. un bon ritme? una forma
adient? metàfores enginyoses? versos
amables i de cortines obertes? és aquesta
la poesia que he d’escriure?

en una ocasió, vaig participar en aquest premi
literari. en aquella època apuntava alt.
em creia un fotut poeta de collons.
el jurat es va encarregar de baixar-me
els fums. segurament els meus versos
foren els primers en ser llençats
a les escombraries. ni tan sols una petita
nota de condol. però, és clar, què esperes
quan els teus criteris no són els dels demés?
xampany i confeti? per què em complico
la vida versada? tan difícil és escriure sobre
plantes i cants d’ ocells? i què em dirà
el segon llibre? merda, blackie books acaba
de publicar una nova novel·la de brautigan
¿haurà arribat ja a les llibreries d’aquí?



divendres, 13 de novembre del 2015

hauria de ser qualsevol cosa menys poeta

és hora del cigarret. me’l lio i m’assec
a l'ampit d’una de les finestres arran
de carrer d’una habitació que pretén ser
sala d’exposicions. tenc les mans plenes
de pintura plàstica blanca; he estat pintant
cubs rectangulars de 2’40x1’50 que serviran
per a penjar-hi quadres o fotos. els observo
pintats de blanc i tenc la sensació de trobar-me
davant el monòlit de 2001. podria participar
també a l’exposició. podria presentar aquests
rectangles i anomenar-los Sentinelles i seria
escultura. O simplement pintura minimalista.
Podria despullar-me i fer el mico davant d’ells
 i seria una performance. Em podrien filmar
mentre aprenc a ser un homo habilis i seria
videoart o em podrien fotografiar i seria fotografia.
i, no obstant, esciuré sobre una pausa
per a fumar-me un cigarret on hi hauria d’haver
molt més, no més paraules sobre la pintura
plàstica blanca, sinó més de quan indefensos
 estem per l’absència dels sentinelles i quan
terrible és la pintura plàstica blanca per
les mans nues i per a la vida. Les campanes
del rellotge de la plaça anuncien les 12’00.
llenço el cigar al carrer. és hora de posar-se
a pintar i d’esculpir sentinelles. El poema
no està acabat.


dijous, 5 de novembre del 2015

els doblers pels qui tenen doblers

tenc un got de macallan 1824 davant meu.
els tres tenim gots de macallan 1824.
no he pogut mai amb el whiskie,
i, no obstant, tenc un got de macallan 1824
davant meu.
-Açò és delicatessen- afirma el boss
però jo m’hagués estimat més unes vulgars
herbes dolces fetes del camp d’aquí al costat.

sí, sé que el macallan és un whiskie excepcional,
però no he pogut mai amb el whiskie;
bé, me’l beuré en petits glopets.
i sí, amb el primer xarrup noto la seva exquisidesa.
no és un jb o un un cutty sark que en ficar-te’ls
a la boca és com si una mata d’espines
rodolés per la gola. No, aquest és suau i gratificant
com la contemplació d’un ball d’strepteasse, però
què vols que et digui, ja t’he dit que no he pogut mai
amb el whiskie.
-em sap greu, però no li puc
i l’allunyo de mi com si el got tingués la pesta.
-el que fas és com tirar 100 euros
hòstia! quin malparit. la sentència em dol
amargament perquè ho diu com si em sobressin
els doblers i no estic per llençar un d’aquests bitllets
verds tan requerits. però tampoc és que em faci
molta sang. jo no sóc el que paga el dinar i sé
de sobres que el prodigiós licor no es malbaratarà
pel desguàs de la pica de les mans; el boss
recull la meva ofensa i se l’aboca al seu got.
els doblers pels qui tenen doblers.





dilluns, 12 d’octubre del 2015

Debat sobre els avantatges i inconvenients de les conseqüències originades per la construcció de la torre de babel


Amb gestos i en anglès
Em pregunta si està obert.
Mecagundena! Les portes del supermercat
Estan obertes per airejar el local, he encès
Totes les llums sols per a augmentar la
Factura de l’electricitat i m’estic assegut a la
Cadira de la caixa perquè em provoca orgasmes.
Compra tres botilets d’aigua de mig.
L’indico el valor postapocalíptic a la que es ven.
Euros?
Entenc que si acceptem aquesta moneda.
Hostia! Hòstia! Tu segueix per aquest camí.
Al cap d’un minut, UN MINUT, torna a entrar
Per tornar a comprar dos botilets més.
Si, vella. T’agrada anar per aquest camí.
I passat un altre minut, torna a entrar
Per comprar més aigua, però l’ha acabada.
Des de la llunyania, balancejant un botilet
A dreta i esquerra, com si m’estigués dient
Que el que està subjectant és aigua, em senyala
El bòtil per veure si n’hi ha més.
Responc elevant la veu lleugerament:
Què passa. Ets imbècil? No n’hi més
I nego amb l’índex de la mà dreta imitant
El seu moviment anterior.

Parada al meu costat. li dono un cop d’ull
De dalt a baix i em quedo contemplant
Les seves cames. Les seves cames són
Autopistes solitàries  en les que  voldria
 Transitar en una nit etílica.
En anglès, em pregunta si parlo anglès.


  

dimecres, 7 d’octubre del 2015

El moix negre

Estic llegint la Història del cinema de
Román Gubern i la seva lectura m’inunda
De fantasies cinematogràfiques. Per què
No puc deixar de volar? Per què no puc
Tenir els peus a terra? Estic fumant un
Cigar a fora del súper, de cara al seu interior,
 reproduint metres i metres de pel·lícula en
la meva pantalla infinita, quan, de sobte,
noto un lleuger i envellutat formigueig
darrere del genoll dret; hi descobreixo
un moix negre qui passa distret:
hòstia puta!
el formigueig es converteix en una descàrrega
elèctrica que transita per la meva espina dorsal
i xoca en el cervell. Crits, confusió, sang en el rostre
 impresa en les mans, terror:
LA MORT... LA MORT ENS RODEJA... LA MORT
No hi ha com un moix negre per fer-te picar
De peus a terra. Les portes de la presó
M’abracen.


divendres, 25 de setembre del 2015

No existeixen les casualitats

Tenc moltes coses a fer, però estic estirat
Al sofà, matant les hores abans d’entrar a
La feina. Estic passant canals com un cowboy
Disparant a tota una banda de foragits i em
Paro a Boing, a “El asombroso mundo de
Gumball”. M’encanta aquesta sèrie animada.
Absurda, esbojarrada, fascinant. Em fa rompre
El cul de riure. En l’episodi, la mare de Gumball
Acusa al seu fill de procrastinador. La paraula
És curiosa. Me la guardo; l’episodi és una classe
D’abdominals.

A la feina, he decidit alternar prosa i vers; començo
Així a llegir Trenta-tres nits amb Baudelaire, d’Antoine
Compagnon, Blackie Books. Per a la meva sorpresa, el
Llibre té un capítol titulat “la procrastinació”. Hòstia puta!
No pot ser una coincidència. I en acabar de llegir el capítol,
Em veig en Baudelaire i em veig en Gumball; sóc un
Procrastinador. Però què és el que aplaço jo? L’enfrontament
Final amb el meu cap: “Ho sento. No tornaré mai més”.
El meu viatge per les obscures profunditat del poema.
El projecte fotogràfic que és visualitzat a la pantalla del
Futur improbable com la meva ascensió a l’Olimp de l’èxit.
L’escriptura d’una novel·la. El meu fracàs com a poeta.
La caiguda a l’abisme de l’home.
L’amor
Viure
La meva mort


dimecres, 23 de setembre del 2015

Llibres

En un afany per saber què falta en els
Meus versos,  deler d’entendre els versos,
De comprendre a aquells que em precediren,
Per a construir-me més fort i més segur,
He començat a llegir sobre els meus deus.
M’acabo de polir Linaje de malditos, escrit
Per Mario Campaña, i ara, en aquesta freda
Tarda de finals de setembre, assegut a la cadira
De la caixa del supermercat, he entrat en el retrat
Que fa Juan Corredor de Bukowski. Hi entro amb
Tots els meus sentits, amb tota la meva poca
Intel·ligència, amb totes les meves pors i inseguretats.
Hi entro i m’hi quedo i no alço el cap per a ningú,
Ni tan sols per dir bones tardes al burgès jubilat
Que beu macallan de 12 anys ni a la seva fina muller
A qui no veuria malament en fotre-li un clau, ni
Per dos mafiosos russos qui es passegen amb
Un feix de billets de cent, ni a les seves dones,
Les cames de les quals m’arriben als pits, ni per
La parella de lesbianes italianes qui discuteixen
Per si han de comprar un paquets de crackers,
Ni per la vella matriarca toca-collons a qui faig
rebentar el cap amb la meva pistola de dits,
ni per l’amo saciat qui entra aixecat per l’aroma
juvenil d’un nombrós grup de noies basques,
ni per la filla de la de la botiga de roba...
un moment. Per ella, aixecaria per on passés,
sols amb les mans, catedrals gòtiques




dimarts, 22 de setembre del 2015

“Un poema és una ciutat”

Volia visitar el museu d’art contemporani de la
Ciutat:
-És clar. Anem-hi
Ens vam passar dues hores al bus, dues maleïdes
Hores assegut en un seient dur i indomable que
Em va deixar el cul baldat, i ni tan sols vam sortir
De la ciutat; la ciutat encara tenia moltes hores
Per a transitar. Aquí, en deu minuts i a peu ja t’has
Acabat els carrers.
Els seus carrers eren interminables, flanquejats
Per tot tipus d’edificis, de nova planta i ruïnosos,
gratacels i soterrats, neoclàssics, colonials, modernistes
i d’avantguarda, i lluint tota la roda de colors. Aquí
existeix el dret a vol (encara que un pocs s’ha passat
aquest dret pel forro) i regeix el blanc immaculat
(encara que uns pocs s’han cagat en la seva diàfana
Protecció).
Estaven poblats per milions de persones. El seu número
Era impossible de calcular. Hi havia tantes persones que
Semblava que en sol demà s’havia transportat una nova
Remesa de ciutadans; de vegades, em crec l’únic habitant
D’aquest indret.
El silenci era allí una llegenda, un mite, una falsedat; aquí
És vertadera realitat.
Sí. “Un poema és una ciutat”
Estic realment fotut
Què he estat fent fins ara?


dilluns, 21 de setembre del 2015

Ca o dimoni

Me’l trobo a mig camí, passejant al bulldog
De la seva família, Lulú, i se m’afegeix a la
Caminada i ens posam a rallar; som dues ànimes
Que han de mester rallar. M’explica els seus
Plans de futur, que se’n vol anar d’aquí, que
Aquí es troba molt tot sol, que se’n vol anar
A Barcelona
-Sí, fas molt bé, surt d’aquí, viu- l’esperono jo
Amb un cert aire de nostàlgia i enveja; jo he
Decidit quedar-me aquí, he escollit no viure
Per l’absurda idea de convertir-me definitivament
En escriptor i artista . Quina puta contradicció.

Arribam a un parc infantil estratègicament mal
Construït per la seva ubicació fora del poble,
Convertit en un aeroport fantasma com els  que
poblen la geografia del país, on Xaplin demana córrer
darrera d’una pedra, oblidant la presència femenina,
segurament cagat de por per la figura imponent i rude
de la cussa. Ah! mesquinet. Com jo amb el meu pare,
ha heretat el pitjor de son amo. De totes maneres,
la pobra Lulú sols pensa en arrelar-se
-Hòstia. No es vol moure.
-No, no. Vinga, va. Ves a córrer.

Però la pobra cussa sols ens avança unes passes
Per posar-se a dins de d’una de les piscines d’arena,
Sòlida com a ciment, i se queda contemplant-nos,
Mentre Xaplin correteja infantil darrera d’una pedra.
La llum de baix consum de les faroles transforma
Les conques dels ulls de la cussa en perles lluminoses
I espectrals assemblant-la a un ca de Fu, però jo hi veig
A Cèrber guardant les portes del infern i no tenc gens
De ganes de travessar-les; ja hi ha prou infern en
Aquesta vida
-Va, Xaplin, Anem a casa
I deixo al company intentant insuflar vida a una
roca


dissabte, 12 de setembre del 2015

Mai faig la pregunta correcta

M’he pres dos cafès aquest matí
I el cigar que em fumo ha encès
L’estómac i els budells s’han posat
En marxa. De puta mare. Començaré
A llegir l’obra completa de Pizarnik;
Agafo el llibre, m’abaixo pantalons
I calçotets, m’assec a la tassa del vàter
I llegesc mentre el meu anus motllura les
Meves entranyes serigrafiadament.
No querer blancos rodando
En planta movible
Hòstia puta! Maleïda Pizarnik maleïda.
Per què algú et va haver de maleir?
Però, no. És hora d’emprar el cervell,
 d’esprémer-lo, és hora  ja de llegir poesia.
I quan estic apunt de començar amb el
segon poema, me n’adono que tenc a
Xaplin als meus peus, amb el cap entre
Les meves cames, esperant algun gest
De son amo. Deixo el llibre a sobre de la
Pica de mans i acaricio una estona al
Meu fidel escuder. Llavors, saciat de les
Meves mans, s’allunya una mica, no gaire,
S’asseu tocant la banyera, i m’observa
Fixament, i aleshores, les nostres mirades
Es connecten i sento que els seus ulls són
Alguna cosa més que simples ulls de ca
 I no puc fer més que preguntar-li:
Tu, amic amat, tu, que dels dos ets el poeta,
El vident, revela’m el que és desconegut,
Les noves notícies que escriu l’horitzó.
Què em depara el futur?
Però, òbviament, Xaplin no em contesta.
Ja ja ja. Que burro que sóc. Bah! Deixem-ho
Estar. Em netejo el forat, m’aixeco calçotets
I pantalons, i, quan estic per desinfectar les
Mans, veig al quisso sortir per la porta. Un
Moment. No serà aquesta la seva resposta?
I com la interpreto? Se m’apareix que el futur
Se n’anirà. Hòstia puta! Serà cabró de verga!
Però no és pas culpa seva. Jo no em volia referir
A això. La meva pregunta anava més encaminada
A què passarà amb els meus versos: mai faig
La pregunta correcta; crec que se m’oblida
Alguna cosa.




diumenge, 6 de setembre del 2015

Meditació

Fa unes nits que he començat
Meditació
Tenc l’absurda idea que amb aquesta
Pràctica
Assoliré la il·luminació
La Il·luminació de la meva fava,
Vull dir
L’audioguia em guia amb la seva
Veu tecnològica dient-me que
Buidi la ment de tots els problemes
Però no explica com es fa.
Bé, és igual. Passa el mateix amb la
Vida.
Simplement segueixes respirant
Així que, simplement, segueixo
Amb els ulls tancats.
De moment són sols 12 minuts de
Meditació,  12 minuts en els que
No sé com buidar la ment de tots
Els problemes i en el que sols
Sento que al meu voltant
El món

Tremola 

dilluns, 31 d’agost del 2015

Debat artístic

La lluna és quadrada
S’assembla a un dels quadrats
Eteris de rothko. De fet, sembla
Expandir-se i tota la nit
S’inunda de lluna.
Però la lluna és també blanca
I, per tant, és més escaient
Titular-la suprematistament com
Quadrat blanc sobre fons negre,
Perquè, de fet, la nit és negada
I les faroles il·luminen les ombres
Amb bombetes de baix consum.
Em pregunto si ascendiré per sobre
Del caos de la natura rebutjant
Geomètricament les aparences
Per investigar la relació de les formes
En l’espai. L’espai. En quina espècie
D’espai em trobo? Puc dir que sóc al
Carrer i és de nit. Hem dit que la nit
Està ofegada en la lluna i que és negada.
Correcte. Però com és el carrer?
Umm. A veure. Veig un cercle, una plaça,
Sí, una plaça i cinc direccions i una d’elles
Porta a casa meva. Merda. No m’hauria
D’haver pres l’última copa.
No estava parlant d’art?


dimecres, 26 d’agost del 2015

Resistir

La tele és un merda. collonut! posa’t
A escriure. Escriu encara que sigui
Un dels teus poemes de merda. em poso
Davant de l’ordinador i obro la pàgina
En blanc, rememoro l’instant revelat
I començo a escriure versos, però,
Aleshores, em dic: i per a què cony he
D’escriure? Per a què em serveix si no
He aconseguit res i mai ho aconseguiré.
Bah! Deixa-ho estar i ves-te’n a dormir
Que t’està esperant un Vonnegut amb
Les seves pàgines ben obertes i lubricades.
No, és el que volen, que ho deixis estar,
Que desisteixis, que et rendeixis. Però no.
No, xaval. Resisteix. Encara que arribar
Et porti anys amargs, resisteix. Encara que no hi
Arribis mai, resisteix. Encara que ningú cregui
En el teu estil i se’t consideri un boig, resisteix.
Encara que et neguin tres vegades, resisteix.
 Encara que se’t riguin de tu, resisteix. Encara
que et menyspreïn, que t’humiliïn, que et destrossin,
 que t’espedacin, resisteix. Per la teva vida miserable,
resisteix. Així que em lio un cigar, em preparo
un got de vi blanc, engego el Chicago underground
quartet, i escric
escric


diumenge, 23 d’agost del 2015

No crec que ens trobem en la mateixa sintonia

Cada vegada que entra al súper
Em pregunta si hi ha moros a la vista.
Realment no sé a qui es refereix
Però jo he adjudicat l’apel·latiu i
Depenent de si aquesta persona,
A qui jo crec el moro, hi és o no,
contesto afirmativa o negativament.
El meu moro no ha aparegut aquest matí
I a la negativa se li ha repreguntat:
-si no hi ha moros, hi ha cristians?
Què? A qui es refereix aquesta vegada?
No entenc una puta merda, però la pregunta
És fàcil de contestar: en qualsevol part del món
Sempre hi ha un cristià donant per cul,
Per la qual cosa, la meva resposta és:
-sempre.
Ell es posa a riure, però per què ho fa?
M’haurà entès? No, suposo que no.
No crec que ens trobem en la mateixa sintonia;
Suposa que ell ja s’entén.

Quina enveja.

dissabte, 22 d’agost del 2015

Res es pot comparar a aquest moment

Havia acabat d’escriure un
Dels meus poemes de merda.
Aquella nit estava ja tot dit,
Però just havia encès un cigar
I en el got, el vi blanc lluïa en tot
El seu esplendor; no podia desatendre
Els meus convidats. Em vaig emportar el
Got als llavis, mentre Miles Davis ascendia
Elegantment al cadafal. Al carrer, els diners
Fluïen torrencialment, mentre les dones
Mengívoles es llençaven al seu corrent.
Ah! Com voldria ser el seu Caront, però ni
Tots els diners elevats ni totes les dones
Torrades al sol es podien comparar al
Moment que estava experimentant.
Quan me’n vaig anar a dormir, en el got
Encara hi havia vi i el cigar crepitava

En el cendrer. 

divendres, 21 d’agost del 2015

Un combat desigual

El meu rival: trenta i pocs,
1’85 d’alçada, 80 kilos de pur
Muscle, rostre resplendent
Amb una lleugera barba
Perfectament cuidada.
Jo he començat a perdre la
Joventut i se’m tracta ja
De senyor. El meu 1’70 ha iniciat
La seva curvatura i els meus 80 kilos
Estan alimentats de penes, laments
I magdalenes; el meu rostre ullerós
Intenta dissimular la seva inflor amb
Una barba anàrquica i canosa.
El premi: els plaers sexuals de la
Mirada d’una lleona. 
Li dono un cop d’ull ràpid al meu contrincant;
El combat no pot ser més desequilibrat
I aleshores sento, que en la vida, tot
És un combat desigual. Em sento altre cop
Traït; crec que aquí hi ha  enserronada,
Però és ja massa tard. Els dos hem iniciat
Els nostres respectius balls de cames, ens
Apropem l’un a l’altre, ens creuem.
El veredicte: una mirada al cim imponent.
Tota derrota és causada per una mirada
Distreta al cel. Bé, pot estar tranquil·la.
Aquest vespre no em masturbaré pensant

En ella. Vet aquí un altre combat desigual

dijous, 13 d’agost del 2015

Estaria bé tenir un poeta al meu bàndol


Està d’esquena, escollint llet;
Passo pel seu costat com un tros
D’estel fugaç desprès, sense dir
Res. M’excuso dient-me que estic
Fins el cul de feina, vaig a tota hòstia
I no tenc temps ni per tirar-me un
Pet. Ah! les excuses complaents.
De veritat no tenc temps ni per
Parar-me i saludar? Por a que estigui
Emprenyat perquè, crec, que ell va
insistir en que se’m convidés al recital,
(no se’m volia convidar?)
oferiment que vaig rebutjar,
del que es tradueix a por a afrontar
les decisions absurdes i estúpides que
prenc, o sols es redueix a por al contacte
humà. No sé. De vegades voldria ser més
valent i estar més obert al contacte humà,
ser una persona normal. A més, ell és poeta
i va deixar entreveure que li agraden aquests
versos, menyspreats i rebutjats, i potser, em
podria donar una mà d’ajuda. Estaria bé tenir
un poeta al meu bàndol. Sí, hauria de ser més
valent i estar més obert al contacte humà, però

sols de vegades.

diumenge, 2 d’agost del 2015

La importància de tenir un poeta al teu costat

Quan estudiava al institut
La darrera hora de classe
Era fatídica; me la passava
Tota sencera atenent al rellotge.
En una d’aquestes classes finals,
Català, el professor, poeta de
Poetes, se n’adonà de la meva
Falta d’atenció a les seves ensenyances:

-Quant falta?- em preguntà
-Què?- vaig respondre jo, tímidament socràtic.
-Que quant falta per acabar la classe. Deixa
De mirar el rellotge i atén

Aquest diumenge de capvespre,
De caixer de supermercat,
Em recorda a aquelles hores
Eternes al institut, en que sols
Volia ser el primer en sortir per
La porta, ser el primer en baixar
Corrents les escales, ser el primer
En ser besat pel sol de la llibertat,
I ser el primer en pujar al bus que
Ens portava a casa. A casa.
La gran diferència respecte
A aquells dies passats és que ara
No hi ha cap poeta que em pregunti
Quant falta per acabar la classe





divendres, 31 de juliol del 2015

Totes les explicacions estan en aquest poema

A nit
Vaig voler escriure un poema
Sobre les raons d’haver rebutjat
La invitació a participar en el recital
Poètic de l’illa (una antologia de 10
Anys). M’estava davant la fulla en
Blanc, quan el poema virà cap a
Com em sentia en tant ¿poeta?
No sóc comercial, no sóc independent,
No sóc underground, no sóc poeta,
No existeixo, deia. A penes cinc versos
Que em van saber a gelat de nadó,
Insuficients i ridículs, així que els vaig
Esborrar per sempre. Sense res per escriure,
Vaig donar un cop d’ull a les xarxes socials,
I allí, la felicitat aliena m’etzibà una hòstia
Directa a les narius. Per què collons ella
Era feliç i jo m’estava podrint en la més
Llastimosa de les infelicitats? Aleshores,
Emprenyat, vaig voler escriure un poema
De venjança, sàdic i cruel, en la línia del Bravo
De Luis Demetrio, que versiona Nacho Vegas
A El tiempo de la cerezas, però realment no
Estava tan emprenyat com per escriure un
Poema d’aquestes característiques. De fet,
 m’alegrava per la seva felicitat. Estava decebut
de mi  mateix i, segurament, m’hagués sortit
un poema de disculpa amb coses com: oh!
perdona’m per no saber fer-te feliç, t’estimava
tant que ho creia suficient, vam tenir bons
moments, malgrat la meva faveta petiteta...
i d’altres putes xorrades de quisso mal ferit.
Em vaig fumar el darrer cigar, mentre escoltava
El Marquee Moon de Television, i després
Me’n vaig anar a llegir unes pàgines del Giles,
El niño-cabra de John Barth, per  acabar
Enfonsant-me en la son,
Plàcida
I

 Càlida. 

dilluns, 20 de juliol del 2015

Com aquella vella asseguda en un banc de pedra de l’església


Com aquella vella asseguda
en un banc de pedra de l’església
Durant tot el dia
He acceptat el fracàs
Perquè he fracassat en la feina, en la societat, en l’amor, en l’ambició, en la vida.
Sí, acceptem-ho d’una vegada per totes.
Ni que se’m diguin les veritats que dolen, ni les drogues químiques,
Ni les teràpies psicoanalítiques, ni els conjurs xamànics, ni els exorcismes,
Ni l’esport, ni el ioga, ni un parell de bones hòsties,
faran que empunyi l’espasa i em llenci
contra els monstres que custodien
l’autèntica vida;
no tenc remei
així que he decidit assaborir les mels de la derrota
em quedaré en aquest petit racó que ni tan sols
surt als mapes,
aquesta fi del món,
al cap i a la fi, no s’està tan malament aquí.
continuaré pagant factures a base d’una feina sobrequalificada,
continuaré sobrevivent amb el seu sou irrisori,
i pal·liaré la frustració cagant-me en la clientela
i mangant fruits secs.
Quan arribi el fred, em passaré el dia amb la guitarra
I, potser, intenti escriure cançons. tornaré a pintar,
Aprendré fotografia,  i estudiaré l’obra de Bukowski i Perec.
I a les nits, escriuré novel·les que abandonaré a la primera
Pàgina, i poemes dolents que seran rebutjats fins i tot
Per les editorials independents (independents, ja veus).
I quan senti la soledat que asfixia, quan senti l’anhel
De l’amor, quan senti el record d’ella, em pallaré contemplant
La poesia de la senyoreta Amarna Miller.
Sí, com aquella vella asseguda
En un banc de pedra de l’església
Durant tot el dia,
Esperaré la mort.
Ben mirat, tampoc és un
Mal pla.




dimarts, 7 de juliol del 2015

No hi haurà una tercera vegada; que els donin per cul

La primera vegada
Sols els hi vaig dar
La direcció del blog.

-Ala. A traduir amb el google traslate.-

 Que el google translate sigui una eina
D’allò més dadaista no els feu la més
Mínima gràcia.

La segona vegada
Els hi vaig enviar
Un recull traduït
De poemes de l’any passat,
Que també havia presentat
A una editorial mallorquina.
Que el recull fos ràpid
I que els poemes fossin
Presentats com qui abandona
Un ca enmig de la carretera
Tampoc els feu la més
Mínima gràcia.

-Quan corregeixis i revisis els teus poemes, quan tenguis un llibre, farem l’esforç de llegir-lo-

La tercera vegada hauria d’ abandonar
L’humor dadaista
I la peresa
Però no hi haurà una tercera vegada;

Que els donin per cul.

dimarts, 16 de juny del 2015

Neruda 1- Buko 0

Diu Neruda que la felicitat és interior, no
Exterior; per tant, no depèn del que tenim
Sinó del que som. Jo no tenc res i sóc infeliç;
Per tant, sóc una merda de persona. Per contra,
 Buko diu que un home que visqui  sol i que tengui
una cuina perpètuament bruta, cinc vegades de cada
 nou es tractarà d’un home excepcional. En aquesta
 ocasió sóc un home excepcional. Així, idò, a qui fer cas?
Voldria creure les paraules del meu senyor, el meu
Déu, el meu amor, però no puc. No em sento excepcional.
Em sento incapaç, inútil, fracassat, derrotat, sense forces
De tornar al combat, temorós del combat, un desertor,
Greixós, perpètuament brut.  Ho sento molt, vell amic,
Però Neruda ens ha marcat un gol en tota l’esquadra.
Malgrat tot, el partit encara no ha acabat; a la banqueta
Espera impacient Arder en el agua, ahogarse en el fuego.


divendres, 12 de juny del 2015

El pitjor que li pot passar a un escriptor

Estic escrivint un poema sobre una dona. Ella
Sap qui sóc, però sóc incapaç de presentar-me a
Causa d’un terror extrem, la meva puta inseguretat.
És tan senzill.
-Ei, hola. Jo sóc aquest que escriu poesia de merda.-
Però la por m’ho impedeix. Rebuig, decepció,
Desil·lusió, no estar a l’alçada. No sé. Tantes coses
I tant poques. No pot ser tan difícil. Per què és tan
Difícil?

Estic escrivint aquest poema. Els versos avancen lentament,
Encara que pugui semblar increïble, però, aleshores, m’envaeix
Una desgana soporífera. No vull escriure el poema. No crec
En el poema. Això és el pitjor que li pot passar a un escriptor:
No creure en el que escriu.

Segurament, aquesta desídia sentida no sigui causada únicament
Per la pèrdua de fe. Segurament  hi hagi una mica de no saber
Per a qui s’escriu, per a què s’escriu, i per l’absoluta manca
D’interès de les editorials. O, solament, és que estic cansat.
Sigui el que sigui, abandono el poema com tots els poemes

Que he escrit. 

dimarts, 9 de juny del 2015

En la meva defensa (per un si de cas)

Sí, jo sóc un de tants i tants que consideren
Bukowski un déu i que segueixen el que
Predica amb fanatisme religiós. Sí, jo sóc un
De tants i tants, que en llegir-lo, es llençà a
Escriure versos com qui s’embarca en una
Creuada per decapitar sarrains. I sí, jo no
M’obro a altres estils (encara que això no és
Del tot cert). Renovar-se o morir; prefereixo
Morir. Però he de dir que la culpa no és pas tota
Meva. Jo estava de puta mare sent un desgraciat,
Sense tenir la necessitat d’escriure aquesta
Infelicitat. En tenia prou amb fumar uns cigarrets,
Beure unes cerveses i fotre un clau compassiu de
Tant en tant. Jo no he volgut ser mai poeta (perdó).
Mai vaig donar senyals que indiquessin que ho seria,
I tampoc ara. El meu primer poema no el vaig escriure
 als 15. Jo no he volgut mai escriure. Fou el Poeta qui
 m’ho ordenà. I bé, sé  que mai escriuré com ho feia
el Vell Mestre; Bukowski és únic, per la qual cosa, podràs
dir que no sóc més que un de tants i tants dels mediocres
imitadors del poeta.
Me sua la polla.
Això
No és

Per a tu. 

Somnis corrents

Somio que tot déu està rallant d’aquests
Versos.

-Tothom està rallant de  tu- em diu el meu
Interlocutor.

Una vegada, sols una vegada, vaig tenir un
Somni premonitori. Vaig somiar que era
Expulsat en un partit de futbol. I com que era
Un somni premonitori, vaig ser expulsat en
Aquell partit de futbol. Vermella directa.

En despertar, tenc aquest somni de versos
Universals aferrat al clatell. Desitjo que sigui
Un segon somni premonitori. És un somni premonitori.
 Però en posar  els peus descalços a sobre de les rajoles
 fredes, em dic que he de deixar de creure en aquestes
Xorrades del somnis. No hi ha somnis premonitoris,
Les serps no representen diners, la mare morta
No es comunicà amb tu a través de la consciència
Adormida. Els somnis, somnis són i a ningú importen
Una merda el teus versos.  



dilluns, 8 de juny del 2015

La benevolència de l’amor

-90 cèntims l’aigua freda- informo;
El tio paga amb 1 euro.
-Queda’t el canvi.- em contesta amb
To imbècil i menyspreador i, no sé perquè,
Penso en la seva parella.  Sabrà ella que el
Seu estimat és un subnormal declarat?
És clar que ho sap. Follar és la millor manera
Per conèixer a una persona. Així, idò, per què
Està amb ell? Per què se l’estima? Tenc tres
Possibles explicacions:
1.- que la té com la d’un cavall
2.- que folla com un déu transmutat en toro
3.- que té molta pasta
Però és inimaginable que un d’aquest tres pilars
Sostingui una relació sentimental. No, no pot ser.
En una ocasió, jo vaig ser estimat. Jo, el pitjor home
De la Terra. Jo, que he estat construït de palla que
La tramuntana ensorra amb un simple esternut. Jo,
Que res sé de pilars ni contraforts i m’enderroco sovint.
 En una ocasió, jo vaig ser estimat i sempre m’he demanat
 per què vaig ser estimat. Misericòrdia. Compassió. Solitud.
Sacrifici. La perpetuació de l’espècie. La benevolència
De l’amor. De totes maneres, el disculpo; 90 cèntims
Per una aigua de litre i mig freda és un robatori. Però

Què vols que et digui; l’electricitat no es paga sola. 

dissabte, 6 de juny del 2015

Cervesa i vi.

He començat a escriure alguna cosa
Que en la meva ment és anomenada
Novel·la; la meva ment és generosa i
Benvolent. En el procés d’escriptura,
He començat també a obrir cerveses
I a descotxar bòtils de vi. L’escriptura és
Lenta com un dia de sol assassí, com el
Caminar d’un cargol; és sagnantment
Dolorosa; bec per mitigar aquest dolor.
Ho faig? Tenc la cervesa o el got de vi
Arraconat a l’esquerra de la pantalla de
L’ordinador, mentre estic embussat en una
Frase, buscant com segueix, buscant les
Paraules que arriben desballestades com
Gotes xineses. La cervesa em mira burlescament
Rient-se de la meva inutilitat com a escriptor
I l’agafo per beure’m la seva burla mentre
Espero a que les coses millorin. Em pregunto
Quantes cerveses i quants bòtils de vi hauré
De destapar abans que les coses millorin. Però
Les coses no milloren. Segurament abandonaré
L’escriptura d’aquesta novel·la com totes aquelles
Que la precediren i tan sols en quedarà d’ella
segles de bòtils buits de cervesa i vi en
bosses de plàstic de supermercat. Estic escoltant
el Mils crianças de Hurtmold. Les ombres de casa
segueixen al seu lloc. No hi ha ningú a les meves
espatlles. Ella se’n va anar. Obriré una altra cervesa
a la seva salut i esperaré a que les coses millorin.