no resistesc la
pressió
(ni la ressaca, ni el dolor,
ni el fracàs, ni l’amor, ni que
hagi refet la seva vida, ni la
pèrdua de cada dia, perquè
cada dia és perd qualque cosa).
Joder! Sent aquesta pressió
tan personalment que vull
fumar-me un cigar. COLLONS.
El meu regne per un puto cigar.
Si almanco fos ressaca em xutaria
un dosis d’ibuprofè i, ala, a dormir.
Però no, COLLONS, no. No hi ha res
contra la pressió (potser Prozac?
les neus del Kilimanjaro? Irvine
Welsh escrivint Trainspotting?
escoltar la Primavera mentre llegesc
un còmic d’Spiderman? ), no hi ha res
excepte foradar-te els pulmons.
JODER. Estic tan enderrocat que torn a
pensar que a la gent com jo (els covards,
els fracassats, els perdedors, els que
no suporten la pressió) els haurien
d’embarcar a tots cap a una illa deserta
(alerta SPOILER: argument de novel·la,
desenvolupar). Abatut
per aquesta pressió
invisible, arrib a
Fornells a les 23’00 del vespre.
He de treure a passejar el Xaps. Em
sap greu deixar-lo tanta estona tot sol.
Perdona’m, col·lega. Perdona’m.
De petit no vaig fer mal a ningú
i ara ningú em pot treure el Xaps
si he de passar fora tot el sant dia.
Em pos els auriculars i engeg la llista
de l’Spotify que fa dies que escolt;
Aquesta nit la música no és consol.
Joder. Quina merda que passi açò.
Tiram cap el Castell de Sant Antoni;
hi ha una festa de Halloween sense
bunyols (si no vols sentir la pressió
aprèn a cuinar bunyols).
Passam de
llarg, encara que voldria que el dimoni
cremés totes les disfresses, però ha entrat
la tramuntana i les flames del infern són arbres
que besen l’enterra de migjorn.
No temis ( em faig el valent), t’ajudaré
a extingir l’incendi. Em trec la tita i pix.
La tramuntana banya la costa obscura amb
el meu orí. Què cony vols que te digui?
Ha estat de tot el dia el meu millor instant
