diumenge, 1 de juliol del 2012

Responent al malparit del senyorca

Benvolgut follaporcs de senyorca: En primer lloc, perdona per la tardança en contestar la teva emotiva entrada, però qui collons te creus per fotre a parir el meu quisso? Xaplin és el millor ca del món i només jo tenc el tret de maltractar-lo, així que tanca la teva bruta boca plena de beneïtures. Però parlem seriosament. Sí, tens tota la raó. Abandono tota recerca que em proposo. Sóc un pèsim detectiu, no tenc constància, posseeixo una vaguesa abismal i tenc una descoratjadora fe en la desesperança. Fas referència a aquestes 4 o 5 poesies breus. Quan les vaig iniciar creia que podria tirar per aquest camí, però, llavors, creu-me, no sé què va passar. Dius que em trobo en la calma, però la calma no existeix en vida i tu ho saps de més, perquè de veritat creus que no hi ha hagut poesia en tot aquest temps? La poesia és omnipresent, com Déu, és el nostre Déu. Potser he patit una crisi de fe, però creu-me si et dic que sempre tindré fe en aquestes línies, així que, no ho sé, no sé què va passar. I sí, em trobo en això que anomenes la calma, encara que he vist les portes de la tempesta vora els meus nasos en vàries ocasions. M'he dit que estic cansat i que necessito noves vies de fugida, noves muses que no aconsegueixo encertar, nous mestres que em mostrin la llum, nous mestres que no arriben. I llavors dius això de la prosa. Hòstia! Què fill de puta! Precisament tu, tu que em vas iniciar en tota aquesta merda. Doncs, bé, et demano que confiis en jo de la mateixa manera que jo confio en tu, perquè crec que està quedant bastant acceptable. Abandonem, doncs, la desesperança i aferrem-nos a la bona nova perquè "tot és possible ara que hem creuat aquest pont". I no et preocupis que, en el seu final, ens trobarem. P.D.: potser demà deixo una nova entrada, unes línies insignificants que vaig escriure fa un parell de mesos. Adéu avui ja és massa tard i vull tornar a Gatsby