dimecres, 25 de novembre del 2015

criteris

he de llegir molta més poesia
l’ha he de devorar com a carn
però no solament l’he d’engolir
sinó també he de saber el que trago,
ser un nutricionista de la poesia.
així que visito les grans biblioteques
de l’illa, me’n porto a casa tres llibres
de poemes (sols en pots treure tres)

i llegesc poesia.

i en acabar el primer se’m queda
una sensació amarga als ulls.
em couen. el llibre fou guardonat
amb la distinció del primer premi
d’un dels millors premis literaris de poesia
en llengua castellana i no puc entendre
quins foren els criteris seguits pel jurat
per a tal honor. un bon ritme? una forma
adient? metàfores enginyoses? versos
amables i de cortines obertes? és aquesta
la poesia que he d’escriure?

en una ocasió, vaig participar en aquest premi
literari. en aquella època apuntava alt.
em creia un fotut poeta de collons.
el jurat es va encarregar de baixar-me
els fums. segurament els meus versos
foren els primers en ser llençats
a les escombraries. ni tan sols una petita
nota de condol. però, és clar, què esperes
quan els teus criteris no són els dels demés?
xampany i confeti? per què em complico
la vida versada? tan difícil és escriure sobre
plantes i cants d’ ocells? i què em dirà
el segon llibre? merda, blackie books acaba
de publicar una nova novel·la de brautigan
¿haurà arribat ja a les llibreries d’aquí?



divendres, 13 de novembre del 2015

hauria de ser qualsevol cosa menys poeta

és hora del cigarret. me’l lio i m’assec
a l'ampit d’una de les finestres arran
de carrer d’una habitació que pretén ser
sala d’exposicions. tenc les mans plenes
de pintura plàstica blanca; he estat pintant
cubs rectangulars de 2’40x1’50 que serviran
per a penjar-hi quadres o fotos. els observo
pintats de blanc i tenc la sensació de trobar-me
davant el monòlit de 2001. podria participar
també a l’exposició. podria presentar aquests
rectangles i anomenar-los Sentinelles i seria
escultura. O simplement pintura minimalista.
Podria despullar-me i fer el mico davant d’ells
 i seria una performance. Em podrien filmar
mentre aprenc a ser un homo habilis i seria
videoart o em podrien fotografiar i seria fotografia.
i, no obstant, esciuré sobre una pausa
per a fumar-me un cigarret on hi hauria d’haver
molt més, no més paraules sobre la pintura
plàstica blanca, sinó més de quan indefensos
 estem per l’absència dels sentinelles i quan
terrible és la pintura plàstica blanca per
les mans nues i per a la vida. Les campanes
del rellotge de la plaça anuncien les 12’00.
llenço el cigar al carrer. és hora de posar-se
a pintar i d’esculpir sentinelles. El poema
no està acabat.


dijous, 5 de novembre del 2015

els doblers pels qui tenen doblers

tenc un got de macallan 1824 davant meu.
els tres tenim gots de macallan 1824.
no he pogut mai amb el whiskie,
i, no obstant, tenc un got de macallan 1824
davant meu.
-Açò és delicatessen- afirma el boss
però jo m’hagués estimat més unes vulgars
herbes dolces fetes del camp d’aquí al costat.

sí, sé que el macallan és un whiskie excepcional,
però no he pogut mai amb el whiskie;
bé, me’l beuré en petits glopets.
i sí, amb el primer xarrup noto la seva exquisidesa.
no és un jb o un un cutty sark que en ficar-te’ls
a la boca és com si una mata d’espines
rodolés per la gola. No, aquest és suau i gratificant
com la contemplació d’un ball d’strepteasse, però
què vols que et digui, ja t’he dit que no he pogut mai
amb el whiskie.
-em sap greu, però no li puc
i l’allunyo de mi com si el got tingués la pesta.
-el que fas és com tirar 100 euros
hòstia! quin malparit. la sentència em dol
amargament perquè ho diu com si em sobressin
els doblers i no estic per llençar un d’aquests bitllets
verds tan requerits. però tampoc és que em faci
molta sang. jo no sóc el que paga el dinar i sé
de sobres que el prodigiós licor no es malbaratarà
pel desguàs de la pica de les mans; el boss
recull la meva ofensa i se l’aboca al seu got.
els doblers pels qui tenen doblers.