Que
tot artista, si vol assolir un determinat èxit,
s’ha
de dedicar a la seva disciplina en cos i ànima,
dia
i nit, cel i terra, a foc i aigua, i que açò implica necessàriament
períodes
de paroxisme de la precarietat, em va dir
després
del recital (més tard, després de vàries cerveses,
en
Jordi em va dir que m’havia comportat com una estrella
del
rock recitant sols un poema per després anar tot d’una
a
fer cerveses; ho pot semblar, però crec
que és més
com
em va dir el Miguel, que em veia una mica depressiu).
En
més d’una ocasió he pensat deixar-ho tot per
dedicar
les entranyes, el fetge, els budells, els glòbuls vermells
a
escriure. Molts artistes ho han fet. Però estem rallant
de
poesia i per petar-ho amb la poesia s’han de conjurar
i
conjugar milions de factors: els astres, les constel·lacions,
la
Història, la Cultura, escassesa de poetes, el pretèrit imperfecte,
una
campanya de màrqueting brutal (el Senyor Ca és l’hòstia,
el
millor poemari de l’any, un dels llibres que has de llegir abans de morir...)
També,
el que implica quedar-se sense duros és descoratjador: quedar-se
sense electricitat, vestir sempre la mateixa
roba, vella, plena
de
forats (bé, açò ja ho faig ara), no poder comprar llibres
(a
més, ara s’hi ha afegit l’haver de comprar discos de vinil; em mor
per
tenir tots els discos del Dan), passar fam, encara que això
no
estaria del tot malament: he de perdre com a 18 quilos i diuen
que
el dejuni alimenta l’esperit (tindria un esperit de l’hòstia).
Feina,
feina, feina, feina...
I
mira’m aquest diumenge capvespre, amb tantes coses
per
fer: posar-me d’una puta vegada amb la revisió de la novel·la,
retornar
al projecte “Avui” i d’altres, buscar una idea de poemari, practicar
guitarra
si el que vull és provar amb la música, escriure qualque
cançó...
i, no obstant, estic estirat al sofà, menjant patates fregides
ondulades,
pipes amb poca sal, un Hagen Dasz de galeta (me l’acab tot),
fent
una marató de Silicon Valley, sentint l’èxit allunyar-se més i més i més...
—Què
vas fer ahir?— pregunta la Duquessa.
—No
moure’m del sofà.
—Ben
fet. De tant en tant, s’ha de descansar.
