M’he pres dos cafès
aquest matí
I el cigar que em
fumo ha encès
L’estómac i els
budells s’han posat
En marxa. De puta
mare. Començaré
A llegir l’obra
completa de Pizarnik;
Agafo el llibre, m’abaixo
pantalons
I calçotets, m’assec
a la tassa del vàter
I llegesc mentre el
meu anus motllura les
Meves entranyes
serigrafiadament.
No querer blancos rodando
En planta movible
Hòstia puta!
Maleïda Pizarnik maleïda.
Per què algú et va
haver de maleir?
Però, no. És hora d’emprar
el cervell,
d’esprémer-lo, és hora ja de llegir poesia.
I quan estic apunt
de començar amb el
segon poema, me n’adono
que tenc a
Xaplin als meus
peus, amb el cap entre
Les meves cames,
esperant algun gest
De son amo. Deixo el
llibre a sobre de la
Pica de mans i
acaricio una estona al
Meu fidel escuder. Llavors,
saciat de les
Meves mans, s’allunya
una mica, no gaire,
S’asseu tocant la banyera,
i m’observa
Fixament, i
aleshores, les nostres mirades
Es connecten i
sento que els seus ulls són
Alguna cosa més que
simples ulls de ca
I no puc fer més que preguntar-li:
Tu, amic amat, tu, que dels dos ets el poeta,
El vident, revela’m el que és desconegut,
Les noves notícies que escriu l’horitzó.
Què em depara el futur?
Però, òbviament,
Xaplin no em contesta.
Ja ja ja. Que burro
que sóc. Bah! Deixem-ho
Estar. Em netejo el
forat, m’aixeco calçotets
I pantalons, i,
quan estic per desinfectar les
Mans, veig al
quisso sortir per la porta. Un
Moment. No serà
aquesta la seva resposta?
I com la
interpreto? Se m’apareix que el futur
Se n’anirà. Hòstia
puta! Serà cabró de verga!
Però no és pas
culpa seva. Jo no em volia referir
A això. La meva
pregunta anava més encaminada
A què passarà amb
els meus versos: mai faig
La pregunta
correcta; crec que se m’oblida
Alguna cosa.
