De vegades

pens que tota la meva educació

ha estat encaminada cap a una pura

inutilitat amb la finalitat de ser jo

una mera existència, davant la qual

sols hi tenc dues opcions:

o bé ser usuari d’una cabina de suïcidi

o bé esperar una conjunció astral inaudita

que em faci posseïdor d’un bitllet de loteria

guanyador.

Però açò, sols ho pens

de vegades.

Passejant amb Xaplin pels carrers de Fornells a la una del vespre

És tot silenci.

De fet, és el mateix a les 12 del migdia

O a les cinc del capvespre.  Però a aquesta

Hora, on tothom ja ha follat i dorm,

Al manco ens arriba la remor de la mar

Com a música per aeroports. Si fóssim

A la ciutat, al poema, no podríem

Passejar lliures o amb els pantalons

Abaixats per airejar un poquet el pardalet.

I, sí, la ciutat és el poema. A la ciutat

Plou sobre gent que empren cartons

Com a mantes o sobre borratxos

Que són apallissats cada nit o sobre

Velles que venen el seu cos per 20 pavos.

Potser  pel fred que pela el meu rostre

O pel bòtil de vi negre que ens hem empassat

Al sopar, però me la sua no ser al poema.

Perquè Xaplin cagant-se davant l’Ajuntament

Al carrer de les Escoles també és un poema

Que recullo al vol amb una bossa per merda

de cans. I continuem cap al Castell i em meravella

que pràcticament no hi hagi vent i que la tramuntana

dormi com un drac sobre milions de monedes d’or

en un palau excavat a l’interior d’una muntanya

és també un poema. I comença a ploviscar

sobre les nostres llàgrimes i marxem cap a casa

per anar a dormir. I el llit estarà glaçat i buit

i encara que ella n’enyora un altre, tu ets el poema,

 jo l’enyoraré moltíssim fins al punt  de desitjar

deixar d’escriure aquests poemes. Però m’esperen

les paraules escrites de la dama de Formentera

i això és altre poema collonut. I, sí, el llit sembla

una barra de gel de Menorca gel societat limitada,

però el Xaps ha decidit acompanyar-me aquesta

nit (potser per què l’he abandonat més hores del

normal?) i se’m fica davall les mantes i això dóna

també per uns versos. I després d’uns capítols

el dia acaba, mentre la nit, a fora, continua solitària

als carrers. M’adormo, fins demà, sabent que

despertaré en aquest poema. Potser és per la humitat

que exsuden les parets o pel bòtil de vi negre

que ens hem empassat al sopar.

Diu l'escriptor

Que

“cada fracàs

Ensenya a l’home

Alguna cosa que necessitava

Aprendre”.

O

Sóc l’hòstia de subnormal

O

l’home més savi del món.

Fidelitat de ca

Prou d’enganar-nos.

Prou de putes mentides.

Mai més conjugar el verb “estimar”.

L’amor és una hòstia als genitals

Que dura fins que s’esvaeix el dolor.

Desterrem aquesta fugacitat de les nostres vides

I emprem a partir d’ara una paraula més adient.

Esborrem dels nostres dubtes i inseguretats  la pregunta:

M’estimes?

Tan falsa, tan buida, tan pietosa, tan patètica, tan decadent,

Tan terrible, tan dolorosa com una hòstia als genitals.

No. Mai més aquesta fotuda pregunta.

Si vols alleugerir la por preguntant alguna cosa fes aquesta:

Me seràs fidel?

Sufix que acompanya:

Somio que follo amb bens

O

M’agrada menjar merda

O

Sóc un bon jan, però t’acabaràs avorrint de mi

Em refereixo a la cega i pura fidelitat de ca

Aquesta fidelitat de visió de poeta de poetes

Que veu més enllà, el futur que no existeix.

Una fidelitat que converteix la teva diminuta fava

En la d’un actor porno, les teves pèssimes dots

D’amant en les d’un puto de luxe, la teva estupidesa

En l’acudit que acaba amb les guerres matant tot aquell

Que l’escolta, la teva addicció al tabac en costums britàniques,

un persona comuna en una d’extraordinària. Ja ho cantaven

els Stooges el 1969: “Vull ser el teu ca. Vull ser el teu ca”

Hagués estat una cançó collonuda si haguessin cantat

Vull que m’estimis, vull que m’estimis? Per descomptat que

No.  Així que hem de ser cans. Siguem cans i declarem-nos

Fidelitat.

No. Me sap greu Aquesta tampoc és la solució. Per què

Ser cans quan els éssers humans ens cansem de tot.

 ens cansaríem també de ser cans i abandonaríem

els ressaguers. Més val continuar enganant-nos

 I mentint-nos i cantar una altra cançó que grinyolava

tirat a la cuneta, cert quisso negat, ximple i malferit.

Diu el poema nºIV

Que

“No som més

Que el temps que ens queda

Caminant cap a l’oblit

Que serem”.

Bonu. No cal dramatitzar.

Aquest oblit no

És pas tan diferent

Del que vivim.

Se m'ha escapat el poema

Em volia extirpar la ira, el sofriment, el dolor

I vaig dir: “Que te vagi bé, Miss Carrusel. Pot

Continuar amb la seva vida que jo, amb la meva,

Si em deixa, seguiré”.  I vaig confiar en el poder

De les paraules. Puto crèdul innocent. Les paraules

Sols tenen poder si són dites per l’espasa i la meva

Espasa és de cartró, incapaç de tallar ni tan sols

El més

                                                           lleuger

d’aquest versos.

I miro l’horitzó de la Bocana

I

No puc. No puc. No puc. No puc. No puc. No puc. No puc.

No

Puc

Continuar.

I vaig anar a cal metge perquè em dolia l’ull dret, l’ull  de bou bo.

—Aquí és on tenim l’ànima—em digué— Cerqui una bagassa.

—Però, senyor metge, com recepta això a un home pobre. No puc comprar ja ni llibres ni llebres. Recepti’m alguna herba medicinal.

—No ho puc fer. I vostè és pobre.

—Però el dolor és crònic. No veu que no me’l puc arrabassar?

—Faci’s una espasa.

—Me la clavaré al cor.

—Segur que viurà millor. Torni la setmana que ve i li netejarem la sang.

—Me la beuré.

—Beure sang és bo per les ereccions.

—Per què vull ereccions si ha fugit l’amor?

—Cerqui una bagassa.

—Soc un pobre home pobre.

—No receptem res aquí per la pobresa.

—Però no he vingut per fer-me ric. Vull que em curi el dolor.

—Ajà! Així que admet que pateix. On li dol?

—A l’ull dret?

—A l’ànima? No hi podem fer res. Vagi a confessar-se.

—Que sàpiga que me’n vaig molt maleit. No m’ha aclarit res.

—Quan surti tanqui la porta que passa aire i faci entrar el següent.

Sols volia fer el dolor més tolerable

I se m’ha escapat

El poema.

Adormint els dimonis a la barra del bar

A la plaça cremen dimonis i la multitud

S’arrauleix en cercle per veure’ls morir.

M’ho miro des d’una distància prudencial,

No sigui que caigui jo també a les brases.

Però crido que Déu no em guia contra l’exercit

Britànic i la gent em va empenyent  cap enrere

més i més fins que ja no puc veure el dimoni

pelant-se com un ceba.  Apartat, menjant

un panet de sobrassada i botifarró mig crues,

decideixo anar a fer birres a Salgaret. M’assec

a la barra, entre l’Oi, l’Estranger, el Capatàs i

el Servent, i demano un canya al Vic. Però és

una nit atrafegada (“hauria de ser cada dia

Sant Antoni” diu el Capatàs) i sols té temps

D’explicar-me una de les seves històries que tan

M’apassionen (nota mental pel novel·lista:

Sobre què tractaria la seva novel·la? Sobre

Saber exactament per què som vius? Però

Si ja sap per què va néixer , quin seria el conflicte?).

Així que em quedo sol, bevent una cervesa

Rere l’altra. I la imatge no deixa de tenir certa

Tristesa romàntica. Romàntica perquè s’assembla

A la imatge del vell poeta idolatrat. I trista perquè

Qui vol semblar-se al seu poeta idolatrat? Joder.

Però potser aquest sigui el meu lloc, entre gent

Que no sap on caure morta, aïllat en aquesta

Diminuta península, d’un nord assotat per la fotuda

Tramuntana, l’ermità del Major 26 (estic dient a tothom

Que no penso tallar-me mai més el pel del cap,

Però aquests matí m’he retocat la barba, putes).

I llavors, sento que algú em crida. El Martí m’indica

Que m’hi acosti amb la mà.  Em convida a una cervesa

I em diu que vol sortir als meus escrits (és això un escrit

O un poema? Me la sua). Més joder. Torno a desconèixer

On pertanyo. Fent una estona amb ell penso que estaria

Bé resistir i anar a veure’l tocar amb la seva banda.

Però aquesta nit han cremat dimonis que no són

Els meus i la cervesa sols els endormisca; aniré a jeure

Al llit i plegats dormirem.   

Poema d’amor (plagi de Love Poem, de Richard Brautigan nº X)

És terrible

Despertar cada matí

Tot sol

I no poder dir a ningú

Que l’estimes

Quan encara

L’estimes

Poema d’amor (plagi de Love Poem, de Richard Brautigan nº X)

És molt polit,

De camí a la llibreria

Per veure si trobo alguna cosa

De Miquel Bauçà,

Passar per davant

La floristeria en la que solia

Comprar roses

I no haver d’entrar-hi

Per comprar-ne una

Quan comprar roses

Ja no significa res.

Mestre d'una lliçó

Mon pare...

Mon pare...

Em veus, mon pare? Em veus

Aquí, altre cop enfonsadament fracassat?

 Culpo a la mare per morir-se, a Déu

Per ser Déu, i a Bimbo per crear

Les Panteres Roses. Però sobretot,

Et culpo a tu, mon pare. A tu que vas

Ser un marit horriblement inexistent.

Et vaig veure  no ser un marit

I jo he estat (i serè? Em fa por) una parella

espantosa. Tenies tantes coses per ensenyar,

mon pare, tantes coses. A pescar taurons

assassins, a caçar xibeques, a construir

laberints per braus, a elevar torres que

toquen el cel... i, no obstant, vas decidir

ser invisible. M’irritaves tant, mon pare.

Però fa un parell de dies vaig escriure

En un grup de whatsapp, en relació al programa

De Sant Antoni de Gener (en realitat, en

Relació a qualsevol programa de festes)

Que solies dir-nos, emocionats nosaltres per

Saber quines sorpreses depararia el programa:

 repique de campanes, disparo de morteretes

 y dale de betún. I ens rompíem el cul de riure

perquè tenies raó; al programa, no hi havia cap

fotuda sorpresa. I, llavors, penso que no tenies

per què ensenyar-me totes aquestes coses

que m’hagués agradat aprendre i veure de tu.

Que vas ser el meu pare per aprendre una única lliçó,

Que vaig ser el teu fill per aprendre a riure.

Perdona’m, mon pare. Perdona’m per oblidar

La lliçó. Perdona’m per oblidar que davant el dolor,

La tristesa, el fracàs, sols ens cal, per molt difícil

que sigui, llençar-nos a riure.

L'anestèsia del dia de ressaca

A les 4 del vespre aparco al Carrer de la Mar

(puc triar lloc; és hivern), greument

Ferit. Em vesteixo el pijama i em fico al llit,

Sense abans tocar la campaneta de la gola

Amb els dits mirant les aigües fecals del vàter

(per frenar la baldufa i poder dormir amb garanties)

Ni prendre l’ibuprofè reglamentari.  Em desperto

A les 9’30 per passejar el Xaplin; al cap hi tenc

Un quintet experimental de vent que semblen

Sonar enmig de la destrucció de la humanitat.

En tornar a ser a casa, busco l’ibupro, me l’empasso

Amb mig bòtil d’aigua i m’estiro al sofà. Obro

Els ulls a les 12:30 per la segona volta del vell quisso;

El quintet ha acabat l’actuació i ha donat pas

A un pianista solista que sembla reinterpretar

La banda sonora d’“Eyes wide shut”. Però

La tramuntana ha minvat i els arbres del nord

Poden relaxar l’esquena. Així que condueixo

Fins Ferreries, a ca l’Àngels , on menjo un veritable

Dinar. A les 16’30 sóc altre cop a Fornells. El Xaps

S’alegra de veure’m (quina puta merda quan ja

No hi sigui) i sortim. Després em tornaré a estirar

Al sofà, amb “Pixels” a la televisió, que em fa pensar

Que el guionista haurà guanyat l’hòstia de duros,

Però l’únic que aconsegueix el capital és adormir

El públic, pel que desperto a les 18:30 per la darrera

Sortida del ca i per pensar què he de fer el vespre.

EL Cris anirà a sentir el Guiem i estaria bé anar

Al concert; hauria de combatre la meva manca

D’habilitats socials si no vull passar-me els 40

Anys que me resten fent-me palles o haver de

Recórrer al fotut Tinder; i a més, mai es sap a qui

Coneixeràs. Però se m’ha ficat al cap que estaria bé

Una nit de pizza i peli, així que vaig al Bahía per

Encomanar  una tres formatges i m’hi trobo

El Vic tan passat de voltes com jo anit. I faig un parell

De canyes amb ell, rallant d’amor i d’amors. I quan

Tenc la pizza m’acomiado d’ell amb un “que els amors

Et siguin benvolents”, amb un cert to de tristesa a la veu.

I a casa, comparteixo la pizza amb el Xaps i després

Engego el Filmin i poso “Alps”, de Yorgos Lanthimos.

Però sols resisteixo deu minuts i quan desperto

La peli ja ha acabat, joder, i com que dormir al sofà

És la puta hòstia em dic que hi faré una estona més

I l’estona més arriba a la 1. I pel dematí calculo les hores

Que he estat despert el dissabte i realment fa una mica

De llàstima, amb tantes coses que tenc per fer, però

Què cony. En l’obscuritat de la son sols hi he sentit

Calidesa.

Súplica

Mare...

Mare...

Em sents, mare? Em sents?

Això és per suplicar-te

Que tornis a les meves nits

Com aquell vegada, mesos

Després, que em visitares

En la penombra per eixugar

Les meves llàgrimes.  Torna,

Torna encara que sigui sols

Una vegada, una vegada per

Reprendre aquella conversa

En la que deies que tu eres

Com jo, jo soc com tu (n’estàs

Orgullosa?) i que un dia decidires

Canviar. Però mai em digueres

Com ho feres. Com ho feres, mare?

Perquè no puc continuar sent i

Sentint el que sóc i el que sento.

Torna i diguem què he de fer

Per arrabassar-me aquesta ràbia

Aquesta tristesa, aquest dolor.

No vull sentir aquesta ira que

M’esgarrapa i donar la mà i una besada

A la galta. Torna, encara que siguin uns minuts,

Perquè tu eres jo, jo vull ser tu,

La teva fe, el teu amor, la teva alegria.

Les meves llàgrimes estan exhaustes.

Mare...

Mare...

Em sents, mare?

Sent la súplica del teu fill?.

Vell encara que sobradament no preparat

El sol bressola la mar en l’entrada d’aquesta

Segona setmana de gener. La tramuntana

Ha minvat i crec que ha virat a migjorn.

És un matí magnífic, la calma abans que

Els termòmetres es refredin segons el Temps.

Però em passejo pels carrers de Fornells

Amb el cap cot, les mans a les butxaques,

Arrossegant els peus, un elefant agònic camí

Del cementiri, Johnny Depp amb una bala al cor

A Dead Man. Deixar enrere el desamor se’m

 Presenta com caminar cap a un horitzó inassolible,

Resoldre una equació irresoluble, Sísif ascendint i

 Descendint el Pujol cada puto dia (almanco tindré cames).

Vaig llegir que cada persona necessita el seu

Propi temps. Alguns sols han de mester cinc

Hores, d’altres dies, setmanes, mesos... Crec

Que jo pertanyo al grup dels anys. O potser

És que no estic preparat pel desamor

Com tampoc ho estic per estimar i ser estimat

Ni per la soledat (tot home ha d’estar amb una dona,

Deia el vell, el que es pot generalitzar i dir que

L’ésser humà no està fet per estar sol, que un planeta

Ha de tenir el seu satèl·lit, que l’Univers s’expandeix

Amb més Univers). Tampoc estic preparat per ser

Un perdedor (cantava Beck: why don’t you kill me?)

Ni per l’èxit, ni per escriure poesia ni novel·la

(però aquest any acabaré el primer esborrany).

No estic preparat per criar un ca tot sol i, tot i així

El Xaps podria ser amic de Milú o d’Ideafix. No estic

Preparat per ficar-me enmig de l’entrecuix d’una

Dona ni per tocar-li els pits, encara que siguin sols

Els mugronets vermellets. No estic preparat per ser raonable;

suposo que vol dir que tampoc estic preparat per

Madurar ni tampoc ho estic per ser un home

(per més informació llegir poemes anteriors)

Ni tan sols estic preparat per ser encara un fillet.

No estic preparat per tenir somnis de grandesa

Ni tan sols de fites a mà ni per tenir mal sons.

No estic preparat per l’exercici físic ni pel ioga

Ni per la vida laboral. No estic preparat per ser

Valent ni per tenir por, tanta por, terror, pànic.

No estic preparat per cuinar alguna cosa

Que no sigui pasta o arròs bullit o patates fregides

Ni per fe anar la termomix. No estic preparat

Per fotre’m un xut ni per fumar porros ni per

Les ressaques, ni tan sols amb l’ajuda de l’ibuprofè.

No estic preparat pel dolor ni per les llàgrimes

Ni per dur ulleres.  No estic preparat per deixar-me

Barba ni per ser lleig, pobre  i feliç. No estic preparat

 per sobreviure. Ni tan sols estic preparat per morir,

que és el més  senzill d’aquesta vida. Per a què estic

preparat? Joder. I, no obstant, he  nascut i aquí sóc,

al Major 26, escrivint aquest poema i amb el futur

davant els ulls; serà qüestió d’il·luminar catedrals

 amb milers de ciris pasquals.

Pe/atició

Escric això per demanar-te

Que deixis d’atormentar-me en les nits

Adormides. Som al pis d’estudiants del Cecili

 Metel. A tu et pertoca l’habitació de la Clàudia.

(però et vaig conèixer deu anys després).

Jo camino per sobre la taula aristocràtica

Del menjador, de puntetes, esquivant vasos

Plens de ginebra, (somio, apunto) i, recolzant-me

a l’aranya d’espelmes, et puc veure

A través de la franja superior de la porta

Tancada (perquè l’habitació era al menjador).Te veig

 al llit, aferrant una mà, amb el teu rostre... Ah! Com

estimava el teu rostre de Verb, la vida. Però ja

no conjugues amb mi i en tenir consciència (subconsciència?)

del rostre que veig sento que m’han fermat les extremitats

 a quatre cavalls o que em plouen agulles de teixir

O que un mirall es trenca; em presento voluntari

Per ser  víctima de Mola Ram. I quan

El somni s’esvaeix i obro el ulls, em crec

Despertar a l’infern (segurament a causa

Del vermell ataronjat de la catalítica; putes,

La factura de llum d’aquest mes). Ja no sé

Què fer per a que no em visitis més quan jo

Ja no sóc jo. Potser buscaré a les pàgines grogues

El número del Pare Karras o m’endinsaré en les

 Profunditats selvàtiques d’Iquitos o prendré

cita per les portes de la percepció o rallaré de negocis

Amb l’Spud, els Cavalls salvatges.  “Folla” diria el Vic,

 com si fos fàcil escriure una òpera amb les notes

esmicolades. Jo què cony sé. Què faries tu?

Ah! L’home-fillet; mai sense saber què fer.

I aquest matí encara bufa la tramuntana, sols

Per a mi, i quan corrin les hores altre vegada serà nit

I tu tornaràs a habitar les terres eixorques

Dels somnis. Així que te prego, si alguna vegada

Vaig significar alguna cosa per tu, te prego que

 si pares pel carrer Major ignoris la porta del 26

Senyalitzada amb una x de sang. Passa de llarg

I entra per la finestra d’aquell qui somies

I que et somia. I mentre recorres el sender

De rajoles grogues, jo encendré la catalítica

 i tornaré a creure’m a l’infern, miraré d’escoltar

Wagner envoltat d’olor a napalm i contaré

Els flocs de neu que cauen del sostre. I quan

La son m’assoli, bressolaré el que encara és cert

Intentant apaivagar totes aquestes nits.

Les pel·lícules dels germans Marx

No existeix més, estirat al llit,

Després de la ració de “Els cavalls

Salvatges”, amb la foscor del vermell

Ataronjat de la catalítica, que el dolor

D’una ungla d’un dit del peu

                                           Arrabassada.

Les punxides em trepanen el crani

I em mantenen despert. Contemplant

Els quarters del sostre, els pedaços de

Ciment, la calç com flocs de neu, els claus

Sagnant les bigues de llenya, em dic

Que és preferible el dolor físic al de l’ànima.

El de l’ànima et mata mentre el físic

Et dóna la vida i vull que els claus

De les bigues m’identifiquin com

Un magatzem d’armes de destrucció

Massiva i em caiguin amb el pes de tot

el seu òxid i se’m clavin a la carn per sentir

que estic viu o, al manco, que encara puc

sentir dolor. Però de sobte, no sé per quin motiu,

Penso en el vell i ens veig al menjador

De casa o al de ca l’àvia, asseguts junts,

Mirant alguna pel·lícula dels germans Marx,

Amb els rostres deformats i humits, els estómacs

Doblegats, descollonant-nos. Potser l’aparició

D’aquesta imatge sigui com el somni aquell

De la mare, aquell que em deia, amb la seva

Veu dolça i tendra, que deixés de plorar , i

El vell també hagi vingut al meu rescat

I m’estigui dient que la vida és una absurditat

Com les pel·lícules dels germans Marx

Davant la qual sols podem descollonar-nos.

Festucs

M’agrada la paraula festuc des que

Em vas dir que t’agradava la paraula

Festuc. Avui n’he comprat una bossa

de 150 grams, de marca blanca, i me’ls

menjo mirant  “A field in England” de

Ben Wheatly. És una peli rara de collons.

Crec que a tu no t’agradaria. Però

A Xaplin no l’importa que sigui una peli

Rara de collons. El ca està al meu costat,

Mirant-me com menjo els festucs.

Se’m fa difícil resistir-me a la seva mirada

Xantatgista, com no puc resistir-me

A certes coses, a sentir dolor, a tenir por,

A expressar-me en versos, a riure quan

Algú es tira un pet, a arrabassar-me les

Ungles dels dits dels peus,  a estar emprenyat.

Així que pelo una closca de tortuga, dura

I calladament emmurallada, amb les dents

 i li dono el fruit de color festuc al Xaplin

i el següent és per mi. Un per tu i un per mi.

Un per tu i un per mi. I en un tres i no res

Ens acabem la bossa. Al cap i a la fi són

150 grams. Què pesa 150 grams? Una goma

D’esborrar, mitja dotzena d’ous, un Toblerone,

 jo.  I ara la bossa de festucs és buida i ja no pesa

150 grams ni jo tampoc. Potser sóc aquesta mateixa

Bossa i se me llencessin aquesta nit al carrer

La tramuntana m’estavellaria contra les parets

De les cases, com estar-se a les entranyes del cap

De fibló del passat novembre. O potser sóc fum

O una dictadura en aquest país o un mal record

Esborrat amb una goma de 150 grams. Sigui

El que sigui, ja no queden festucs a la bossa

I, encara que tan Xaplin com jo en voldríem

Més, preferiríem festuc iranià, han estat

Unes postres excel·lents.