Llegesc
a “Shakespeare mai ho va fer” (un fragment
que
forma part del recull “Beure”, una edició feta per
A
fans incondicionals de Buko; per a subnormals, vaja)
Aquella
anècdota de quan el poeta va ser convidat
Al
programa literari “Apostrophes”, de la televisió
Francesa,
en que totalment borratxo i fart del moderador,
Pedant
i ofensiu (fins i tot el va fer callar, posant-li la mà
A
la boca), en Buko va marxar a mig programa.
—Ja
era hora que es veiés qualque cosa honesta
A
la televisió francesa— li va dir un periodista en sol demà.
Deu!
Com m’hagués agradat ser amic seu.
I
m’imagin que un dia em telefona per dir-me que em ve
A
visitar a Menorca i just trepitjar l’illa aniríem a fer
Unes
cerveses a Salgaret per donar-li la benvinguda.
—Què
en penses de la meva poesia?— li demanaria.
—Ves-te’n d’aquí.
—Però,
tiu. Aquest ha de ser el lloc.
—Beu,
idò.
I
bé, ja ho saps. Ho he escrit centenars de vegades. La mateixa
Història.
Sempre el mateix poema: potser així aprendré a fotografiar
Decentment
qualque dia els pilars de l’arquitectura.
Que
el meu fetge no assimila l’alcohol. Que tenc unes ressaques
De
tres parells de collons que em duren tres dies;
No
escriuria mai.
—No
em llegeixis a jo.
Però
açò és ja impossible. Sóc el súper-dolent qui recrimina
Al
superheroi de la poesia: A jo no em vas salvar. Per què
No
ho vas fer?. Qualcuns de noltros no volen i no poden ser salvats.
—Al
manco, digues-me que un dia arribaré. Menteix-me.
Escriu
sobre açò un poema que digui que un dia arribaré.
Podria
d’aquesta manera començar:
Llegia
poetes de merda i el seu fetge no assimilava l’alcohol,
Però
n’estava convençut que un dia ho aconseguiria...
