dimarts, 6 de juny de 2017

la insuportable necessitat de resistir

Buko cridava sovint que era el millor poeta de la seva generació.
“Estàs boig” replicava el seu interlocutor, generalment femení.
“Potser” responia llavors borratxo el poeta, “però si jo no m’ho crec
Ningú s’ho creurà”.
M’agradaria cridar que sóc el millor poeta de la meva generació,
Però si crido la gola se m’irrita i no estic tan boig ni sóc tan borratxo
Com el Salvador.

Em conform amb ser un bon poeta que menteix amb sinceritat.

Malauradament, pateixo freqüents crisis de fe
En la meva capacitat com a creador. Sóc fàcil d’ensorrar.
Com un castell d’arena en una platja el 12 d’agost.
Per exemple, amb la darrera revisió de les cinc pàgines
De la novel·la que vull escriure que vaig lliurar. El mestro
Va començar a posar-hi pegues. Que si em ficava massa
En el cap del narrador, que si era massa estàtic, que havia
De fer més esment en el conflicte.
Algú cridà: “Tronc va!”
Hauria de replantejar tota la novel·la, crear una trama complexa
Com la majoria de companys de Novel·la I o simplement
Deixar-ho córrer.
Si, tio. Deixa-ho córrer. No serveixes per això.

Eren més de les 4 de la matinada quan vaig aconseguir
Tancar el dia. Bé, feia molta calor al dormitori, estava suant
Com un cuiner de carn enmig del desert i havia un mosquit
fill de puta que ambicionava xuclar-me la sang abans de morir.
Però diria que vaig haver de mester 100 pàgines de “L’home-llop”
De Boris Vian per arrossegar la mediocritat que sentia fora del llit.

M’estava fumant un cigar en una de les tedioses tardes de la feina
I per passar l’estona estava mirant l’instagram al telèfon mòbil.
Vaig entrar al meu perfil; hi ha un enllaç directe al blog i no sé
Perquè vaig clicar a sobre. No sé. Per passar una estona, per fer-me
L’interessant enmig del carrer Major o per confirmar la meva
Inutilitat com a poeta. Llavors, vaig llegir un dels darrers poemes
Que hi havia escrit. Era un d’aquests poemes meus tristos,
 D’aquells que tot és una merda i que no sé que cony hi faig
Jo en aquesta merda de món. I en acabar em vaig descobrir
Amb un mig somriure de satisfacció i vaig pensar
Que era un bon poema.

Joder! Què dur és resistir.  


dimarts, 27 de desembre de 2016

Nigthhawks 24-12-...

Hem estat bevent uns xampanys amb uns amics;
fem tard al sopar de Nadal i encara m’he de posar
Monu i  treure el Xaplin per a que verifiqui el món.

El món, aquest món, està en pau i silenci, sepulcral.
En altres mons, la gent planeja com fugir de les bombes,
Però aquí, els habitants estan ja asseguts a taula,
Empassant-se un almax per poder atipar-se amb
Fins i cars menjars i exquisits vins blancs.

Déu! De devè que no se sent ni una ànima, ni tan sols
Les pessetes de les rates buscant una llaminadura
Que posar-se a la boca. Tot és tancat i fosc, malgrat
La il·luminació nadalenca, tan polida ella.

Sols a la plaça, els llums d’un bar. A través dels finestrals
Un vell verd que baveja sobre la novia del cambrer,
Un estranger perdut que espera en el bar de l’estació
Un tren que mai arribarà, un solter de més de cinquanta
Que escriu una carta al Pare Noel, el cambrer, assegut,
Absort, que mira una nua llunyania de valls i muntanyes.

Sí, amics meus. Tot molt depriment i solitari. Però aquesta
Imatge res té a envejar a d’altres que es troben per aquí.
A centenars de cases tancades, els gronxadors buits del parc,
Les faroles que viuen pels insectes, les ombres que envelleixen
D’inanició, carrers que no es trepitgen...

Però que cony! Jo, aquesta nit, menjaré com un porc,
Beuré vi com un assedegat, i quan les hores hagin
Desaparegut, dormiré abraçat a la teva ànima.




dijous, 1 de desembre de 2016

Mig cigar extra

                                                                      Partint d’un poema d’Ape Rotoma


Aquest matí
M’ha costat sortir del llit.
He apagat el despertador,
Però en sentir el fred de la casa,
M’he tornat a ficar sota les mantes
Per resguardar-me de l’atac traïdorenc
Del meu infame enemic.

Però no he tancat els ulls altre cop.

He donat una ullada a la tauleta de nit.
Hi tenc una pila de llibres; m’he dit
Que em podria quedar tot el dia llegint,
Però no ho he fet. Simplement, m’he quedat
Observant les bigues de llenya, mig encorbades,
Mig rascades, amb Xaplin arraulit al meu costat,
Pensant... pensant en tu.

M’ha costat sortir del llit
Mitja hora, una hora, dues, una dia, una vida.
I quan ho he fet, el fred seguia intacte.

Llavors, m’he preparat el cafè, he cargolat
Un cigarret i m’he posat davant l’ordinador.
I quan el cigar ha deixat de tirar i l’he donat
Per perdut, després de comprovar que el món
Està tan fet merda com ho estic jo, després
Que la música hagi emmudit, després de constatar
El silenci darrera meu, m’han entrat ganes
De fumar-me el mig cigar que vaig abandonar
ahir vespre al cendrer.

I ho he fet.




dimarts, 29 de novembre de 2016

Un dia de Sísif

Aquests dies
En els que res te surt bé,
En els que tot te surt tort,
En els que tot el que dius se’t torna contra teu,
En els que tot el que penses que és correcte
Resulta del tot incorrecte,
En els que el caos que és la teva vida vessa
Per tots els costats imparablement,
En els que crees dolor sense voler,
En els que la mala sort te persegueix
I ,quan creus que l’has deixada plantada,
El cotxe que t’han cedit desinteressadament
No s’engega, sense bateria,
En els que t’adones que la teva condició física
És horrible i, que si no li poses remei, als cinquanta
no te podràs moure del llit,
en els que t’adones que has de deixar de fumar
perquè després de córrer un kilòmetre
tens els pulmons que semblen que han d’exclatar.
dies d’una terrible ansietat desesperant,
dies de Sísif,
en els que a les vuit del vespre, viatjant
en un autobús de línia, suant com un pollastre,
tossint tota la puta nicotina que t’has cruspit,
rossegat per la culpa, pel fracassat, per la inutilitat,
sense poder dur-ne més, absolutament derrotat,
te dius: “Per l’amor de Déu, que s’acabi aquest
dia d’una vegada per totes”, amb l’esperança
que demà sortirà un altre sol, amb l’avantatge
de no ser un déu condemnat a la tortura eterna,
però amb la maledicció de ser un simple mortal
i haver d’enfrontar-se a la vida real.





divendres, 25 de novembre de 2016

La llei dels més aptes

“Hòstia puta! El telèfon mòbil” em dic assegut
Al cotxe. I sóc jo una d’aquestes persones
Que si no surt de casa sense el seu dispositiu
De control es cruspeix els dits, temorós de ser
Detingut per les forces de seguretat governamentals?
Bé, l’aniré a buscar. No sia que el cotxe em deixi
Tirat enmig de la carretera general.

Plou. L’aigua banya i no tenc necessitat de ser
Renovat; decideixo córrer esquivant les gotes .

Són a penes 10 metres fins a casa, potser menys,
Potser sols en són un parell, o potser no existeix
Tal distància, però en tant ridícula prova de velocitat
Els pulmons se m’estanquen, se m’entollen, se m’enfanguen
I les cames em dolen com si haguessin travessat un desert.

Aleshores, m’imagino sent perseguit per un velociraptor,
Per un Korowai o per un conill blanc, que desitgen fer-me
Coses lletges. Sols els més aptes sobreviuen. Sols els més
Forts sobreviuen. Quina absurditat. Quina injustícia.
Jo també vull sobreviure, així que intentaré fer ús
De les poques armes de les que disposo: “Mireu, nenes.
Jo no penso córrer. Aquí no apareixerà l’emoció
De la persecució. No hi haurà descàrrega d’adrenalina.
No hi haurà putes xorrades d’aquestes. Aquí em teniu.
Sóc vostre. Si teniu ganes de córrer és el vostre problema.
Jo no em penso moure d’on estic. Així que comenceu
A fotre mossos o escolliu una altra presa.”

                                                                  Potser seria millor
                                                                començar a pensar
                                                                 en deixar de fumar.


divendres, 18 de novembre de 2016

Enveja

La combinació cafè i cigar és letal. No falla mai.
Els budells em grinyolen pel tret i corro per
Contrarestar l’envestida; m’emporto el telèfon mòbil
Per entretenir-me, assegut en la tassa d’espera.

Obro l’instagram i escodrinyo a qui seguir. Hi
Ha tanta gent... tanta gent que fa virgueries,
Tanta gent amb talent... Ah! Quina ràbia que em fan.
Vull el seu talent. Doneu-me el vostre talent.
Sols una petita espurna del vostre talent, sols
Un insignificant cabell, sols una tímida ombra.
No en necessito més. Amb tant poc en faré meravelles.


Perquè, mireu,  he anat a cagar i això he tret.

dilluns, 14 de novembre de 2016

Renecs enmig del no-res

Mecagondena. La puta novel·la em duu pel camí
De l’amargura. Quantes peces encara per construir.
Quantes peces encara per encaixar. Ah! L’Escriptura.
Fotuda sirena encantadora. Però no em donaré
Per vençut. No enfonsaré el vaixell.  No. Aquesta vegada,
 no. Estic decidit a materialitzar la idea. Fer-la real. Palpable.
 I en aquest esgotador i turmentós procés, la Literatura.
Crec que l’Oblomov de Goncharov com les Ànimes mortes
De Gogol poden ser matèria primera per alimentar
Les entranyes de la meva creació així que decideixo
Anar a buscar els escriptors a la biblioteca del poble.

Collons. Fot un fred de preservar la vida mil·lennis,
Però la visió de veure’m llegir aquest vespre
M’impulsa a arriscar la mobilitat dels meus espermatozous.
 m’encomano a Bartleby de Melville i a les Antilogies
D’Odrí que porto per tornar i accelero el pas. Però
Quan arribo a les portes d’aquest edifici, que nosaltres
Anomenem amb nostàlgia o amb burla, no ho sé, ajuntament,
Trobo un cartell que sentencia que del  7 al 20 de novembre
La biblioteca romandrà tancada per vacances. Ah! Maleïda
Dissort la meva! Fotuda cussa sarnosa! L’adn em bull i em converteix
En Scarlett O’hara i, alçant el puny al cel gris i plujós, enmig
Del carrer de les Escoles, buit i silenciós, enmig del no-res,
començo a renegar: “Ah! Per una puta cosa que tenim.
Per una puta cosa que hi ha oberta. Juro que mai més tornaré
A posar els peus en aquesta fotuda biblioteca”.

De totes maneres, no he acabat de llegir les Antilogies d’Odrí.