divendres, 23 d’agost de 2019

Els éssers perduts


Una eternitat ha transcorregut
o potser un dia o un any o una vida.
No ho sé; sembla una eternitat.
I em sorprenc encara buscant-la .
Ai las! Quina puta tonteria, no?
Perquè si ens tornéssim a trobar
no seria més que per llençar-nos
en dues mars que desconeixen
la seva existència, i tornar així a
                                             perdre’n mos. 

dilluns, 5 d’agost de 2019

Agost



despertar
i desitjar
que tornin
a ser
les 12
del vespre

dissabte, 27 de juliol de 2019

Tòpics



I
Dissabte de Sant Antoni.
Capvespre
És hora d'alimentar
el tòpic
del poeta
bebebor.

II
Dissabte de Sant Antoni
Nit.
És hora d'alimentar
el tòpic
del poeta
solitari


dijous, 25 de juliol de 2019

Un poema espontani i escatològic sobre la pudor de la merda, per no deixar d’escriure



Hi ha paper higiènic perfumat al bany de la feina.
—Me demanen paper higiènic perfumat. Encomana’l— em va dir.
Quan ho vaig sentir vaig pensar que era el millor
acudit del món, a l’alçada de l’acudit assassí o de guerra
dels Monty Python o els del meu vell.
“Supos que hi ha gent que no li agrada sentir
la pudor de la seva merda”
Em torc el cul amb aquest nou paper higiènic perfumat
i me l’atrac al nas. Ensum. Quasi com si em fes una retxa...
Per molta colònia que s’hi ruixi,
la merda
sempre pudirà
 a merda




dilluns, 22 de juliol de 2019

Coses d'instagram: la foto d'Allen Ginsberg



Ginsberg està en ballador devora la Fernanda
Pivano, la seva traductora italiana (desconec on està
presa la foto, potser a la cala dels turcs o a Coney
Island o a Pregonda (molaria que el poeta hagués
visitat Menorca) ) En mirar la fotografia em dic
que m’assembl al guru dels beats, potser per la barba.
—Retalla’t la barba, fes el favor— m’ha dit son pare
de l’Arturo aquest matí d’aquella època.
Record que vaig dir que mai més em tallaria els pèls del cap.
Potser també per la panxa, encara que diria que jo estic
més gras i mentre la seva és de poeta consagrat,
 la meva és d’ex-fumador i d’addicte a la sucre
(mentre escric aquest poema menj regalènsies blanques
amb l’interior vermell: és açò una endevinalla?).
Però no vulguis semblar-te a l’aparença d’algú; és massa
cavernosament senzill, com dibuixar el contorn d’una mà
a sobre d’una fulla en blanc. Una vegada vaig dir que voldria
ser beat (nota per al poeta: continuar amb el projecte “Avui”).
El jazz, el desig de vida, la velocitat... Seria polit semblar-se
a la poesia de Ginsberg, si més no a la potència, l’exuberància,
el misticisme al·lucinogen de l’Udol. No sé. Podria escriure
“He vist els millors anys lliures d’aquest país destruïts
per la corrupció de l’home” alguna cosa així i continuar el poema.
Però m’estim més escriure que fa dos mesos que no fum
un puto cigar i que tot i així vaig amb regularitat a cagar.
De totes maneres, no crec que sigui mai un poeta consagrat.
 El Harry Potter ha guanyat un premi literari; estic content per ell.  
M’agradaria guanyar-ne qualcun, més que res pels duros
(perquè no tenc ni per paper de vàter). Però què hi farem.
Tot i ser una mica iconoclasta, al manco la mar és a qui
 devora i puc fotografiar-m’hi tantes vegades com em deixi
la tramuntana.


diumenge, 14 de juliol de 2019

La mosca agonitzant



Hi ha una mosca aferrada a la paret
de la cuina. Una mosca grossa i gruixada,
 d’aquestes que dius: segur que menja merda.
Acab de posar un parell de llesques de pa
de motlle a la torradora i tenc la bossa, encara
amb 4 o 5 llesques, a la mà; com si fos un calcetí
ple de feixos de bitllets de cinc cents, estamp
la bossa contra la mosca; el seu cos cau
esmicolat a sobre del marbre i deix la pasterada
 a l’espera de ser devorat per voltors negres gegants
com en alguna religió antiga monoteista.
L’escala és d’1:10.000 o potser és 1:10 o etc.
No sé. No sé res de números. El que sé és que
els voltors s’han convertit en formigues que
es cruspeixen el cos espasmòdic de la mosca
lentament fins fer-lo desaparèixer.


dimarts, 9 de juliol de 2019

Sóc dèbil, groc o de vegades blau, potser marí, però m’estimo més el cel perquè és més expansiu, com l’univers: la renovació



Se li omple la boca amb una xifra
astronòmica, impossible de rebutjar
i, malgrat només haver sentit una mentida
rere una altra durant tots aquests putos
estius, se m’omple la boca de sabonera
pensant amb el que podria fer amb tots
aquests duros (perquè és fàcil  seguir
els excrements daurats de la mentida).
Fa segles que la ment viatja mentre el cos
roman presoner entre quatre parets. M’havia dit:
 és hora que el cos es reuneixi amb la ment. Però
han estat uns segons o potser minuts o hores
o dies, dolorosos, sagnants, cruels, en els que
no m’han importat una puta merda continuar
en aquesta dualitat separada per temps i espai
tan extrems. Mecagundena!. És tot tan volàtil,
tan eteri, tan dèbil, com si un escuradents
fos el contrafort d’una catedral gòtica. Així que
diré que m’agradaria que m’escrivissis un poema
dient-me que un dia em vas estimar, sols un dia
em bastaria, perquè l’amor no necessita més que
 un dia per ser real. Però entenc que en el teu cor
hi ha ara finques dretes i, per tant, jo no sóc més
que un record que es pot manipular com vulguis
(vaig ser o no vaig ser). Tots aquests versos
poder ser substituïts per aquest:
m’estic morint per fumar un puto cigar.