és hora del
cigarret. me’l lio i m’assec
a l'ampit d’una
de les finestres arran
de carrer d’una
habitació que pretén ser
sala d’exposicions.
tenc les mans plenes
de pintura plàstica
blanca; he estat pintant
cubs rectangulars
de 2’40x1’50 que serviran
per a penjar-hi
quadres o fotos. els observo
pintats de blanc i
tenc la sensació de trobar-me
davant el monòlit de
2001. podria participar
també a l’exposició.
podria presentar aquests
rectangles i
anomenar-los Sentinelles i seria
escultura. O
simplement pintura minimalista.
Podria despullar-me
i fer el mico davant d’ells
i seria una performance. Em podrien filmar
mentre aprenc a ser
un homo habilis i seria
videoart o em
podrien fotografiar i seria fotografia.
i, no obstant,
esciuré sobre una pausa
per a fumar-me un
cigarret on hi hauria d’haver
molt més, no més
paraules sobre la pintura
plàstica blanca,
sinó més de quan indefensos
estem per l’absència dels sentinelles i quan
terrible és la
pintura plàstica blanca per
les mans nues i per
a la vida. Les campanes
del rellotge de la
plaça anuncien les 12’00.
llenço el cigar al
carrer. és hora de posar-se
a pintar i d’esculpir
sentinelles. El poema
no està acabat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada