diumenge, 28 de desembre del 2014

Com un moix

El vent tornava a bufar amb mala llet
I fotia un fred espantós
Així que, per passejar a xaplin,
Em vaig calçar tot l’equip d’esquimal:
La gorra amb orelleres,
La bufanda, que la vaig enrotllar al voltant de la boca,
els guants de llana amb els dits tallats,
i el vell anorac estripat
I vaig sortir a la vida deserta.
Hòstia puta! fotia un fred que et gelava els ous,
Estava tremolant
I sols volia tornar a casa
Encara que la llar fora tan freda com l’exterior.
Però quan enfilava el camí de retorn
Em vaig empassar una petita bola de llana
Que em feu tossir indiscriminadament.
No podia parar.
Els ulls em ploraven,
La gola se’m retorçà,
El cos se’m contragué
I un hàlit de vòmit
Clamava per convertir-se en foc.
Em vaig estar així uns minuts eterns
Fins que la crisis s’extingí.


-Hòstia! Així és com es deuen sentir els moixos
Quan giten una bola de pel-

I vaig continuar el camí enmig del fred
I, mentre seguia les passes cap a la casa de gel,
Se’m despertà una esperança:
Si sóc capaç de sentir-me com un animal
També puc ser capaç 
de sentir-me
 com un ésser humà




dilluns, 8 de desembre del 2014

Nighthawks

Eren les vuit del vespre
D’un diumenge de fred i desolació.
Tornàvem d’un dinar amb la colla
I sense cap responsabilitat que ens esperés a casa,
Potser sols la d’aquests versos,
Vam decidir amb un amic
Anar a fer unes cerveses
A l’únic bar del poble que estava obert,
Un dels propietaris del qual era també amic nostre.

Sí. Estava obert; hi havia llum,
Però en el bar no hi havia ni una ànima,
Com en una fotografia de revista.
Ens dirigírem a la barra
I allí trobàrem al nostre amic
Servint cerveses a un vell en silenci.

-Ei! No sembleu gaire ferits-
  Abandonant al seu únic client.

-Doncs no et pensis. Hem begut, hem begut,
Però la vida ha entrat a un altre camí-


I l’amic cambrer, és clar, serví tres cerveses
i ens posàrem a rallar de les nostres coses
Mentre aquell vell del nostres costat
Continuava en silenci,
Bevent la seva cervesa lentament
Com qui ja no t’he res a esperar.
Era un silenci mut i afamat
I de vegades se’ns encomanava
I llavors, quan això succeïa,
Quan el silenci ens devorava a tots,
 era graciós veure’ns als quatre
Girant els nostres caps,
En un moviment compassat i a l’uníson,
Cap a qualsevol soroll que la nostra ment imaginés,
Per després fer avançar les tropes
I tornar les aigües al seu curs normal.

El silenci fa anys que rossega la meva carn,
No sóc aliè a la seva podridura,
Així que jo també sofria episodis de mutisme
En els que abandonava  els meus amics en el seu discurs
 I em quedava observant aquell vell pàl·lid
Hòstia puta! Mira-te’l. Mira’t.
No, tiu. Si tu acabaràs igual.
Amb 70 anys i fent cerveses en un bar
On seràs l’únic client,
sense tenir res a dir.


-Que et dec-
Digué afortunadament,
Amb una veu ronca i cansada.
Pagà i se n’anà,
Deixant-nos a nosaltres tres,
Sols,
Fent cerveses


dijous, 4 de desembre del 2014

Don’t try

Rebo un correu informatiu
De la pàgina on compro els llibres.
Generalment elimino aquest tipus de correu
Però, per alguna estranya raó,
Potser perquè rebo pocs correus,
Aquesta vegada l’obro.
Fullejo la publicitat
I em fixo en què em recomanen
Un llibre de Bukowski.
Serà una nova compilació?
Encuriosit, visito la pàgina de l’editorial
Que publica els llibres del vell mestre al país,
I, per a la meva sorpresa,
Resulta que no és un sinó que són dos nous poemaris
Del vell Chinaski.
El setembre ja em vaig comprar
La noche desquiciada de pasos
I ara em surten amb aquests dos
Què està passant amb l’obra de hank?
Llegeixo a la descripció d’un d’aquests  poemaris
Que Buck féu gravar a la seva làpida
Dont try,
Aquest fotut vers
Aquest fotut i malparit vers
Que m’atemoritza i em turmenta
En llegir-lo.
I la por i el turment
M’escriuen
Que potser
Ja és hora
De deixar
D’intentar-ho.





dimecres, 29 d’octubre del 2014

luke skywalker

Tenc el cap ple de rodes de premsa
D’entrevistes
De discursos
With commas and cupids
And I-don’t-Wanna’s, I-don’t-think-so;
La meva ment és en un futur improbable,
Anhelant les seves mels.
I llavors m’apareix aquell diàleg
Entre Yoda i l’esperit d’Obi Wan,
A L’imperi contraataca,
En que el vell mestre retreu al fantasma
Que el seu jove aprenent de jedi
Sols pensa en aventures properes,
Que no té el cap on l’ha de tenir,
I que no està preparat per el que ha de venir.
I, com Luke Skywalker,
Jo també moriré una mica
Quan Darth Vader
Reveli la veritat


dimarts, 28 d’octubre del 2014

Hannibal Smith

Sí.
Tenia una feina de merda
Que m’estava podrint per dins.
No hi havia res més per a un estúpid com jo.
Això és el que t’espera;
Accepta-ho.
Així que vaig decidir centrar-me en els seus aspectes positius
Si alguna cosa de profit se’n podria treure.
Sí. És clar que sí.
De qualsevol cosa se’n pot treure profit,
Fins i tot de la meva feina merdosa.
I en aquest cas,
Era temps.
El temps preciós.
El temps que se’ns esmuny d’entre les mans.
Temps per a mi.
Em compraré un piano
I així restabliré l’ordre de l’univers.
Assajaré una hora diària amb la guitarra
I, amb l’ajuda del meu mestre particular,
Escriuré cançons que m’atreviré a cantar
Malgrat la meva veu de mort.
Compraré una càmera de fotos,
Demanaré un parell de consells a un amic fotògraf,
I imprimiré les fotografies de la meva ment.
Copiaré diàriament un dibuix d’Ashley Wood
I quan em cregui amb la soltesa suficient
Buscaré el meu propi estil.
I sobretot, escriuré la meva fotuda primera novel·la,
La idea de la qual encara no ha aparegut.
I quan per fi vaig acabar de planificar
Tot allò que volia fer  
Em vaig encomanar al déu del plans:
“Oh! Hannibal Smith,
Que als vuitanta estàs,
Fes que els meus plans
Surtin bé”
Però desgraciadament
No em vaig adonar
De la paradoxa que amagava el salm,
Que Hannibal Smith
Als vuitanta es quedà.



diumenge, 26 d’octubre del 2014

el poema

-aquell poema del somni
Em va agradar molt,
Però què cony són
Aquestes quatre últimes
Paraules?-
Em digué.
Vaig intentar explicar-li,
Amb la meva vergonyosa
Oratòria entrebancada
De nen de preescolar,
Que un poema
És un ésser viu
Que creix
Alimentant-se de versos,
I que, com a criatura salvatge,
Sacia la seva fam
Amb sols el que ha de mester,
Com aquest poema.
Aquest poema
No necessita
Més

Versos.

dimecres, 22 d’octubre del 2014

Caminant davant una mar de boira

No
Hi ha
Res
Més petit
Que
Un home
davant
La immensa
Mar

eterna

dilluns, 20 d’octubre del 2014

una sensació

I


Estic cagat de por.
En el transcurs del dia
Se m’ha aparegut en vàries ocasions
El 666,
Potser perquè estic llegint un burroughs,
I estic cagat de por.
Intento mantenir-me despert,
Lluito contra els meus ulls vençuts,
Però deserto.
Apago el llum
I sóc davant del precipici dels somnis.
Però abans de saltar a les seves profunditats
Sento una presència a les meves espatlles
Que m’envolta i m’abriga.
Allarga el seu braç dret de goma ,
El passa pel meu cap,
Ressegueix el meu braç estirat fora del llit,
I posa la seva mà a sobre de la meva.
La por em paralitza
I sóc incapaç d’esbrinar
Si vol devorar-me
O
Protegir-me.
La por és cauta
I desperto.
encenc el llum,
Em toco la mà dreta,
Comprovo les meves espatlles;
Sols jo al llit,
Però la sensació encara perdura.
Salto al precipici.
El llum encès
Com quan era petit


II
I tot això
Què cony vol dir?





divendres, 17 d’octubre del 2014

doneu-me una explicació

la curiositat em porta a llegir
un parell de poemes de dues joves poetesses
que ho estan petant en el seu país
i no entenc perquè elles són poetes
i jo encara estic empresonat
en aquest llimbs
no crec pas que els nostres versos siguin tan diferents
no sé;  potser he de suprimir les putes i els conys i el fotre
la nostra concepció de la vida poètica tampoc difereix tant
una d’elles escriu que la seva vida és vers
la meva vida també és vers
jo també dormo en vers i somio versos, desperto en versos
i obro els ulls al versos, m’alimento de versos i defeco versos,
me faig palles amb versos i follo en vers.
La meva sang és vers
L’aire que respiro és vers
Però a elles i a molts d’altres se li ha donat
La possibilitat de ser poeta
Jo també vull ser anomenat poeta
Així, doncs, digueu-me
A qui cony m’he de follar
A qui cony he de donar per cul
A qui cony li he de llepar la fava
Per baixar al cel o pujar a l’infern
O doneu-me una explicació
Perquè no entenc una puta merda



divendres, 3 d’octubre del 2014

divendres

Pagues alguna cosa?
                                   Que estàs llest?
Siiiiiiii
                                   Tria el lloc
On vulguis

I així s’ha conjurat per anar a fer unes canyes.
Quedem al restaurant d’un amic;
Hi vaig fumant.
És migdia, per la qual cosa encara no hi ha
Clients qui demanen ser servits.
Em trobo a l’amic qui porta el restaurant,
Darrera la barra,
Berenant d’una truita de patata,
I l’altre col·lega, el que ha contactat amb mi,
L’acompanya amb una birra;
La meva no tarda en ser bocada.
Li dono un primer glop que em sap a glòria
I mentre la glòria es va esvaint al meu interior,
Glop a glop,
Rallem de creuers pel mediterrani,
De fer-se ric demandant a ajuntaments,
De greix corporal
I de política
I, enmig del escorxament dels nostres dirigents més pròxims,
Me n’adono d’una segona cervesa
Que observo aquest cop amb recel,
Una segona cervesa que no puc empassar-me
I que vergonyosament deixo a la meitat;
Em salva mitjanament l’hora de dinar.
Marxem deixant a l’amic amb la seva feina
I, en les poques passes que ens mantenen junts,
Confesso al col·lega que estic tocat
I esclatem a riure.
Joder! Hòstia puta!
Sí, cabró. Ja pots riure.
Tu,
Tu que sols vols ser un puto borratxo de merda
I te tomba una canya i mitja.
joder! quin drama més fotut.
Ens diem adéu,
He de deixar de beure,
Quedem divendres que ve.


dimarts, 30 de setembre del 2014

El més semblant a viure

Fa dies que em costa dormir,
Per la qual cosa em llevo tard.
Faig el cafè i vaig a  passejar a Xaplin.
Després, m’hauria de posar a estudiar anglès
Però decideixo anar a comprar al súper;
En el viatge d’anada escolto
 An aeroplane over the sea de The Neutral Milk Hotel.
Al súper agafo fruita, alga nori i arròs per sushi (segurament em caducarà)
I un parell més de coses,
I, parat davant d’un bòtil de Four Roses,
Em torno a penedir de no fer llista de la compra.
Pago i em fico al cotxe
I, en tornar a casa,
Escoltant el primer dels Tindersticks,
M’envaeix la sensació
Que aquest matí ha estat
El més semblant a viure
En molt de temps


dilluns, 29 de setembre del 2014

S’atraca l’hòstia (premi literari)

S’atraca l’hòstia
I vindrà quan menys m’ho esperi,
Amb els dies passant.
I quan se m’etzibi
Cauré fulminat a terra
d'un sol cop,
Com si m’haguessin fotut un tret a la testa.
I em veuré besant l’asfalt,
Escopint sang,
Arrabassant-me dents,
Plorant les paraules.
Avergonyit, humiliat, derrotat.
Sol.
Però, vet aquí, el quid de la qüestió,
Que m’alçaré,
Deixaré enrere les rialles dels vencedors i entesos
I seguiré


divendres, 26 de setembre del 2014

Nits llegint a Iribarren I

Llegeixo a Iribarren aquesta nit
Però un escàndol ensordidor
Provinent del carrer
Em destorba la lectura.
Gent cridant
Gent borratxa cridant
Alegres i rialleres per estar borratxes
És l’alcohol el que les hi fa alçar la veu
Per sobre del silenci
Que torna a regnar als nostres carrers morts
És l’alcohol el que les hi diu
Que no existeix el silenci
És l’alcohol el qui multiplica les veus
Com ecos que els acompanyen
Augmentant el número de convidats
Però quan l’estel fugaç hagi passat
Quan tots els crits i les rialles s’hagin esgotat
Quan tot això hagi acabat
Es veuran envoltats en el mateix
Silenci en el que estic jo envoltat
El teu
silenci



l'ofrena

El cel nostre
El cel en la nit
La nit estelada
La nit que ens il·lumina
La nit que suporta les nostres veus
Els nostres precs les nostres súpliques
Milions de veus milions de precs milions de súpliques
La meva veu el meu prec  la meva súplica
Alço les mans a la nit
Per oferir-li ofrena
I busco una oració que brilli
Per sobre de totes les altres
I que no es perdi entremig
De tanta llum
Però he oblidat totes les oracions del món
Sols tenc aquests versos
T’ofereixo aquests versos
Aquests versos que també
Es perdran

en la nit

dimecres, 24 de setembre del 2014

uns dies de derrota

Nous versos se m’han aparegut
Per ser gravats en pedres ignorades
Però des de la seva aparició
Que els crec esquizofrènics
Fa setmanes que no escric
Però per a què escriure
No faig més que enviar aquests versos
A tot allò que possibiliti la meva ascensió
Però sols m’enfonsa més i més
No faig més que contactar amb editorials
Però fins ara no he rebut resposta
Ni tan sols un digne:
Ets un poeta de merda. Deixa-ho estar
I sols vull rendir-me a la televisió
Estar estirat al sofà
Engreixant-me
I observant com creixen lentament els cabells
Aquests versos sonen a derrota
I em conformaré amb els versos del altres
Llegeixo a Iribarren
No
Aquests versos

No sonen a derrota

dimarts, 9 de setembre del 2014

Possibles causes de perquè encara no he publicat

O
Sóc una avançat al meu temps
O
Arribo massa tard
Perquè no tenc
Ni bon cap
Ni bones cames;
Contemplar la
Mediocritat

No és una opció.

dissabte, 30 d’agost del 2014

enemics

Em descobreixo despertant
Amb els badalls del sol.
Són les 6’30.
Dormo poc; el futur em neguiteja.
Bé. Què hi farem.
Faig el cafè, el cigarret
I surto a passejar el ca.
L’agost s’acaba, els carrers són buits,
bufa una lleugera tramuntana
Que amaina la fotuda calor
I aquest matí no he d’anar a treballar.
He dormit poc,
Però després de molt de temps,
Em sento alleujat,
Un alleujament que es veu truncat
En veure a un indesitjable mal parit
Que se’ns acosta.
Un subnormal que es creu posseïdor  
De la veritat absoluta
I que detesta la meva família.
Almenys li donaré el bon dia;
No hi ha cap mal en ser correcte.
Però quan estic apunt d’etzibar-li la hipocresia
Observo al molt desgraciat passar de llarg
Sense ni tan sols mirar-me.
I llavors
M’envaeix alguna cosa
Semblant a la felicitat.
Un somriure se m’embossa al rostre
Marcat per la son
Que m’indica que
Alguna cosa estic fent bé
En la meva vida.
Si no tens enemics
És que alguna cosa
Estàs fent malament.




dijous, 28 d’agost del 2014

Mentides que se’ns expliquen

Creuen que sóc la persona més sortosa del món.
Em fan escollir els números de la loteria
O trien el mateix bitllet dels cecs.
I no entenc perquè.
Una vegada vaig treure 50 euros
Però quasi sempre són pèrdues.
Tot i així,
Em fan escollir els números de la loteria
O trien el mateix bitllet dels cecs.
No se n’adonen que ells són els afortunats?
Ells tenen algú amb qui compartí el dolor
Tenen fills, casa, feina, cotxe.
Ho tenen tot per ser feliços,
Però sols desitgen diners.
No serà que el que se’ns va explicar
No són més que
Mentides?


dimarts, 26 d’agost del 2014

i quan acaba l'agost

I quan acaba l’agost
Em descobreixo ballant chayanne
Mentre etiqueto preus al paper higiènic.
Joder! Si que m’ha fet mal
El puto mes.
Hauré de passar-me
Un mes sencer
Escoltant el noise
Més insuportable

Com a teràpia de xoc.

dimarts, 12 d’agost del 2014

una mica de vida

Els errors comesos
Per la meva estupidesa
I comoditat
Clavats com claus,
Estigmes al meu cos
Que el condueixen
Fins a l’extenuació
Estranyament, emperò,
La fatiga avui m’ha donat
Un lleuger alè de descans
I he pogut escriure
Un parell de poemes
Dels que n’he quedat
Bastant content
I que m’han insuflat
Una mica de vida.
O potser és que
Ha minvat la calor


dimecres, 23 de juliol del 2014

Sense versos, aquests versos

I el dia conclou sense versos
Vull escriure’n uns quants
Necessito escriure’n uns quans
Potser un parell
Un parell bastaria
Busco el vers
Penso el vers
Però no apareix
Sobre què podria escriure?
Potser sobre aquells minuts de mort
Fumant assegut a l’escaleta de llenya
Al magatzem del súper
Acaronat per una refrescant brisa d’estiu
I que m’han sabut a glòria
O potser sobre la caminada nocturna amb xaplin
Passejant  quasi en l’absoluta foscor de la nit,
A penes distingint siluetes en el no res
Escoltant aquesta petita brutalitat  d’obra mestra de la música de contemporània
Que és el notorious lighting and others works de destroyer
Que he cridat i contorsionat com un foll
Però aquests moments no se m’han aparegut
Bah! A la puta merda
Avui no escriuré
S’està de puta mare sense escriure
Veuré un episodi de Les revenants
 me n’aniré a llegir els versos de Danielle Collobert
i dormiré un dia sense el meus versos
però llavors
aquests versos



dimarts, 22 de juliol del 2014

els mals dies

altre dia horrible
ha començat llevant-me amb mal de cap,
poques hores de son i algunes cerveses,
pel que he hagut d’empassar-me un ibuprofè
després, a la feina, tot s’espatllava,
la caixa enregistradora, la de tallar embotits, alguns estris...
per rematar-ho quasi matant-me
llenegant de sobre  la petita escaleta de llenya
Els mals dies es succeeixen irremediablement
Com el temps passar
Ocorren tan sovint
Que penses i esperes que per força ha arribar-te alguna cosa positiva
Que te tocarà la loteria i te n’aniràs a la merda
Que tornaràs a sentir com si encara tinguessis que descobrir tots els sentiments
O que un editor contacta amb tu per dir-te:
Ei! Ets un poeta de la puta hòstia i volem publicar-te
Però toques de peus a terra i te conformes
Amb les petites coses que te mantenen entenimentat
Que s’editi un nou còmic d’Ashley Wood
O tota l’obra de Richard Brautigan
O que Nacho Vegas decideixi tocar a l’illa
O que Tortoise tregui nou disc
O que Wes Anderson rodi una pel·lícula per any, com Woody Allen
O que s’estreni demà mateix el VII episodi d’Star Wars
Però ni tan sols això arriba
Són tot mals dies
I l’única cosa que pots fer és
Escriure poemas



dimecres, 16 de juliol del 2014

escriure

Penses sempre
Que escrius perquè
Això que creus estar fent
Et traurà del pou emmerdat
Al qual vas caure
Per pròpia voluntat
Que canviarà alguna cosa de la teva
Miserable vida
O, sent més ambiciós,
Que canviarà alguna cosa en la
Vida miserable
D’ algú altre
O, resumint,
Que canviarà alguna cosa
Potser un dia gris o la pluja en trepitjar el terra o la sang o el dolor, tot el dolor, o les fulles d’herba o el cant del ocells o el vent o una llàgrima o un fusell o un poema o aquest poema o una taronja
O la nit o l’infern
Alguna cosa, vaja.
Però saps perfectament
Que això que penses
No són més que
Il·lusions d’un perdedor
Així, doncs,

Per què collons escrius?

dissabte, 12 de juliol del 2014

tants poetes

Ah! tants poetes per descobrir
Tanta poesia per llegir
Que no basta tota una
Vida ociosa
Quin fàstic de vida

diumenge, 6 de juliol del 2014

Un descobriment que em fa pensar en anar-me’n a la merda

                                                            Si ho fem com els cans
                                                            Ambdós podrem contemplar l’horitzó.
                                                                                                Haruko Tatsu


Llegeixo un article de la Jot Down
Sobre el kamikaze poeta
Haruko Tatsu
L’autor de l’article tradueix a penes
Tres o quatre poemes del poeta
Però són suficients per dir: el vull
En llegir-los em quedo bocabadat
Fascinat i extasiat
I, al mateix temps, destruït
Penso en tots els meus poetes
En Bukowski, Fonollosa, Wolfe, Panero, Whitman, Lee Masters, Carver, Rimbaud, Baudelaire
I tots els altres que vindran
Que també em deixaran bocabadat, fascinat i extasiat
I penso en la meva poesia
He deixat bocabadat, fascinat i extasiat a algú?
No. No ho crec.
Sóc una merda de poeta
Així que, potser, és hora d’anar-me’n a la merda
Segurament, hi farà molta pudor, allí
Però almenys
cobert de merda
S’està
 calentet


dissabte, 5 de juliol del 2014

descalç

Ei! T’has deixat les sabates, riu l’amic
I el cap, on l’has deixat? Pregunta somrient la carnissera
Sí, me les he deixades i el cap, estès
Podria dir que, de vegades, vaig descalç
Per sentir el bategar de la Terra
O el crepitar de l’asfalt a l’estiu
O les pessigolles de la gespa
Tot com a molt hippie, no?
Però el cert és que, de vegades, vaig descalç
Perquè m’agrada embrutar-me
De fet,

Molt hippie

dijous, 3 de juliol del 2014

i els poetes

I els poetes
Viuen
Però jo
Segueixo aquí
En aquesta
Fi del món
Esgotat
Podrit per la culpa
Condemnat
Empresonat
Sense ser poeta
Negat
Sense viure

I escric

dilluns, 23 de juny del 2014

La causa del meu fracàs

A punt d’anar a dormir,
Fumant un piti,
Escoltant a the growlers,
Repassant les xarxes socials,
Em topo amb una cita de Rimbaud que resa
“Els poetes tenen fe, estimen i esperen; això és tot”
Jo no tenc fe
I no estimo;
Sols espero
És per això que encara no sóc poeta?
És potser aquesta la causa del meu fracàs?
potser, el  que cal és matar a déu
de totes maneres, no tenc fe
ni estimo;
espero
espero
espero.
això és tot

diumenge, 22 de juny del 2014

on viuen els poemes

Els poemes estan al carrer
Però jo m’entossudeixo en quedar-me a casa



Podria escriure sobre els rei del sexe i la seva nova amant
O sobre aquests homes que es creuen déus,
Cecs per sentir-se vora el sol,
Ignorant la humanitat d’una coça als ous
O sobre aquestes dones que segueixen aquests homes
Com a canets faldillers, desitjant ser sols canets faldillers
O sobre la solitud d’aquests homes i d’aquestes dones
O sobre aquests borratxos que giten als portals
O sobre aquests joves que no volen menjar-se el món
Perduts com ho estava jo, com ho estic jo a la meitat de la meva vida
O sobre aquesta tradició, arrelada fins al centre de la terra, inamovible
Però jo estic entre aquestes quatre parets
Passant a net putes llistes de preus del fotut súper
Escoltant una mica de rockabilly surfer
Ferint-me per tots aquestes poemes que no escriuré mai
Veient la vida fugir
Veient com s’allunya cada vegada més
I no he estat mai atleta
I no sé jugar a escacs



Els poemes estan en la nit
I jo m’entossudeixo en dormir

divendres, 6 de juny del 2014

viure als niulats

I veig el meu nom elevar-se per sobre de 1000 noms
I veig com 999 anònims es caguen en ell
I veig l’auditori replet com l’aplaudeix
I em veig pujant a l’escenari per recitar un discurs estúpid
I em veig en festes on es brinda amb moet
i veig el meu nom apareixent en els mitjans de comunicació
en entrevistes aquí i allà, repetint sempre el mateix
i em dic, cansat, la següent serà monosil·làbica en plan warhol
i veig l’obra presentada publicada
i veig la primera edició de 3000 esgotada en un no res
i veig un contracte per a les següents edicions
i em veig viatjant per tot el país per recitar els seus versos
i veig molts avuis que també publicaré
i em veig, per fi, feliç de viure com desitjo
ah! que meravellós viure als niulats
on tot és possible.
només té una cosa dolenta
viure als niulats
que l’hòstia que te fots
t’enterra


dimarts, 18 de març del 2014

negació; la sort del marginal


Amb tota probabilitat,
no publicaré
No rebré cap beca ni guanyaré cap premi literari.
No seré reconegut ni com a poeta
No seré convidat als seus recitals
I, si ho fan, per misericòrdia, no seré acceptat
No seré requerit a recitals d’altres països
Ni dormiré en els seus hotels de mala mort
No m’invitaran a les seves festes
No compartiré les seves dones ni les seves drogues
No ens engatarem junts fins a gitar
No seré el rei de la mundanitat
No nedaré en l’aburgesament
No es parlarà de mi, ni en premsa, radio o televisió
No s’escriurà sobre la meva obra ni quan em suïcidi,
en premsa, radio o televisió
perquè escric el que em surt dels ous
i com em dóna la gana
sense importar-me una merda res
vet aquí la sort del marginal
però si poguera triar
m’estimaria més
no tenir aquesta sort