dimecres, 16 de febrer del 2022

I llavors, Cavafis

 

Mesos ja del darrer poema.

I ara, tornar a escriure és un horitzó.

Em vaig dir: “Si no escrius, no ets

poeta i el final del camí és cada vegada

més enfora”. Però s’està tan bé no sent poeta.

I tot i així, tot i haver-me taponat les orelles

amb minúscules capses d’ous, els versos

 persisteixen amb el seu brunzit de fotuts insectes,

com una puta ressaca que no s’apaga

sols amb ibuprofè, fantasmes

que tenen qualque cosa pendent

en aquesta vida. I ja saps que jo no som

gaire valent i veure un fantasma

em congela els senyals. I malgrat tot,

ja hi tornam a ser, escrivint un fotut poema

i no entenc com és. Com és que escriure

una vegada rere l’altra si aquests versos

a ningú importen, si mai donaran una altra

passa per pujar al segon esgraó?

Potser és hora de deixar de jugar a ser un fillet,

tirar les ulleres de cul de bòtil i començar

a veure el món sense la màgia de la poesia.

Quin abisme tan aterrador.

Però, llavors Cavafis invoca Teòcrit

qui em respon  en el seu poema:

Açò que dius

és molt impropi i quasi una blasfèmia.

Del fet que siguis al primer esgraó

has de sentir-te’n orgullós, feliç.

Que hi hagis arribat no és pas poc;

el que tens fet ja és una gran glòria.

Collons! Putos poetes genials

que estimen poetes de merda.

Com és que no es dediquen

a la postmodernitat, a Ulises o

Terres ermes, i mos deixen

als pobres poetes banyar-nos

en les nostres llàgrimes de desconeixença?

Però el cert és que aquests versos de Cavafis

m’han fet saltar de la tassa del vàter,

allí on els estava llegint,

i m’han fet ballar tot el matí

celebrant la meva particular glòria.

I sé que tot açò, els “no ho intentis”

aquesta “gran gloria” amagada i demés,

és com lluitar contra la soledat,

una puta merda. Però si hi ha paraules

que vull creure són aquestes i encara

que mai aconsegueixi un terratrèmol

poètic que em faci sortir als diaris i telenotícies,

encara que romangui per sempre soterrat

com un peça arqueològica que no val la pena desenterrar,

he arribat fins aquí i açò no és pas poc.

 

divendres, 24 de setembre del 2021

Un poema per demanar perdó

 

Més de 80 litres per metre quadrat

van caure ahir despús-ahir a Ferreries, inundant

el Torrent de Son Granot. Una cosa mai vista,

diuen els seus vesins. Mil putes pixant alhora

al mateix orinal.

Però aquí, a  Fornells, la Tramuntana se’n duu

els niulats mar endins, com si ningú volgués saber res

de noltros, com si estiguéssim maleïts.

—No mireu enrere— Va dir Déu a Lot

abans de destruir les ciutats.

 

 És avui un altre dia gris. Un capvespre tapadot, humit,

acubat (no sé com és, però m’agrada molt aquesta

 paraula). El vent de llevant o potser gregal, encara

que empraré grec (perquè mon pare sempre anomenava

aquest vent imprecisament precís) no acaba de fer net

el cel. I tot així, decidesc sortir a fer exercici, perquè

sempre mir enrere i no vull ser aquesta estàtua de sal

que som. No ho vull ser mai més; la sal cou a les ferides.

 

Resseguesc la costa, cap a la bocana del port. I passant

per darrera La Torre, em sorprenc que encara hi hagi

turistes. Per Déu! Esteim a finals de setembre! Però

s’han de veure les coses bones de la vida i me’n ric d’ells,

perquè avui el sol, aquest sol que existeix per a tots, avui

no serà aquí aplaudit. Jajaja a aquella parella que baixen

de la Torre. Ella davant, estesa la roba sense por a la ceguera;

ell, darrera,observant la geologia del terreny per sobre la panxa,

 amb els braços fermats a l’esquena. I en veure aquest joc

de mirades oposades, aquesta escala d’Odessa, em dic

que l’amor no pot ser açò, no pot ser seguir l’altre

 com ànecs borratxos a la recerca d’engrunes de pa.

 No. L’amor hauria  de ser com la poesia,

 el somni d’un espai comú,

i te deman perdó.


diumenge, 29 d’agost del 2021

10 excuses de mal pagador

 

Són només dos mesos

com dir-li a qualcú que li resten dos mesos de vida i que patirà dolors insofribles, però que no n’hi ha per tant, que no es preocupi; no es sent res després de mort

 

No és competència nostra

digues-li a Maria Antonieta i al seu cap rodolant per les escales del cadafal, després de tanta festa amb els Strokes; la reialesa francesa en són experts, en competència.

 

Ens manca personal

contracta, idò, personal.

 

No podem ser per tot

contracta, idò, personal

 

La gent ha de viure

la manera de viure d’una determinada gent no exclou els drets dels altres; xuroa la història del cotó a Nord-Amèrica

i

les lleis estan fetes per complir-les; per saber què passa amb la seva absència, mira el darrer capítol de la primera temporada de The Preacher.

 

Han vingut de vacances

la diversió de qualcuns és el mal són d’altres; estar de vacances no exclou l’educació i el respecte

 

No només passa en el municipi; passa a tota l’illa

de burros també n’hi ha per tot

o

podem emprar el que ens deien les nostres mares: si un amic teu es tira d’un pont, tu també t’hi tiraries?

 

No ho podem fer bé per tothom

parafrasejant El conte de la Criada, “però per qualcuns sempre és pitjor”.

 

Són coses d’al·lots; tu també has estat al·lot

sí, també he estat al·lot. Però si hagués cremat una barca, els meus amics es xaparien de riure veient com els meus pares em fiquen les restes del naufragi pel forat del cul: els al·lots són molt capullos; mira qualsevol episodi de South Park

 

Si no t’agrada, vés-te’n.

ca meva és petita, però està situada al carrer més cèntric del poble i potser en podria treure 100 dels grossos. Ara, si ho faig, diga’m, tu,  quin serà el meu gentilici.

 


dimarts, 24 d’agost del 2021

Elogi del bon dormir

 

Despert en aquest agost,

cruel i despietat, esclau

i covard (seré capaç qualque

dia de rompre les seves cadenes?),

d’aquesta vida, que ja saps...

No hi ha bones notícies:

l’editorial menorquina, la meva

darrera opció de publicar, me

contesta (és d’agrair) que el projecte

editorial està hivernant (la situació

no està per confiar en novel·listes

que es creuen Proust i Bukowski ) i

que bona sort amb la novel·la.

sense amor

                  sense duros

                                       sense publicar

Com és així que hauria de despertar?

Però llegint a Catul, mentre cag,

m’esqueix el cul de riure. Hi ha

qualque poeta en tota la història de la literatura

que hagi començat un poema amb:

vos la ficaré pel cul i per la boca?

Ave, Catul! Poetes del Segle XXI t’admiren.

I a la feina, a cada mos del panet

de tonyina de cabot, faig: umm, que bo... umm, que bo.

I a la caixa del súper som amable

amb els estrangers

(perquè ells són els estrangers i no

noltros). Bon dia tenguis. Que tenguis un bon dia.

I em dic que avui és dia 17

i demà serà dia 18 i en sol demà dia 19. Continua contant.

I sent dir a qualcú que partirà dissabte

o diumenge o dilluns, tan és,  i en escoltar-ho

 tenc un orgasme que és el millor clau de la meva vida

i divendres estaré  enamorat.

Ah! Em sent com si escoltàs el The nigth moves

de Destroyer, cantant jo el seu èpic lalala

final, seguit de l’encara més èpica “notorius lightning”

un raig notori m’envolta. un raig notori m’envolta,

un raig notori m’envolta. I el meu temps com a poeta

vindrà, em crec. Avui, ho crec. I tenc força per continuar

i no claudicar d’aquesta bitzèria amb l’escriptura.

I em sent poderós, potser per la vitamina b12 o pels b-52

tocant el rock de la llagosta. Un poderós deu del llamp

 que invoca Baleària i Rayanair perquè amb la seva melodia

de flauta d’or recullin tot el que han tirat i embruta  la mar.

No he estat encara a Roma, però tots els poemes 

poden avui ja acabar. Com aquest poema que acaba aixines:

 

Què estranya que és la vida. Potser és la tramuntana

que refresca aquest estiu inquisitorial amb la seva trompa

d’elefant. O potser és només cosa de l’edat.

Perquè no hagués dit mai que el fil que separa

l’odi de la felicitat fos una bona dormida.

 


dimarts, 3 d’agost del 2021

El fat

 

Anit va passar per Fornells un cap de fibló.

Semblava un cap de fibló. No sé què és

un cap de fibló. Deixem-ho amb una tempesta

d’estiu per donar la benvinguda a l’agost.

 

La trepitjada del vent i el crit de la pluja

em van desvetllar. Les tropes d’Anníbal

sobre Roma (o potser va ser el cafè

negre de després de dinar perquè la llet

mata el cafè). Vull dir que passes pena per ca teva;

m’entra aigua per tot. O potser sols era que tenia

un poc de por. Ja saps: som un covard i fuj

 del dolor. Però tota tempesta escampa ( a no ser

que sigui una tempesta per aniquilar la humanitat).

Així que després de contemplar el darrer llamp i

la darrera gota d’aigua, vaig tornar al llit;

la invocació de la son estava anit escrita en sànscrit.

 

Intentant recordar com es fa açò de dormir,

no sé com és, vaig pensar amb mo mare

(després de 22 anys encara pens en tu, mo mare).

Pensava en que jo som fill de na Sita,

com si ella fos un personatge llegendari

recitat en centenars de poemes indis.

I com a fill d’ella que som estava destinat

a grans gestes. Defineix tu mateix grans gestes:

travessar oceans? em mareig. Escalar muntanyes?

tenc vertigen. Trobar la flor romanial? a dures penes

sé distingir la camamil·la. Assolir la il·luminació? la llum

em cega. Buda amb raybans. No. L’única possibilitat

real que se m’acudia era açò: l’escriptura.

Però és agost i estic un poc desanimat

           ....( és el meu estat perpetu?)...

Ningú vol comprar la novel·la ni aquests versos;

el rebuig és esgotador i ja saps que jo tenc mans

de pianista. És cert que hauria de fer més

per part meva i no deixar-ho quasi tot en mans d’altres

(aquest vers és per agrair-te, amic, en jo la teva fe).

 Però som un mal venedor.

—Al Mercadona ho trobes més barat—dic.

 

La cosa és que estic cansat d’intentar assolir l’horitzó

de la publicació i potser m’hauria de conformar

en demanar sols lluna i flors. Escriure només

pel plaer d’escriure. Com Salinger. Però és que ell

va escriure una de les novel·les de referència

de la història de la literatura contemporània.

I a  jo em falta intel·ligència per escriure i el talent

me’l menj (ahir me vaig embalar seguides

dues panteres roses). Tenc la sensació que mai

ho aconseguiré. Seré ignot  la resta de la vida.

—Que afortunat. No ets valorat en la teva pròpia època—

diu Phoebe en un episodi de Friends.

—No és agradable ser un pintor maleït—

replica Maurice Utrillo. No. No és agradable

que no se’t valori el que crees. I estic cansat.

No tenc la força ni l’enteresa per continuar.

Quin sentit té tot açò? Així que potser

he errat el tir. Potser la meva gran gesta no sigui més

que la més simple i aterradora

               existència,

       com la de tots noltros,

i no mos queda més que seguir.


dimarts, 27 de juliol del 2021

10 coses que no es farien en el Mercadona i que sí que es fan en un súper de poble perquè és un súper d’un poble de merda i la gent que hi fa feina és gent de merda.

 

Entrar-hi amb el ca, amb la bicicleta o amb el patinet elèctric (i el sentit comú?).

Deixar la compra a la caixa i anar a buscar més coses, mentre es forma una coa de drac per celebrar l’any nou xinès.

Demanar que te tallin el formatge en taquets de diverses formes: en quadrats, en triangles, en hexàgons, en trapezis, amb el rostre de La Mona Lisa...

Demanar on es troba cada producte de la teva llista de la compra (i pretens, així, trobar l’amor?; som gent perduda).

Demanar al caixer o caixera, mentre registra una compra, qualque cosa, com quin temps farà demà (noltros no som meteoròlegs) i emprenyar-se perquè el caixer o caixera no li contesta (normal, està fent una altra cosa).

Amollar l’al·lotim com si el supermercat fos una guarderia. Tenguis en compte que l’al·lotim són el que són i cridaran, correran, agafaran coses, les tiraran per terra... Vull recordar que aquí van rodar Quién puede matar un niño?

Pensar que el magatzem del supermercat és més gros que el propi supermercat i que en ell es guarden productes que sols es venen per casos especials (defineix tu mateix “casos especials”).

Pensar que açò és un altre món que es regeix amb un altre tipus de lleis que com que s’ignoren no fa falta complir (què se n’ha fet del sentit comú?).

Creure que els empleats pertanyen als clients i els fan fer la compra mentre el client els acompanya assenyalant el producte que vol.

Insultar els empleats pels preus alts (molt bé, però ningú t’apunta amb una pistola per comprar).


dimecres, 21 de juliol del 2021

Snowpiecer

 

Ah! Que enlluernadora és la riquesa!

Es passa un quart d’hora  de rellotge

 lloant els hotels del Senyor, a la nostra feina, en aquesta

darrera mitja hora de desert abrasador, abans

d’anar a dinar. Que si tenen açò

i allò altre, que si te dobleguen la roba

en forma de cigne... Als seus peus,

excel·lència.  Jo em faig el condescendent

(he emprat bé aquesta paraula?), assentint

amb el cap tot el que diu, fins que en sobte:

—És que els rics han d’existir. No saps quanta

gent té feina gràcies a ells.

Com és que no celebram el dia del seu naixement?

Festegem-lo anant a la feina que ens regalen.

L’afirmació, tan per ella vertadera, tan sentida,

d’un sentiment irrefutable i immutable i orgullós,

em paralitza (potser pel dolor de cames; el novembre

visitaré el podòleg). És com haver vist una serp.

Glaçat, balbucej qualque cosa, qualque cosa com:

açò no és ve. Fluixet, a penes mormolat, més que res

perquè som incapaç de donar estructura

als meus pensaments rallats. Si en fos capaç (i no fos un covard)

potser a hores d’ara seguiria...No. No anem

per aquest camí. Aquest versos corresponen a un altre poema.

Hòstia puta! (perquè estava sorprès abans d’aquesta

petita digressió).   Que bé que s’ho han muntat.

De la més robusta arquitectura arquitravada.

Una infranquejable murada de Zamora, els perfectes

murs de Cuzco, una piràmide eterna de Gizeh;

Som Cariàtides que sostenim l’àtic del cel.

No hi ha futur,

escrivia Sarah Conor amb un ganivet a una taula de llenya,

ja sigui perquè les màquines aniquilaran la humanitat

o bé perquè tota revolució televisada o no serà no

és més que un embolitxó per fer-mos creure que tenim

possibilitats de socialment ascendir. Ser ells.

Les coses són com són. Són només dos mesos.

L’Imperi Romà no va caure; es va transformar,

mentre que el temps dels profetes es va exhaurir.

I en quant a la poesia... els mecànics encara no llegeixen

llibres de poesia a l’hora del berenar. I no vull

 que em mal interpretis.  Els duros no donen la felicitat,

però ajuden. Al cap i a la fi,

tots  volem acabar els nostres dies

en una caseta amb jardí i piscina.

El que vull dir és que

 totes aquestes riqueses no són més que boira i ruixim.

I com que la nostra vida corre com un riu

fem cas a Omar Khayam, brindem amb la nostra

copa plena de vi i, mentre esperem el segon

adveniment i bona poesia, deixem de mirar

el Sol perquè ens fon la cera de les ales.

Obrim els ulls a les nostres pròpies vides

i que als seus pardalets es facin un floc.