dimarts, 17 d’abril de 2018

El segon poemari i jo, desconegut


Venia sovint al pis d’estudiants, a Palma,
Al carrer Pons i Gallarza. A tocar flamenc
O repassar les lliçons de guitarra amb el David
(tenien el mateix professor). El David l’anomenava
Harry Potter. “Avui ve en Harry” deia. La veritat
És que s’assemblava bastant a Daniel Radcliffe,
Però si portés ulleres, redonetes, diria que ara s’assembla
Més al Lenon d’Ono.

En Harry acaba de publicar el seu segon poemari
I no em mal interpretis. Ens coneixem. Quan coincidim
Ens saludem i tota la pesca i demés. Si existeix
Una nova generació de poetes menorquins
Ell n’és el profeta, el successor, l’esperança.
Amb sinceritat. Creu-me. Sense ironia ni sarcasme.
És la puta polla. Mentre que  jo continuo volent
Revisar els mil poemes de merda que he escrit
(dels que, segurament, se’n poden salvar un parell
Contant amb els dits del peu) ,buscant un moviment
Artístic sobre el que reposar la meva nova idea de
Poesia i escrivint, de tant en tant, poemes de merda,
Com el de l’altre dia sobre els llibres que em trien
(avui he anat a la biblioteca i m’han escollit “Les onze
Mil vergues” d’Apollinare i el “Nido de Bobos” d’Ashbery
I Schuyler). I m’excuso dient que el temps que se’m
Concedeix l’empr per escriure una novel·la que, segons
El professor, és bon material, però que amb tota probabilitat,
Acabaré convertint en un bon material de merda.

El seu segon poemari. I recordo una conversa amb J.J.
Que em deia que aquest somni sols depèn de si ets
A la llista per entrar a la discoteca de moda, tu sí, tu no
 i, tio, tu no ets a la llista.  Perquè no sóc gaire guapo
ni tenc duros i em falta alguna cosa, alguns diran
poesia i jo dic “però què passa, cony”.
No. No sóc a la llista. Però sóc real, sóc sincer, sóc mentider
i alguns cops, divertit, per què no (has rigut amb aquest
darrer vers?).

No és gens divertit no ser a la llista.
No és fàcil resistir.

Avui matí, fumava un cigar a les portes de la meva sempre
Perdició (en Sito i es Kagaire em mataran). Passava el temps
Mirant l’instagram i m’he parat en un quadre titulat “Believe
In your fucking self”.
                                    Els altres no ho faran.
M’agradaria que en Harry fos “el sucio”.
De totes maneres
                              Que tenguis sort.

diumenge, 4 de març de 2018

Conversant amb Frank, amb Kenneth i amb James; després d’algun temps



La lluna és plena aquest vesprejar de primer de març,
A la carretera general,  en direcció als Aljubs, mentre sona
El primer dels Tindersticks al reproductor del cotxe.
Brilla amb tal resplendor  que en ella s’hi dibuixa el cos
 nu d’Amèrica. Però per què Amèrica i no Europa?
Pens en Nova York ,en  Frank, en Kenneth, en James,
No amb John. John es pot quedar a les places
Solitàries d’estàtues renaixentistes  i plàtans de vellut
O en els quadres de pintors venecians del barroc.
I Frank em diu: “I quan penjaràs a la paret el teu propi manifest
Sobre la teva suposada nova poesia? I Kenneth em diu: “I quan
Penjaràs a la paret les meves regles per saber si has escrit un
Bon poema? I James em diu: “Per què encara no m’has llegit?”
I John no em diu res; es deu estar menjant un plàtan.
No ho sé, al·lots. La veritat és que tenc això bastant abandonat
Amb el tema de la novel·la ( hauria precisament d’estar
Escrivint ara mateix pàgines del llibre, en comptes d’estar escrivint
Aquest poema) Sí. Darrerament estic ignorant dolorosament la crida del primer
 vers. Però no cregueu que no hi pens. Hi pens cada dia. Hi vaig pensar
Ahir. Hi vaig pensar ahir esposir. Hi vaig  pensar el dia en que vau aparèixer.
Hi pens avui.  Demà... no ho sé. Demà vull començar a ignorar L’arc de Sant
Martí de la gravetat, de Pynchon (que vaig treure en préstec de la biblioteca,
Juntament amb un llibre sobre l’art últim del segle XX, en el que m’he fixat
En el minimalisme, que podria ser base de la meva suposada nova
Poesia, igual que  voltros vos vau fixar en l’expressionisme abstracte)
 i berenar un croissant  del Diamante (podria anar a l’Imperi, però m’han dit
que els seus croissants ja no són tan bons perquè els compren de la competència).
Són moltes coses i l’octubre vinent vull començar classes de dibuix i pintura
Per poder escriure el meu propi “Per què no sóc pintor” i vull mirar de construir
Una càmera obscura i fer posar els models trenta minuts sense moure’s
 i, si puc, comprar una s-x 70 i fer retratos. I hi ha també això
De revisar tots els versos escrits per llençar-los a la paperera.  Sí. Són
Moltes coses, però no cregueu que no pens en voltros. Hi pens cada dia...
Per cert, James, vaig llegir el teu Alfred i Ginebra;
Em va agradar molt.

dijous, 28 de setembre de 2017

Deus de la quotidianitat

No és necessari
Per sentir-se déu
Ser el Verb o
Ofegar el món en oceans o
Convertir curiosos en escultures de sal
Basta amb fer cobrar
Per un botilet de Fontvella
De 500 ml
calent

85 cèntims

dimarts, 6 de juny de 2017

la insuportable necessitat de resistir

Buko cridava sovint que era el millor poeta de la seva generació.
“Estàs boig” replicava el seu interlocutor, generalment femení.
“Potser” responia llavors borratxo el poeta, “però si jo no m’ho crec
Ningú s’ho creurà”.
M’agradaria cridar que sóc el millor poeta de la meva generació,
Però si crido la gola se m’irrita i no estic tan boig ni sóc tan borratxo
Com el Salvador.

Em conform amb ser un bon poeta que menteix amb sinceritat.

Malauradament, pateixo freqüents crisis de fe
En la meva capacitat com a creador. Sóc fàcil d’ensorrar.
Com un castell d’arena en una platja el 12 d’agost.
Per exemple, amb la darrera revisió de les cinc pàgines
De la novel·la que vull escriure que vaig lliurar. El mestro
Va començar a posar-hi pegues. Que si em ficava massa
En el cap del narrador, que si era massa estàtic, que havia
De fer més esment en el conflicte.
Algú cridà: “Tronc va!”
Hauria de replantejar tota la novel·la, crear una trama complexa
Com la majoria de companys de Novel·la I o simplement
Deixar-ho córrer.
Si, tio. Deixa-ho córrer. No serveixes per això.

Eren més de les 4 de la matinada quan vaig aconseguir
Tancar el dia. Bé, feia molta calor al dormitori, estava suant
Com un cuiner de carn enmig del desert i havia un mosquit
fill de puta que ambicionava xuclar-me la sang abans de morir.
Però diria que vaig haver de mester 100 pàgines de “L’home-llop”
De Boris Vian per arrossegar la mediocritat que sentia fora del llit.

M’estava fumant un cigar en una de les tedioses tardes de la feina
I per passar l’estona estava mirant l’instagram al telèfon mòbil.
Vaig entrar al meu perfil; hi ha un enllaç directe al blog i no sé
Perquè vaig clicar a sobre. No sé. Per passar una estona, per fer-me
L’interessant enmig del carrer Major o per confirmar la meva
Inutilitat com a poeta. Llavors, vaig llegir un dels darrers poemes
Que hi havia escrit. Era un d’aquests poemes meus tristos,
 D’aquells que tot és una merda i que no sé que cony hi faig
Jo en aquesta merda de món. I en acabar em vaig descobrir
Amb un mig somriure de satisfacció i vaig pensar
Que era un bon poema.

Joder! Què dur és resistir.  


dimarts, 27 de desembre de 2016

Nigthhawks 24-12-...

Hem estat bevent uns xampanys amb uns amics;
fem tard al sopar de Nadal i encara m’he de posar
Monu i  treure el Xaplin per a que verifiqui el món.

El món, aquest món, està en pau i silenci, sepulcral.
En altres mons, la gent planeja com fugir de les bombes,
Però aquí, els habitants estan ja asseguts a taula,
Empassant-se un almax per poder atipar-se amb
Fins i cars menjars i exquisits vins blancs.

Déu! De devè que no se sent ni una ànima, ni tan sols
Les pessetes de les rates buscant una llaminadura
Que posar-se a la boca. Tot és tancat i fosc, malgrat
La il·luminació nadalenca, tan polida ella.

Sols a la plaça, els llums d’un bar. A través dels finestrals
Un vell verd que baveja sobre la novia del cambrer,
Un estranger perdut que espera en el bar de l’estació
Un tren que mai arribarà, un solter de més de cinquanta
Que escriu una carta al Pare Noel, el cambrer, assegut,
Absort, que mira una nua llunyania de valls i muntanyes.

Sí, amics meus. Tot molt depriment i solitari. Però aquesta
Imatge res té a envejar a d’altres que es troben per aquí.
A centenars de cases tancades, els gronxadors buits del parc,
Les faroles que viuen pels insectes, les ombres que envelleixen
D’inanició, carrers que no es trepitgen...

Però que cony! Jo, aquesta nit, menjaré com un porc,
Beuré vi com un assedegat, i quan les hores hagin
Desaparegut, dormiré abraçat a la teva ànima.




dijous, 1 de desembre de 2016

Mig cigar extra

                                                                      Partint d’un poema d’Ape Rotoma


Aquest matí
M’ha costat sortir del llit.
He apagat el despertador,
Però en sentir el fred de la casa,
M’he tornat a ficar sota les mantes
Per resguardar-me de l’atac traïdorenc
Del meu infame enemic.

Però no he tancat els ulls altre cop.

He donat una ullada a la tauleta de nit.
Hi tenc una pila de llibres; m’he dit
Que em podria quedar tot el dia llegint,
Però no ho he fet. Simplement, m’he quedat
Observant les bigues de llenya, mig encorbades,
Mig rascades, amb Xaplin arraulit al meu costat,
Pensant... pensant en tu.

M’ha costat sortir del llit
Mitja hora, una hora, dues, una dia, una vida.
I quan ho he fet, el fred seguia intacte.

Llavors, m’he preparat el cafè, he cargolat
Un cigarret i m’he posat davant l’ordinador.
I quan el cigar ha deixat de tirar i l’he donat
Per perdut, després de comprovar que el món
Està tan fet merda com ho estic jo, després
Que la música hagi emmudit, després de constatar
El silenci darrera meu, m’han entrat ganes
De fumar-me el mig cigar que vaig abandonar
ahir vespre al cendrer.

I ho he fet.




dimarts, 29 de novembre de 2016

Un dia de Sísif

Aquests dies
En els que res te surt bé,
En els que tot te surt tort,
En els que tot el que dius se’t torna contra teu,
En els que tot el que penses que és correcte
Resulta del tot incorrecte,
En els que el caos que és la teva vida vessa
Per tots els costats imparablement,
En els que crees dolor sense voler,
En els que la mala sort te persegueix
I ,quan creus que l’has deixada plantada,
El cotxe que t’han cedit desinteressadament
No s’engega, sense bateria,
En els que t’adones que la teva condició física
És horrible i, que si no li poses remei, als cinquanta
no te podràs moure del llit,
en els que t’adones que has de deixar de fumar
perquè després de córrer un kilòmetre
tens els pulmons que semblen que han d’exclatar.
dies d’una terrible ansietat desesperant,
dies de Sísif,
en els que a les vuit del vespre, viatjant
en un autobús de línia, suant com un pollastre,
tossint tota la puta nicotina que t’has cruspit,
rossegat per la culpa, pel fracassat, per la inutilitat,
sense poder dur-ne més, absolutament derrotat,
te dius: “Per l’amor de Déu, que s’acabi aquest
dia d’una vegada per totes”, amb l’esperança
que demà sortirà un altre sol, amb l’avantatge
de no ser un déu condemnat a la tortura eterna,
però amb la maledicció de ser un simple mortal
i haver d’enfrontar-se a la vida real.