dissabte, 19 de gener de 2019

Fidelitat de ca


Prou d’enganar-nos.
Prou de putes mentides.
Mai més conjugar el verb “estimar”.
L’amor és una hòstia als genitals
Que dura fins que s’esvaeix el dolor.
Desterrem aquesta fugacitat de les nostres vides
I emprem a partir d’ara una paraula més adient.
Esborrem dels nostres dubtes i inseguretats  la pregunta:
M’estimes?
Tan falsa, tan buida, tan pietosa, tan patètica, tan decadent,
Tan terrible, tan dolorosa com una hòstia als genitals.
No. Mai més aquesta fotuda pregunta.
Si vols alleugerir la por preguntant alguna cosa fes aquesta:
Me seràs fidel?
Sufix que acompanya:
Somio que follo amb bens
O
M’agrada menjar merda
O
Sóc un bon jan, però t’acabaràs avorrint de mi

Em refereixo a la cega i pura fidelitat de ca
Aquesta fidelitat de visió de poeta de poetes
Que veu més enllà, el futur que no existeix.
Una fidelitat que converteix la teva diminuta fava
En la d’un actor porno, les teves pèssimes dots
D’amant en les d’un puto de luxe, la teva estupidesa
En l’acudit que acaba amb les guerres matant tot aquell
Que l’escolta, la teva addicció al tabac en costums britàniques,
un persona comuna en una d’extraordinària. Ja ho cantaven
els Stooges el 1969: “Vull ser el teu ca. Vull ser el teu ca”
Hagués estat una cançó collonuda si haguessin cantat
Vull que m’estimis, vull que m’estimis? Per descomptat que
No.  Així que hem de ser cans. Siguem cans i declarem-nos
Fidelitat.

No. Me sap greu Aquesta tampoc és la solució. Per què
Ser cans quan els éssers humans ens cansem de tot.
 ens cansaríem també de ser cans i abandonaríem
els ressaguers. Més val continuar enganant-nos
 I mentint-nos i cantar una altra cançó que grinyolava
tirat a la cuneta, cert quisso negat, ximple i malferit.




Diu el poema nºIV


Que
“No som més
Que el temps que ens queda
Caminant cap a l’oblit
Que serem”.
Bonu. No cal dramatitzar.
Aquest oblit no
És pas tan diferent
Del que vivim.

divendres, 18 de gener de 2019

Se m'ha escapat el poema


Em volia extirpar la ira, el sofriment, el dolor
I vaig dir: “Que te vagi bé, Miss Carrusel. Pot
Continuar amb la seva vida que jo, amb la meva,
Si em deixa, seguiré”.  I vaig confiar en el poder
De les paraules. Puto crèdul innocent. Les paraules
Sols tenen poder si són dites per l’espasa i la meva
Espasa és de cartró, incapaç de tallar ni tan sols
El més
                                                           lleuger
d’aquest versos.
I miro l’horitzó de la Bocana
I
No puc. No puc. No puc. No puc. No puc. No puc. No puc.
No
Puc
Continuar.
I vaig anar a cal metge perquè em dolia l’ull dret, l’ull  de bou bo.
—Aquí és on tenim l’ànima—em digué— Cerqui una bagassa.
—Però, senyor metge, com recepta això a un home pobre. No puc comprar ja ni llibres ni llebres. Recepti’m alguna herba medicinal.
—No ho puc fer. I vostè és pobre.
—Però el dolor és crònic. No veu que no me’l puc arrabassar?
—Faci’s una espasa.
—Me la clavaré al cor.
—Segur que viurà millor. Torni la setmana que ve i li netejarem la sang.
—Me la beuré.
—Beure sang és bo per les ereccions.
—Per què vull ereccions si ha fugit l’amor?
—Cerqui una bagassa.
—Soc un pobre home pobre.
—No receptem res aquí per la pobresa.
—Però no he vingut per fer-me ric. Vull que em curi el dolor.
—Ajà! Així que admet que pateix. On li dol?
—A l’ull dret?
—A l’ànima? No hi podem fer res. Vagi a confessar-se.
—Que sàpiga que me’n vaig molt maleit. No m’ha aclarit res.
—Quan surti tanqui la porta que passa aire i faci entrar el següent.

Sols volia fer el dolor més tolerable
I se m’ha escapat
El poema.





dijous, 17 de gener de 2019

Adormint els dimonis a la barra del bar


A la plaça cremen dimonis i la multitud
S’arrauleix en cercle per veure’ls morir.
M’ho miro des d’una distància prudencial,
No sigui que caigui jo també a les brases.
Però crido que Déu no em guia contra l’exercit
Britànic i la gent em va empenyent  cap enrere
més i més fins que ja no puc veure el dimoni
pelant-se com un ceba.  Apartat, menjant
un panet de sobrassada i botifarró mig crues,
decideixo anar a fer birres a Salgaret. M’assec
a la barra, entre l’Oi, l’Estranger, el Capatàs i
el Servent, i demano un canya al Vic. Però és
una nit atrafegada (“hauria de ser cada dia
Sant Antoni” diu el Capatàs) i sols té temps
D’explicar-me una de les seves històries que tan
M’apassionen (nota mental pel novel·lista:
Sobre què tractaria la seva novel·la? Sobre
Saber exactament per què som vius? Però
Si ja sap per què va néixer , quin seria el conflicte?).
Així que em quedo sol, bevent una cervesa
Rere l’altra. I la imatge no deixa de tenir certa
Tristesa romàntica. Romàntica perquè s’assembla
A la imatge del vell poeta idolatrat. I trista perquè
Qui vol semblar-se al seu poeta idolatrat? Joder.
Però potser aquest sigui el meu lloc, entre gent
Que no sap on caure morta, aïllat en aquesta
Diminuta península, d’un nord assotat per la fotuda
Tramuntana, l’ermità del Major 26 (estic dient a tothom
Que no penso tallar-me mai més el pel del cap,
Però aquests matí m’he retocat la barba, putes).
I llavors, sento que algú em crida. El Martí m’indica
Que m’hi acosti amb la mà.  Em convida a una cervesa
I em diu que vol sortir als meus escrits (és això un escrit
O un poema? Me la sua). Més joder. Torno a desconèixer
On pertanyo. Fent una estona amb ell penso que estaria
Bé resistir i anar a veure’l tocar amb la seva banda.
Però aquesta nit han cremat dimonis que no són
Els meus i la cervesa sols els endormisca; aniré a jeure
Al llit i plegats dormirem.   



dimarts, 15 de gener de 2019

Poema d’amor (plagi de Love Poem, de Richard Brautigan nº X)


És terrible
Despertar cada matí
Tot sol
I no poder dir a ningú
Que l’estimes
Quan encara
L’estimes

Poema d’amor (plagi de Love Poem, de Richard Brautigan nº X)


És molt polit,
De camí a la llibreria
Per veure si trobo alguna cosa
De Miquel Bauçà,
Passar per davant
La floristeria en la que solia
Comprar roses
I no haver d’entrar-hi
Per comprar-ne una
Quan comprar roses
Ja no significa res.

diumenge, 13 de gener de 2019

Mestre d'una lliçó


Mon pare...
Mon pare...
Em veus, mon pare? Em veus
Aquí, altre cop enfonsadament fracassat?
 Culpo a la mare per morir-se, a Déu
Per ser Déu, i a Bimbo per crear
Les Panteres Roses. Però sobretot,
Et culpo a tu, mon pare. A tu que vas
Ser un marit horriblement inexistent.
Et vaig veure  no ser un marit
I jo he estat (i serè? Em fa por) una parella
espantosa. Tenies tantes coses per ensenyar,
mon pare, tantes coses. A pescar taurons
assassins, a caçar xibeques, a construir
laberints per braus, a elevar torres que
toquen el cel... i, no obstant, vas decidir
ser invisible. M’irritaves tant, mon pare.
Però fa un parell de dies vaig escriure
En un grup de whatsapp, en relació al programa
De Sant Antoni de Gener (en realitat, en
Relació a qualsevol programa de festes)
Que solies dir-nos, emocionats nosaltres per
Saber quines sorpreses depararia el programa:
 repique de campanes, disparo de morteretes
 y dale de betún. I ens rompíem el cul de riure
perquè tenies raó; al programa, no hi havia cap
fotuda sorpresa. I, llavors, penso que no tenies
per què ensenyar-me totes aquestes coses
que m’hagués agradat aprendre i veure de tu.
Que vas ser el meu pare per aprendre una única lliçó,
Que vaig ser el teu fill per aprendre a riure.
Perdona’m, mon pare. Perdona’m per oblidar
La lliçó. Perdona’m per oblidar que davant el dolor,
La tristesa, el fracàs, sols ens cal, per molt difícil
que sigui, llençar-nos a riure.