Diria
que de tot el que he escrit no hi hauria res
que
et fes el pes (els Avalanches tenen una cançó
titulada
Frankie Sinatra). Són tots o quasi tots aquests
versos
una declaració d’agonia que confessen
una
superioritat moral? (però no he llegit a Robert Lowell
i
de vegades em fico el dit dins el forat del cul i després
l’ensumo).
L’auto-lamentació és una tipus de jeure, escriu
el
James
—Sí—
contestes— és l’enemic.
Te
n’adones de les connotacions d’emprar aquesta paraula?
Ja
hi ha masses conflictes interiors com per ara haver de lluitar
contra
el propi lament (és això un lament?) i has de considerar
que
la lògica del personatge dicta que seria jo un desertor (o seria
potser
Grabriel Chevallier cagat de por en una trinxera
de
la Primera Guerra Mundial).
—Ironia.
Ironia— pregonaves. mentre un paparazzi et fotografiava
observant
el quadre de Napoleó de Larry Rivers.
No
és fàcil emprar la ironia. Puc dir que avui la tramuntana
és
una brisa que te recompensa el comportament o que
en
aquest final de maig s’apropa l’hivern o que sóc el millor
poeta
underground de l’illa. Però crec que no et refereixes
a
això. Te refereixes a una altra cosa, encara que no sé
a
què te refereixes.
Lloar
les coses del món que recompensen el que per un
és
important. El que vens a dir és que deixi d’escriure sobre
la
soledat, sobre com de fotut estic pel desamor, sobre la merda
de
feina, sobre les ressaques, sobre la incapacitat de viure.
Els
amics, les cerveses, passejar amb Xaplin de ben matí
pel
costat de la mar, ella (però ja no és important, o potser sí, tal vegada, no
sé),
cagar al manco dues vegades al dia, el silenci
dels carrers
a
les cinc de la matinada, el cinema d’autor, la pintura expressionista,
la
música, la poesia, l’escriptura. Però, tio, fa cinc dies que he deixat
de
fumar, sóc un felí assassí d’éssers humans, i m’estic fumant
violins
esmicolats que no vaig pensar llençar a les escombraries.
M’agradaria
poder participar de la vostra avantguarda, però
em
temo que no sóc més que un poeta de merda. Tramuntana
en
els carrers solitaris de la fi del món; és hora d’estrangular
alguns
poetes dolents. O potser sóc un anti-poeta i hauria
de llegir a Nicanor Parra. I a Maiakovsky i a
Apollinaire.
Però
potser no es tracta de ser com vosaltres, benvolguts
4
genets de la Gran Poma (al meu davant el cor d’un poma).
Potser
solament és necessari ser com un és i fer cas del seu instint,
malgrat
això el porti a ser un poeta de merda durant la resta
de
la seva vida. De totes maneres, sols cal un bon poema,
un
únic poema per passar a la història: se m’han acabat
el
xiclets de nicotina.
