Mestre d'una lliçó

Mon pare...

Mon pare...

Em veus, mon pare? Em veus

Aquí, altre cop enfonsadament fracassat?

 Culpo a la mare per morir-se, a Déu

Per ser Déu, i a Bimbo per crear

Les Panteres Roses. Però sobretot,

Et culpo a tu, mon pare. A tu que vas

Ser un marit horriblement inexistent.

Et vaig veure  no ser un marit

I jo he estat (i serè? Em fa por) una parella

espantosa. Tenies tantes coses per ensenyar,

mon pare, tantes coses. A pescar taurons

assassins, a caçar xibeques, a construir

laberints per braus, a elevar torres que

toquen el cel... i, no obstant, vas decidir

ser invisible. M’irritaves tant, mon pare.

Però fa un parell de dies vaig escriure

En un grup de whatsapp, en relació al programa

De Sant Antoni de Gener (en realitat, en

Relació a qualsevol programa de festes)

Que solies dir-nos, emocionats nosaltres per

Saber quines sorpreses depararia el programa:

 repique de campanes, disparo de morteretes

 y dale de betún. I ens rompíem el cul de riure

perquè tenies raó; al programa, no hi havia cap

fotuda sorpresa. I, llavors, penso que no tenies

per què ensenyar-me totes aquestes coses

que m’hagués agradat aprendre i veure de tu.

Que vas ser el meu pare per aprendre una única lliçó,

Que vaig ser el teu fill per aprendre a riure.

Perdona’m, mon pare. Perdona’m per oblidar

La lliçó. Perdona’m per oblidar que davant el dolor,

La tristesa, el fracàs, sols ens cal, per molt difícil

que sigui, llençar-nos a riure.