Snowpiecer

 

Ah! Que enlluernadora és la riquesa!

Es passa un quart d’hora  de rellotge

 lloant els hotels del Senyor, a la nostra feina, en aquesta

darrera mitja hora de desert abrasador, abans

d’anar a dinar. Que si tenen açò

i allò altre, que si te dobleguen la roba

en forma de cigne... Als seus peus,

excel·lència.  Jo em faig el condescendent

(he emprat bé aquesta paraula?), assentint

amb el cap tot el que diu, fins que en sobte:

—És que els rics han d’existir. No saps quanta

gent té feina gràcies a ells.

Com és que no celebram el dia del seu naixement?

Festegem-lo anant a la feina que ens regalen.

L’afirmació, tan per ella vertadera, tan sentida,

d’un sentiment irrefutable i immutable i orgullós,

em paralitza (potser pel dolor de cames; el novembre

visitaré el podòleg). És com haver vist una serp.

Glaçat, balbucej qualque cosa, qualque cosa com:

açò no és ve. Fluixet, a penes mormolat, més que res

perquè som incapaç de donar estructura

als meus pensaments rallats. Si en fos capaç (i no fos un covard)

potser a hores d’ara seguiria...No. No anem

per aquest camí. Aquest versos corresponen a un altre poema.

Hòstia puta! (perquè estava sorprès abans d’aquesta

petita digressió).   Que bé que s’ho han muntat.

De la més robusta arquitectura arquitravada.

Una infranquejable murada de Zamora, els perfectes

murs de Cuzco, una piràmide eterna de Gizeh;

Som Cariàtides que sostenim l’àtic del cel.

No hi ha futur,

escrivia Sarah Conor amb un ganivet a una taula de llenya,

ja sigui perquè les màquines aniquilaran la humanitat

o bé perquè tota revolució televisada o no serà no

és més que un embolitxó per fer-mos creure que tenim

possibilitats de socialment ascendir. Ser ells.

Les coses són com són. Són només dos mesos.

L’Imperi Romà no va caure; es va transformar,

mentre que el temps dels profetes es va exhaurir.

I en quant a la poesia... els mecànics encara no llegeixen

llibres de poesia a l’hora del berenar. I no vull

 que em mal interpretis.  Els duros no donen la felicitat,

però ajuden. Al cap i a la fi,

tots  volem acabar els nostres dies

en una caseta amb jardí i piscina.

El que vull dir és que

 totes aquestes riqueses no són més que boira i ruixim.

I com que la nostra vida corre com un riu

fem cas a Omar Khayam, brindem amb la nostra

copa plena de vi i, mentre esperem el segon

adveniment i bona poesia, deixem de mirar

el Sol perquè ens fon la cera de les ales.

Obrim els ulls a les nostres pròpies vides

i que als seus pardalets es facin un floc.