El vent tornava a
bufar amb mala llet
I fotia un fred
espantós
Així que, per
passejar a xaplin,
Em vaig calçar tot
l’equip d’esquimal:
La gorra amb
orelleres,
La bufanda, que la
vaig enrotllar al voltant de la boca,
els guants de llana
amb els dits tallats,
i el vell anorac
estripat
I vaig sortir a la
vida deserta.
Hòstia puta! fotia
un fred que et gelava els ous,
Estava tremolant
I sols volia tornar
a casa
Encara que la llar
fora tan freda com l’exterior.
Però quan enfilava
el camí de retorn
Em vaig empassar
una petita bola de llana
Que em feu tossir
indiscriminadament.
No podia parar.
Els ulls em
ploraven,
La gola se’m
retorçà,
El cos se’m
contragué
I un hàlit de vòmit
Clamava per
convertir-se en foc.
Em vaig estar així
uns minuts eterns
Fins que la crisis
s’extingí.
-Hòstia! Així és
com es deuen sentir els moixos
Quan giten una bola
de pel-
I vaig continuar el
camí enmig del fred
I, mentre seguia
les passes cap a la casa de gel,
Se’m despertà una esperança:
Si sóc capaç de
sentir-me com un animal
També puc ser capaç
de sentir-me
com un ésser humà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada