Tenc por
d’escriure aquest poema;
no
escric gaire darrerament i com has
pogut
comprovar som un poeta mediocre
i els
poetes mediocres exhaureixen els seus
15
segons de glòria si no alimenten
constantment
els seus dimonis.
Perquè
els dies són els que són en aquests
carrers
de Fornells. Són hivern mut, encara que
aquest
matí el sol és de maig engrescador i he estès la roba.
No hi ha molta poesia o potser és que estic
perdent
audició
escoltant a totes hores Brahms i els Sonics.
Així que,
a falta de visions al·lucinògenes, Amsterdam
queda
tan enfora, me pas els capvespres
llegint a Lautréamont
—déu!
per què me costa tan llegir els seus cants?
tenc por
de mirar el mirall? o potser m’esperava més
trobar
un Rimbaud bevent absenta mentre passa
una
processó de flagel·lants?—.I quan estic cansat de cantar
la
foscor de l’home, me pos a llegir sobre bojos mil·lenaristes
medievals,
que acaben tots a la foguera, mentre
m’imagin
escrivint una novel·la de fantasia heroica,
perquè
aquí és on hi ha els doblers i tots volem ser
rics i
feliços. Hòstia! no me puc creure que hagi emprat
aquesta
paraula, aquesta paraula que és falsa
com els
cigars de xocolati que roagava amb el paper
i tot.
Replantegem, així, el vers: perquè tots volem ser
rics i
perquè ningú vol ser infeliç. És aquesta paraula
també
mentida? La cosa és que no escric gaire darrerament
i no sé
com continuar aquest poema, sincerament. Potser
no té
res més a dir i l’hauria d’acabar aquí mateix. Però
just
després del cafè del despertar he
llegit, a la tassa del vàter,
uns
quants poemes d’en Frank i, malgrat que als carrers del món
és hivern en aquest octubre, he escoltat la
poesia i he volgut brindar
per la
vida (quina vida?). He volgut beure Moet en gots petits de Xoriguer
i ballar amb els Parquet Courts i escriure
poesia. Perquè
ens
aquests pocs minuts que ha durat la lectura dels poemes d’en Frank
no he tingut a res por;
no sé quan tornaré
a escriure.
