que
“la infelicitat és l’estat
poètic
per excel·lència”.
I
sí. La infelicitat és l’hòstia de poètica.
És
un dels grans motors de la poesia,
més
que res perquè la merda
ha
de sortir per qualque banda.
En
aquest sentit, es podria dir
que
els poetes són les persones
amb
els budells més nets del planeta.
Però
no estic d’acord amb
l’afirmació
del filòsof pessimista (estic ambiciós).
Ho
negaré. La infelicitat NO
és
l’estat poètic per excel·lència. Creu-me,
encara
que ho digui jo, que la meva vida
no
és per tirar coets, precisament. Que ja saps:
tot
açò d’estar encadenat a una plantació
de
cotó de la que desconeixes on para el Mississipí,
dels
silenci i la soledat, dels versos ignorats
(que
fa mesos que no escric perquè tenc por d’haver
oblidat
el lloc on havia arribat)
al
que ara se li ha d’afegir la novel·la
ignorada
(que no entra en la línia editorial, diuen)...
I
ahir despos-ahir vaig veure una imatge que em va provocar
que
volgués apunyalar el cor fins a l’extenuació i que m’anés al llit
amb
els ulls vermells, fregats amb sal, i que em va revelar
un
poema (que no vaig escriure per açò de la por d’abans)
No.
La meva tardor no sembla gaire plàcida. Sembla més
un
hivern nòrdic, tan obscur i nevat que he tornat a fumar
per
acurçar el fred.
Únic nàufrag d’una balsa de la
Catallufa.
Sense
rumb.
Atemorit pels taurons de la Mar Morta.
“Fes-te
artista” va suggerir Theo Van Gogh. Però no tothom
pot
ser en Vincent. Ja veus. Tot molt infeliç. Però cada matí,
llegesc
poesia mentre intent cagar. I aquest migdia,
mentre
preparava el dinar, escoltava The Frogs i els he trobat
tan
inspiradors com una simfonia wagneriana. I després de dinar
m’he
xapat el cul de riure amb un parell d’episodis de The Office.
I
quan he anat a cercar la llet a la nevera per fer un cafè hi he
trobat
perdut un donete zebrat. “Hòstia puta! Un donete!
Un
donete! Veus el que vull dir amb aquesta repetició?
Vull
dir que aquest simple i senzill fet de trobar un puto donete
amaga
més poesia que la infelicitat de tots els poemes.
I
envés d’escriure aquest poema hauria d’estar escrivint
un
poema sobre la meravella d’haver trobat un puto donete
que
em pensava ja extints a l’estómac. Perquè un donete
és
Déu, és un miracle, és pura poesia. Vull dir que
sí,
la infelicitat ha escrit molts poemes i n’escriurà molt
més.
Centenars i centenars de poemes infeliços sols,
emperò,
per arribar a aquest poema del donete que
és
allò que tot poeta ha d’aspirar.
Joder!
Que bo que està.
