A la plaça cremen dimonis i la multitud
S’arrauleix en cercle per veure’ls morir.
M’ho miro des d’una distància prudencial,
No sigui que caigui jo també a les brases.
Però crido que Déu no em guia contra l’exercit
Britànic i la gent em va empenyent cap enrere
més i més fins que ja no puc veure el dimoni
pelant-se com un ceba.
Apartat, menjant
un panet de sobrassada i botifarró mig crues,
decideixo anar a fer birres a Salgaret. M’assec
a la barra, entre l’Oi, l’Estranger, el Capatàs i
el Servent, i demano un canya al Vic. Però és
una nit atrafegada (“hauria de ser cada dia
Sant Antoni” diu el Capatàs) i sols té temps
D’explicar-me una de les seves històries que tan
M’apassionen (nota mental pel novel·lista:
Sobre què tractaria la seva novel·la? Sobre
Saber exactament per què som vius? Però
Si ja sap per què va néixer , quin seria el conflicte?).
Així que em quedo sol, bevent una cervesa
Rere l’altra. I la imatge no deixa de tenir certa
Tristesa romàntica. Romàntica perquè s’assembla
A la imatge del vell poeta idolatrat. I trista perquè
Qui vol semblar-se al seu poeta idolatrat? Joder.
Però potser aquest sigui el meu lloc, entre gent
Que no sap on caure morta, aïllat en aquesta
Diminuta península, d’un nord assotat per la fotuda
Tramuntana, l’ermità del Major 26 (estic dient a tothom
Que no penso tallar-me mai més el pel del cap,
Però aquests matí m’he retocat la barba, putes).
I llavors, sento que algú em crida. El Martí m’indica
Que m’hi acosti amb la mà.
Em convida a una cervesa
I em diu que vol sortir als meus escrits (és això un escrit
O un poema? Me la sua). Més joder. Torno a desconèixer
On pertanyo. Fent una estona amb ell penso que estaria
Bé resistir i anar a veure’l tocar amb la seva banda.
Però aquesta nit han cremat dimonis que no són
Els meus i la cervesa sols els endormisca; aniré a jeure
Al llit i plegats dormirem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada