La vida dels
altres, com m’agrada. Rodin, Violeta
Parra, les
germanes Brönte (déu! quina escabetxina
en aquesta
família la natura), Bàrbara, Óscar
Wilde, Trumbo...
Hòstia! Com m’agradaria
ser Trumbo, si més no, tenir just
un poc de la
seva intel·ligència i valentia, enfrontant-se
a la Caça de
Bruixes, utilitzant-la, sortint-ne vencedor. Amb el temps.
Sí. Just un
poc d’intel·ligència per saber construir sòlids
arguments per
dir que entenc la situació, és una merda,
la gran
majoria estem igual i les passarem putes. Però hi ha
certs missatges que els fan rodar només per
generar odi,
missatges que
són virus creats per alimentar-se de les nostres
debilitats, que
els seus instigadors els importam més ben poc
i el que volen és fer un enderrossall amb
aquestes febleses
per escalar
al cim dels nostres cadàvers i saludar el sol amb la mà
dreta
estirada. Però jo, estimada o estimat, no sóc més que
un poeta
regional, pèssim (91 quilos fas; no puc d’aquí baixar), i dèbil.
Dèbil. Dèbil.
Massa dèbil. M’hauries de veure en l’enclaustrament,
debatent amb
els dimonis dels tabac i de l’exercici físic i, quan surt
a fer la
volta amb Xaplin, escrutant les escletxes de les llambordes
per mirar de trobar-hi
una burilla de ric i fumar-me-la. Joder! Al manco
sóc vencedor
en el meu fracàs. No. No sóc prou intel·ligent perquè
les meves
paraules canviïn les coses o, sent manco ambiciós, fer
pensar (que
cony! no és feina meva. Jo sóc un puto poeta de tercera).
No, no tenc
cap ni cames (merda! estava progressant en la carrera;
no m’ofegava
tant a les costes). Així que començaré a predicar que
el meu poeta
preferit és Leopoldo Panero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada