dissabte, 30 de maig del 2020

Açò de la poesia



Si li demanes a un ca
Què és la bogeria?
tres vegades ha de lladrar.
Li ho deman al Xaplin
i ell callat em respon,
acotant el cap davall
el braç del sofà, com
qui s’amaga de la pregunta
d’un boig.
Potser és que està més
preocupat per la mort
que pel boig que creu
en les paraules de qualsevol
poeta boig. O potser és que
açò de la poesia
no sigui més que cosa
de bojos.

dimarts, 26 de maig del 2020

Qualque cosa dins meu



Mira! Aquest horitzó cab a la mà.
I aquell i aquell altre i aquell d’allà enfora,
on els monstres mengen albergínies plenes.
Només has d’estirar el braç (els anglesos tenen
un verb per aquesta acció). Estira el braç
per conduir el teu exèrcit a la victòria.
Els otomans van naufragar a Lepant. Com
a resultat, als terços no se’ls va aplicar cap
tipus d’equació derivada i ara prenen el sol
en platges d’aigües de veus incorruptibles pel tabac,
bevent gin amb menta, estirats en matalassets
en forma de conco Gilito, amb els genitals
sent masturbats per les fel·lacions de la brisa marina.

—La vida és fàcil— me va dir qualcú. No
era qualcú quan m’ho va dir. Potser encara no sigui
qualcú. Els records alcen Històries i les Històries
estan farcides de noms  que van ser pronunciats.
Els records són el Verb; llavors, existeixes.

La vida és tan fàcil, com estirar el braç. Ordena
estirar el braç. Però per arribar a aquesta ordre
he de travessar dins meu, potser  entre els pulmons,
un camp de serps i d’espines que desprenen estramoni.
“I què li diem a la mort?”. “No aquesta nit”. I, de vegades,
he avançat unes passes per aquest camp de sègol
i vogamarins. Però jo no som Holden Caulfield ni allò
és anar a replegar espàrecs. I quan vaig obrir les mans
estaven xopes de sang: no he suportat mai el dolor i
i  me mareja veure sang. O potser és l’estramoni.
La flor del cascall és molt polida.

—Què opines?— pregunta el director d’una empresa financera.
No sé què dir. Estic em penombra i m’he tallat les mans;
són ara aliment per les serps. Si vull travessar el bosc
de les ferides i de la sang hauré d’aprendre a emprar el xerrac. Però
si te som sincer no he sabut mai identificar un xerrac.

Quedar-se sota l’ombra de l’olivera com el soldat anònim,
amb una ferida de bala a l’estómac en un dia d’estiu.
Un déu castigat.
Però jo només vull ser un home,
un home,
amb tot el que açò comporta.
Si al manco plogués
seria més fàcil apagar l’incendi.




dilluns, 11 de maig del 2020

El geni de la camamil•la



Quan me prepar una camamil·la,
cada vegada que fic la mà al pot
on la guard i en treure-la, al palmell
hi ha exactament 11 bolletes de camamil·la
 (les bruixes menorquines deien
que havia de ser un número senar;
9 o 11; Déu salvi les bruixes menorquines!),
cada vegada que endevin aquestes 11 bolletes,
a la camamil·la,
tres desitjos
deman.

diumenge, 3 de maig del 2020

L’antiheroi de les mil cares




Un heroi (quan tot era foscor, no era més que
un personatge de carrer, com tu i com jo)
predestinat a complir una èpica missió.
Quan neix la flama es troba perdut, insegur
(com tu i jo quan naixem). Però apareix la figura
Del vell mentor, del savi, qui el guiarà en les seves
Primeres passes. És polit pensar que un poeta
Es pot inserir com a protagonista en aquest arc argumental.
M’imagin sovint que som Teseu donant canya al Minotaure,
O Neo repartint hòsties de kung-fu o Luke Skywalker
Brandint l’espasa làser per matar mosques.
Però en aquesta visió falta sempre el drac a l’habitació
Que ha fugit perquè necessita espai.
El més a prop d’espolsar les 4 gotes de pixat d’una ombra
Germana va ser quan en J.J. em va aconsellar
Llegir poesia mentre es caga. De fet, ho faig. A més
És una alternativa fantàstica per desfer-se
Per una estona del telèfon mòbil. No sé. Potser és que
Som ja massa vell per tenir un mentor. Tenc ja edat
Per saber com van les coses. Tenc bosses als ulls,
La meva barba comença a tenyir-se de canes i
La jovenella quan em veu pel carrer em diu “senyor”.
O potser és que he confús el bàndol i m’hauria d’imaginar
Sent el Minotaure intentant fer-se amic del seu botxí
O l’Agent Smith predicant la germanor de totes les religions
O Darth Vader reconnectant amb el seu fill per ser un bon
Pare. Joder! Però en l’heroi és on hi ha la pasta. Mira Harry Potter.
No seria polit escriure una saga com aquesta? Però jo som
De Don Quixot, de Holden Caulfield, de Daniel Johnston,
De Sam Spade, de Batmam. Som dels borratxos i dels ressacosos,
Dels malalts mentals i del consumidors d’alcaloides, dels roda
Mons i dels presos, dels fumadors d’opi i d’herba , dels tímids del món:
Uniu-vos, dels solitaris i covards. Ai! l’atracció de l’antiheroi.
I tot antiheroi està condemnat a fer-s’ho tot sol.
He somiat aquest vespre que mirava, estirat al sofà,
Un pel·lícula de Rus Meyer de tetes gegants.

divendres, 1 de maig del 2020

El nostre lloc. Reconnectant amb els primers versos.



Tot escriptor té el seu tema, la seva obsessió, el seu deliri.
 —Sobre quina cosa escrius?— seria la pregunta de l’entrevistador.
Ho hauria de demanar a la meva obra
(si em permets tal barbaritat).
Els papers estan escampats per tota la taula del menjador.
Revisant aquells primers versos en aquestes nits
solitàries d’enclaustrament (puta merda! Els elefants s’han despenyat
però que tremoli Roma),
escoltant Satie o les al·lotes de l’Hotel Chelsea
em responen:
la por
el fracàs,
la pèrdua,
els records,
la solitud...
que invocant el poder de Greyskull es transformen en
un sentiment de desencaixament, com demanar a Buñuel
dirigir una pel·lícula de superherois.
Talking heads canten que aquest ha de ser el lloc
I jo, imbuint-me de la nit pels carrers de Fornells,
em dic que sí, que aquest ha de ser el lloc.
En unes quantes ocasions em van obrir la porta.
—Entra. Ca meva es ca teva, si hi ha casa de qualcú.
I s’hi estava bé entre aquells perfums i colors i cames.
Era com estar borratxo sense existir la ressaca.
Però vaig conduir el meteorit cap aquella direcció
I els dinosaures es van extingir. Em despert, ara,
I el dinosaure és un fòssil fet de mil cinc- centes peces
totes de la mateixa tonalitat beix.
—T’agradaven massa aquells dies d’escriptura— va dir.
Sí. És ve, Però açò no treu que enyori com encaixaven
els nostres cossos. Què hi farem si som un escorpí travessant
un riu a cavall d’una granota. Brautigan deia que el seu lloc
a la història estava als niulats. Jo em deixaré els cabells llargs,
em posaré anelletes d’aquelles que en flames hi passa un lleó,
em tatuaré els braços amb divinitats mitològiques orientals
i esperaré trobar el meu lloc en aquesta història,
intentant esbrinar el meu tema, la meva obsessió, el meu deliri,
intentant descobrir de què tracta la poesia,
intentant revelar de que va tot açò
que qualcuns anomenen
viure.