dilluns, 27 de maig del 2019

Com a molt curiós



I

És cert que
fa dècades
que amplio pacientment
les entrades
de les dues foses nasals,
fins al punt que,
 a dia d’avui,
tenen la capacitat
d’una pilota de golf.
Però és
com a molt curiós
que pels oronells
et pugui
entrar
tant d’aire.

II

Mira que n’és de curiosa
la vida.
No he sabut mai dir
perquè serveix
ser poeta
(un col·lega una vegada va lligar
recitant un dels meus poemes).
No ha estat fins ara,
escrivint la primera part
d’aquest poema,
que no me n’he adonat
que el nostre nas
ha estat sempre
un pardal.



diumenge, 26 de maig del 2019

Poeta de merda



Diria que de tot el que he escrit no hi hauria res
que et fes el pes (els Avalanches tenen una cançó
titulada Frankie Sinatra). Són tots o quasi tots aquests
versos una declaració d’agonia que confessen
una superioritat moral? (però no he llegit a Robert Lowell
i de vegades em fico el dit dins el forat del cul i després
l’ensumo). L’auto-lamentació és una tipus de jeure, escriu
el James
—Sí— contestes— és l’enemic.
Te n’adones de les connotacions d’emprar aquesta paraula?
Ja hi ha masses conflictes interiors com per ara haver de lluitar
contra el propi lament (és això un lament?) i has de considerar
que la lògica del personatge dicta que seria jo un desertor (o seria
potser Grabriel Chevallier cagat de por en una trinxera
de la Primera Guerra Mundial).
—Ironia. Ironia— pregonaves. mentre un paparazzi et fotografiava
observant el quadre de Napoleó de Larry Rivers.
No és fàcil emprar la ironia. Puc dir que avui la tramuntana
és una brisa que te recompensa el comportament o que
en aquest final de maig s’apropa l’hivern o que sóc el millor
poeta underground de l’illa. Però crec que no et refereixes
a això. Te refereixes a una altra cosa, encara que no sé
a què te refereixes.
Lloar les coses del món que recompensen el que per un
és important. El que vens a dir és que deixi d’escriure sobre
la soledat, sobre com de fotut estic pel desamor, sobre la merda
de feina, sobre les ressaques, sobre la incapacitat de viure.
Els amics, les cerveses, passejar amb Xaplin de ben matí
pel costat de la mar, ella (però ja no és important, o potser sí, tal vegada, no sé),
 cagar al manco dues vegades al dia, el silenci dels carrers
a les cinc de la matinada, el cinema d’autor, la pintura expressionista,
la música, la poesia, l’escriptura. Però, tio, fa cinc dies que he deixat
de fumar, sóc un felí assassí d’éssers humans, i m’estic fumant
violins esmicolats que no vaig pensar llençar a les escombraries.
M’agradaria poder participar de la vostra avantguarda, però
em temo que no sóc més que un poeta de merda. Tramuntana
en els carrers solitaris de la fi del món; és hora d’estrangular
alguns poetes dolents. O potser sóc un anti-poeta i hauria
 de llegir a Nicanor Parra. I a Maiakovsky i a Apollinaire.
Però potser no es tracta de ser com vosaltres, benvolguts
4 genets de la Gran Poma (al meu davant el cor d’un poma).
Potser solament és necessari ser com un és i fer cas del seu instint,
malgrat això el porti a ser un poeta de merda durant la resta
de la seva vida. De totes maneres, sols cal un bon poema,
un únic poema per passar a la història: se m’han acabat
el xiclets de nicotina.

diumenge, 19 de maig del 2019

Naturalesa



Tota novel·la, o quasi tota, és bàsicament un línia recta
d’A a B, en que el protagonista va fluctuant com
un ésser elèctric, escales amunt, escales avall, va, som-hi,
genolls tocant els pits, fent glutis. Avançada la història,
 hi ha un punt en que l’escala davalla fins a un abisme
 en el que el protagonista, amb el cul ja quasi com una pedra,
 és turmentat per monstres vinguts d’altres planetes:
                                                           el paroxisme de la crisi.
En pensava que el punt àlgid de la meva crisi,
que potser segueixes o no, era l’estendard de l’amor
esfilagarsat. O potser va ser el desencadenant que va iniciar
la història? Perquè anit, una nit freda de maig que semblava
de març, tenia olor a gris,  em vaig creure el Miles, de “Entre copes”,
descobrint que la vida del seu amor passat segueix, la qual cosa el
 duu a aquest soterrani primigeni i obscur, el búnquer
 en que Hitler es va suïcidar, la sala de tortures de la Santa Inquisició.
La desena crisi o potser és la primera o la darrera o potser
estic en crisi permanent. Si no hagués estat perquè tenia
mal de cap (crec que va ser pels llibrets de carn) hagués sortit
de festa amb el Cris i hagués agafat una merda com un piano
 de coa en que el músic, ebri, fusionaria percussió africana, John Cage
 i Mozart, i al dia següent tindria una ressaca de tres parells de collons.

Joder! No vaig dir que tot això s’havia acabat? Que escriuria coses com
que és molt polit passejar de ben matí amb el Xaps pel costat
de la mar amb el sol de maig escalfant els cors o que el teu somriure
era la resposta a totes les fórmules matemàtiques o que
els Do make say think són l’hòstia i m’ajuden a escriure aquest poema?

Potser no podré ser mai com la poesia del meus 4 genets de l’apocalipsi
(bé, tres, el John està en punts suspensius). Potser m’apropo més
a la melangia del James i a les seves anades d’olla com aquell brot
psicòtic a ca uns amics, en que es va posar a rentar bitllets per
penjar-los després com roba estesa. Potser el meu camí és el de cantar
la soledat i les dificultats de la vida i no m’hi puc apartar. Però
seria polit transitar la llum de l’or en la penombra. Tot i així,
has rigut quan he escrit que el protagonista, en arribar al punt
màxim de crisi, tenia el cul quasi com una pedra?
Ahir vaig comprar xiclets Nicorette;
encara em queda mig paquet de Flandria.






dimecres, 15 de maig del 2019

Quan la poesia se’t folla ben follat



Què cony m’heu fet?
Tu, Frank, hossana en les alçades de les festes
I tu Kenneth, coca cola en una bossa de flatulències
I tu, James, dador de sentiments en objectes inanimats
I tu, John, de les cendres de la balena bíblica... tu...
bé... Potser hagi de llegir tres poemes teus, davant
d’un mirall convex, a sobre d’un arbre mentre escolto
el jurament en el pista de tenis.
                                                   Què cony m’heu fet?
Vull dir que vull deixar de fer la guerra a coses insensibles
tals com deixar de fer vudú amb el semen del que és ara el seu al·lot
o deixar d’empalar-me en un racó apartat quan estic envoltat de gent
(però es suposa que això és el que ha de fer un escriptor)
o deixar de saltar a abismes fermat el coll amb les meves pròpies venes
o deixar d’aferrar-me en posició fetal mentre  intento masturbar-me
                                                                                         en el llit buit
El que provo d’expressar és que vull deixar d’escriure la duresa de la vida.
Però estava bé escriure sobre el que hi ha darrera de la cortina vermella
quan l’obra de teatre ha arribat a la seva fi. El costat fosc és poderós.

I no sé si t’has dat compte, però el vent ha amainat un instant,
potser ha virat a llevant (i ja saps que m’agrada el llevant)
i l’ocàs s’ha bolcat
                             un poc cap a un costat
i en aquesta costat la finestra està tancada, però de totes maneres
només es veu l’enfront de can Màxim. No importa gaire. No tenc finestres
al menjador, però he descobert els Fontaines D.C i el Xavier de Maistre
va viatjar al voltant de la seva habitació. I encara l’enyoro, encara,
però si hi ha un pròxim poema sobre ella miraré d’escriure
sobre els bons moment, perquè vam tenir bons moments; no sóc tan
dolent. Collons! Estar enamorat és guai. Espero que li vagi bé; al meu
darrere un cor de pera i la clovella d’un plàtan. No era de color rosa.

I no sé si demà hi haurà un sol per a mi (quina puta tonteria acabo
d’escriure: cada dia hi ha sol i els matins d’aquest maig són calorosos),
però la llum es falca entre el fum del tabac, és la llum de la pantalla
de l’ordinador, llum al cap i a la fi. Mentre escric el Xaplin dorm al sofà
Deu somiar amb un cel per els animals o amb un plat ple d’ossos
com feia l’Ideafix. No m’agrada que li diguin que està gras, però
és polit donar els bons dies. Fins i tot el J. Perill ha fet un comentari
sobre el sobrepès del Xaps mentre passejaven pel passeig marítim;
ha estat bé que m’acompanyés, encara que no m’ha sabut dir cap
xafarderia sobre el poble.
Crec que l’eufòria de l’orgasme s’ha extingit, però l’amor literari
és per sempre i sols es paga un sol cop.
—És molt fàcil— em va dir una vegada.
  Però és també molt difícil
                           No sé si seré capaç...
mecagunendena.
i jo volent deixar de fumar.





dissabte, 11 de maig del 2019

Poema d'agraïment



Érem reis de cinquanta metres quadrats
i tot i així vau matar un xai i vau regalar
les seves entranyes. I quan vaig tenir edat
de regnar, els súbdits no em reconeixien.

El meu racó al palau de les nines era un angle
de 30 graus, resguardat del sol. Si em feia
el llit, se’m renyava. I quan vaig se capaç de fugir
de l’ombra, les meves mans no eres estisores.

Em vau dir que les mans havien de ser
de pianista, els braços de princesa, les cames
de serp. I quan escodrinyo l’horitzó, tot és
massa enfora, fins i tot l’amor.

Em vau mostrar fotografies de catedrals,
em vau servir plats de sabor ancestral,
em vau fer sentir cançons que eren nostres.
Tot estava construït, menys jo.

Vaig acceptar que no hi ha reis
però no he sabut dir mai que jo
no en sóc. Què sóc?

Sóc els errors de l’educació, les cendres
de l’amor, la debilitat de l’esforç, la malaltia
de les nits. L’idiota, de Dostoievski. Els inútils,
de Fellini. L’esfondrament de l’esperit humà.

Però hi ha dies en que algú em vol al seu costat
o que em somriu per un acudit que he explicat
o que m’agafa de bracet o que recolza el seu cap
a la meva espatlla o, simplement, m’enyora un poc.
No són gaires. En són suficients. Suficients per dir-me
que malgrat totes faltes, totes les incapacitats,
tots els dolors, sóc capaç cantar l’èpica d’aquest viatge



dilluns, 6 de maig del 2019

El dia de la mare



—Amb aquesta camiseta se’t veuen els mugrons—
em deia —. Llença-la.
Tenia raó. La camiseta era quasi una transparència.
Però, per què els homes no podem vestir transparències?
Feia anys que la tenia. Es referia a la camiseta del Mighty
Mouse. M’agradava poderosa i heroicament.
Sempre he cregut que la roba s’ha de llençar
quan es fa bocins just tocar-la, com ha passat
amb la cortina de la dutxa.

 I aquest dies he estat vestint la camisa grisa
de quadres de la botiga de mo mare. Si ens hem de regir
 per la teoria de la moda, fa temps que l’hauria d’haver
 llençat a les escombraries; la camisa té més de vint anys
i sols té un descosit a la màniga dreta i un forat de xina,
de la meva època de fumador de somnis (el tabac
també consumeix els somnis?). No m’agradava gaire
la roba de la botiga de mo mare. La trobava massa
allunyada del seu temps i de la urbs. I quan mo mare
 es va cansar de recollir engrunes amb la botiga, la camisa
grisa de quadres va ser l’únic que vaig rescatar:
 “Sita, me la puc quedar?”

Ha estat un diumenge d’un caos controlat, estirat
pràcticament tot el dia al sofà, veient passar la vida
en un anime de Netflix. La sèrie no és gaire cosa,
de fantasia heroica, amb personatges femenins
de pits enormes, amb una estructura narrativa bastant
clàssica. Però m’hi estic fins a les dotze i mitja del vespre.
Llavors, me’n vaig a dormir, vestit amb la roba
de carrer, amb pantalons de xandall i la camisa
grisa de la botiga de mo mare. Llegesc un poc
(volia llegir Lorca, però m’he deixat el llibre
a sobre l’escriptori del menjador, i em fico
a dins del Guió de Mckee), apago els llums,
m’arrauleixo com un moix i m’abraço a la camisa,
 com si mo mare encara estigués viva

diumenge, 5 de maig del 2019

Dies dolents



Patesc de dies dolents.
Imatges difícils.
La navalla d’Occam. Fes-ho simple, estúpid.
La pistola de Chéjov. En algun moment
ha de ser disparada en la narració.
El bourbon Jim Beam, les herbes Limsa i el Xoriguer
observant-me mentre cago.
Aquell fil, amor, aquell fil, de Lorca.

El Max em va dir d’anar a fer uns beures
a Ses Salines. Hi havia festa allí.
Però li vaig respondre que m’havia
de prendre el xarop de la tos
i esperar que les ombres acabessin
la seva dansa al voltant del foc. I tothom
sap que les ombres es poden passar
dies ballant. Em vaig quedar al sofà adormit.

Estic en la crisi àlgida del clímax de la història?
Si és així, s’apropa la resolució. Però he tornat
a dir que no. La tramuntana xiscla aquest dematí.
El silenci em sembla vermell. El Xaplin està vell.
Fa més d’una setmana que no m’injecto sucre;
potser no és més que el síndrome d’abstinència.



divendres, 3 de maig del 2019

El refredat de Gene Kelly



no trobes que els sentiments són com la medicació
que recepten als esquizofrènics? Vull dir que ahir
vaig encarregar a l’òptica uns ulls nous, blaus
com els de mon pare, i quan vaig sortir al carrer
em creia Gene Kelly cantant sota la pluja, tot i que
feia un sol que presagiava l’estiu. Però avui, plou
i no tenc ganes de cantar ni ballar i tot em sembla gris,
com el cel, i les coses passen a una altra velocitat,
una velocitat imperceptible que equival a la quietud.
i quan he arribat a casa m’ha sobrevingut una buidor
que ressonava a solitud en la profunditat d’un pou que
he volgut omplir amb llàgrimes i alcohol. Potser és
que porto dies sense sortir del poble, assegut davant
de l’ordinador, creient-me el nou heroi de la literatura.
però en aquest present, en aquest moment, en aquest
ara, no he escrit més que paraules mortes que no
serveixen ni per donar de menjar als cucs. O potser
 és que anit vaig dormir com el cul. Vaig despertar
a les cinc i no per un somni humit  (no tenia el pardal
empinat). Tal vegada, per l’atac suïcida d’un moscard
o per la inquietud de voler ser algú que no sóc.
O potser, simplement, és un dia gris. Vull dir que
em sento el Colin a “L’escuma dels dies” de Vian, saps?
i que la novel·la no és tan exageradament brusca
 com em creia  quan la vaig llegir. Potser tens raó
 i tot el que he rallat fins ara està equivocat i m’estic referint
 a una altra cosa. No ho sé. Potser a la naturalesa
de cadascun i a la impossibilitat del canvi. I alguna cosa
m’està dient, el dia gris, la gota que repica a sobre
d’un paquet de plàstic de pernil que el Xaplin ha amagat
 a la terrassa o el silenci que sagna del sostre del menjador,
 que deixi de somiar i accepti l’ésser que sóc. Sí. Ho sé.
No hauria d’haver deixat la medicació. No suporto el dolor.
Però no es pot estar gat cada dia. Ja saps que les meves
ressaques són terribles.  


dijous, 2 de maig del 2019

Frank



Com més llegesc sobre la vida del Frank
més vull llevar-me la carota de cap gros
de cartró pedra, com Michael Fassbender
 a la pel·lícula del mateix nom del poeta,
i en alguns dies assolellats intentar veure
el món a través dels ulls del Frank. Ser
com el Frank, excepte per la seva prematura
mort, atropellat pel jeep d’una empresa d’excursions,
en una zona en la que es suposava que no
hi hauria d’haver trànsit. De fet, em podria
passar el mateix. Podria sortir embalat de casa
i ser envestit per un cotxe despitat transitant
pel Carrer Major. El carrer era un caos quan no
era per a vianants, però en el caos sempre saps
el que et pot deparar. I com més llegesc sobre
la vida del Frank més vull estimar vivament
els petits detalls de la vida, capturar el sentiment
de viure, fer-ho tot en excés, festejar cada dia
bevent-los sense por a la ressaca de demà. Ser
com el Frank i tenir també la fe en aquesta de vida
de ma mare. Però, llavors, em sobta un dubte:
quina és la funció de la poesia? No és visualitzar
el que ocorre darrere les cortines vermelles del
teatre? Ho va dir Antonin Artaud. O potser, no.
Potser ho va dir un altre poeta o potser m’ho invento.
No obstant, Artaud prenia peiot i li solien fregir
el pa en els diversos psiquiàtrics en el que va ser internat.
No sé el que vull dir. No sé si tu tampoc m’entens.
El que sé és que fa un parell de dies que desperto
amb la sensació que la vida dol menys; potser són
les ganes de matar els cabrons de l’obra del costat
de casa que a les set comencen a picar paret.
I avui ha començat a fer calor, però a mig
dia s’ha ennuvolat i el silenci em semblava gris.
I potser no és un dels dies assolellats
amb els que intentar veure el món a través dels ulls
del Frank. Però el Max i la Bea han escrit
que s’estimarien per a tota la vida
i això s’ha de celebrar.