Fidelitat de ca

Prou d’enganar-nos.

Prou de putes mentides.

Mai més conjugar el verb “estimar”.

L’amor és una hòstia als genitals

Que dura fins que s’esvaeix el dolor.

Desterrem aquesta fugacitat de les nostres vides

I emprem a partir d’ara una paraula més adient.

Esborrem dels nostres dubtes i inseguretats  la pregunta:

M’estimes?

Tan falsa, tan buida, tan pietosa, tan patètica, tan decadent,

Tan terrible, tan dolorosa com una hòstia als genitals.

No. Mai més aquesta fotuda pregunta.

Si vols alleugerir la por preguntant alguna cosa fes aquesta:

Me seràs fidel?

Sufix que acompanya:

Somio que follo amb bens

O

M’agrada menjar merda

O

Sóc un bon jan, però t’acabaràs avorrint de mi

Em refereixo a la cega i pura fidelitat de ca

Aquesta fidelitat de visió de poeta de poetes

Que veu més enllà, el futur que no existeix.

Una fidelitat que converteix la teva diminuta fava

En la d’un actor porno, les teves pèssimes dots

D’amant en les d’un puto de luxe, la teva estupidesa

En l’acudit que acaba amb les guerres matant tot aquell

Que l’escolta, la teva addicció al tabac en costums britàniques,

un persona comuna en una d’extraordinària. Ja ho cantaven

els Stooges el 1969: “Vull ser el teu ca. Vull ser el teu ca”

Hagués estat una cançó collonuda si haguessin cantat

Vull que m’estimis, vull que m’estimis? Per descomptat que

No.  Així que hem de ser cans. Siguem cans i declarem-nos

Fidelitat.

No. Me sap greu Aquesta tampoc és la solució. Per què

Ser cans quan els éssers humans ens cansem de tot.

 ens cansaríem també de ser cans i abandonaríem

els ressaguers. Més val continuar enganant-nos

 I mentint-nos i cantar una altra cançó que grinyolava

tirat a la cuneta, cert quisso negat, ximple i malferit.