Un poema per demanar perdó

 

Més de 80 litres per metre quadrat

van caure ahir despús-ahir a Ferreries, inundant

el Torrent de Son Granot. Una cosa mai vista,

diuen els seus vesins. Mil putes pixant alhora

al mateix orinal.

Però aquí, a  Fornells, la Tramuntana se’n duu

els niulats mar endins, com si ningú volgués saber res

de noltros, com si estiguéssim maleïts.

—No mireu enrere— Va dir Déu a Lot

abans de destruir les ciutats.

 

 És avui un altre dia gris. Un capvespre tapadot, humit,

acubat (no sé com és, però m’agrada molt aquesta

 paraula). El vent de llevant o potser gregal, encara

que empraré grec (perquè mon pare sempre anomenava

aquest vent imprecisament precís) no acaba de fer net

el cel. I tot així, decidesc sortir a fer exercici, perquè

sempre mir enrere i no vull ser aquesta estàtua de sal

que som. No ho vull ser mai més; la sal cou a les ferides.

 

Resseguesc la costa, cap a la bocana del port. I passant

per darrera La Torre, em sorprenc que encara hi hagi

turistes. Per Déu! Esteim a finals de setembre! Però

s’han de veure les coses bones de la vida i me’n ric d’ells,

perquè avui el sol, aquest sol que existeix per a tots, avui

no serà aquí aplaudit. Jajaja a aquella parella que baixen

de la Torre. Ella davant, estesa la roba sense por a la ceguera;

ell, darrera,observant la geologia del terreny per sobre la panxa,

 amb els braços fermats a l’esquena. I en veure aquest joc

de mirades oposades, aquesta escala d’Odessa, em dic

que l’amor no pot ser açò, no pot ser seguir l’altre

 com ànecs borratxos a la recerca d’engrunes de pa.

 No. L’amor hauria  de ser com la poesia,

 el somni d’un espai comú,

i te deman perdó.

10 excuses de mal pagador

 

Són només dos mesos

com dir-li a qualcú que li resten dos mesos de vida i que patirà dolors insofribles, però que no n’hi ha per tant, que no es preocupi; no es sent res després de mort

 

No és competència nostra

digues-li a Maria Antonieta i al seu cap rodolant per les escales del cadafal, després de tanta festa amb els Strokes; la reialesa francesa en són experts, en competència.

 

Ens manca personal

contracta, idò, personal.

 

No podem ser per tot

contracta, idò, personal

 

La gent ha de viure

la manera de viure d’una determinada gent no exclou els drets dels altres; xuroa la història del cotó a Nord-Amèrica

i

les lleis estan fetes per complir-les; per saber què passa amb la seva absència, mira el darrer capítol de la primera temporada de The Preacher.

 

Han vingut de vacances

la diversió de qualcuns és el mal són d’altres; estar de vacances no exclou l’educació i el respecte

 

No només passa en el municipi; passa a tota l’illa

de burros també n’hi ha per tot

o

podem emprar el que ens deien les nostres mares: si un amic teu es tira d’un pont, tu també t’hi tiraries?

 

No ho podem fer bé per tothom

parafrasejant El conte de la Criada, “però per qualcuns sempre és pitjor”.

 

Són coses d’al·lots; tu també has estat al·lot

sí, també he estat al·lot. Però si hagués cremat una barca, els meus amics es xaparien de riure veient com els meus pares em fiquen les restes del naufragi pel forat del cul: els al·lots són molt capullos; mira qualsevol episodi de South Park

 

Si no t’agrada, vés-te’n.

ca meva és petita, però està situada al carrer més cèntric del poble i potser en podria treure 100 dels grossos. Ara, si ho faig, diga’m, tu,  quin serà el meu gentilici.

 

Elogi del bon dormir

 

Despert en aquest agost,

cruel i despietat, esclau

i covard (seré capaç qualque

dia de rompre les seves cadenes?),

d’aquesta vida, que ja saps...

No hi ha bones notícies:

l’editorial menorquina, la meva

darrera opció de publicar, me

contesta (és d’agrair) que el projecte

editorial està hivernant (la situació

no està per confiar en novel·listes

que es creuen Proust i Bukowski ) i

que bona sort amb la novel·la.

sense amor

                  sense duros

                                       sense publicar

Com és així que hauria de despertar?

Però llegint a Catul, mentre cag,

m’esqueix el cul de riure. Hi ha

qualque poeta en tota la història de la literatura

que hagi començat un poema amb:

vos la ficaré pel cul i per la boca?

Ave, Catul! Poetes del Segle XXI t’admiren.

I a la feina, a cada mos del panet

de tonyina de cabot, faig: umm, que bo... umm, que bo.

I a la caixa del súper som amable

amb els estrangers

(perquè ells són els estrangers i no

noltros). Bon dia tenguis. Que tenguis un bon dia.

I em dic que avui és dia 17

i demà serà dia 18 i en sol demà dia 19. Continua contant.

I sent dir a qualcú que partirà dissabte

o diumenge o dilluns, tan és,  i en escoltar-ho

 tenc un orgasme que és el millor clau de la meva vida

i divendres estaré  enamorat.

Ah! Em sent com si escoltàs el The nigth moves

de Destroyer, cantant jo el seu èpic lalala

final, seguit de l’encara més èpica “notorius lightning”

un raig notori m’envolta. un raig notori m’envolta,

un raig notori m’envolta. I el meu temps com a poeta

vindrà, em crec. Avui, ho crec. I tenc força per continuar

i no claudicar d’aquesta bitzèria amb l’escriptura.

I em sent poderós, potser per la vitamina b12 o pels b-52

tocant el rock de la llagosta. Un poderós deu del llamp

 que invoca Baleària i Rayanair perquè amb la seva melodia

de flauta d’or recullin tot el que han tirat i embruta  la mar.

No he estat encara a Roma, però tots els poemes 

poden avui ja acabar. Com aquest poema que acaba aixines:

 

Què estranya que és la vida. Potser és la tramuntana

que refresca aquest estiu inquisitorial amb la seva trompa

d’elefant. O potser és només cosa de l’edat.

Perquè no hagués dit mai que el fil que separa

l’odi de la felicitat fos una bona dormida.

 

El fat

 

Anit va passar per Fornells un cap de fibló.

Semblava un cap de fibló. No sé què és

un cap de fibló. Deixem-ho amb una tempesta

d’estiu per donar la benvinguda a l’agost.

 

La trepitjada del vent i el crit de la pluja

em van desvetllar. Les tropes d’Anníbal

sobre Roma (o potser va ser el cafè

negre de després de dinar perquè la llet

mata el cafè). Vull dir que passes pena per ca teva;

m’entra aigua per tot. O potser sols era que tenia

un poc de por. Ja saps: som un covard i fuj

 del dolor. Però tota tempesta escampa ( a no ser

que sigui una tempesta per aniquilar la humanitat).

Així que després de contemplar el darrer llamp i

la darrera gota d’aigua, vaig tornar al llit;

la invocació de la son estava anit escrita en sànscrit.

 

Intentant recordar com es fa açò de dormir,

no sé com és, vaig pensar amb mo mare

(després de 22 anys encara pens en tu, mo mare).

Pensava en que jo som fill de na Sita,

com si ella fos un personatge llegendari

recitat en centenars de poemes indis.

I com a fill d’ella que som estava destinat

a grans gestes. Defineix tu mateix grans gestes:

travessar oceans? em mareig. Escalar muntanyes?

tenc vertigen. Trobar la flor romanial? a dures penes

sé distingir la camamil·la. Assolir la il·luminació? la llum

em cega. Buda amb raybans. No. L’única possibilitat

real que se m’acudia era açò: l’escriptura.

Però és agost i estic un poc desanimat

           ....( és el meu estat perpetu?)...

Ningú vol comprar la novel·la ni aquests versos;

el rebuig és esgotador i ja saps que jo tenc mans

de pianista. És cert que hauria de fer més

per part meva i no deixar-ho quasi tot en mans d’altres

(aquest vers és per agrair-te, amic, en jo la teva fe).

 Però som un mal venedor.

—Al Mercadona ho trobes més barat—dic.

 

La cosa és que estic cansat d’intentar assolir l’horitzó

de la publicació i potser m’hauria de conformar

en demanar sols lluna i flors. Escriure només

pel plaer d’escriure. Com Salinger. Però és que ell

va escriure una de les novel·les de referència

de la història de la literatura contemporània.

I a  jo em falta intel·ligència per escriure i el talent

me’l menj (ahir me vaig embalar seguides

dues panteres roses). Tenc la sensació que mai

ho aconseguiré. Seré ignot  la resta de la vida.

—Que afortunat. No ets valorat en la teva pròpia època—

diu Phoebe en un episodi de Friends.

—No és agradable ser un pintor maleït—

replica Maurice Utrillo. No. No és agradable

que no se’t valori el que crees. I estic cansat.

No tenc la força ni l’enteresa per continuar.

Quin sentit té tot açò? Així que potser

he errat el tir. Potser la meva gran gesta no sigui més

que la més simple i aterradora

               existència,

       com la de tots noltros,

i no mos queda més que seguir.

10 coses que no es farien en el Mercadona i que sí que es fan en un súper de poble perquè és un súper d’un poble de merda i la gent que hi fa feina és gent de merda.

 

Entrar-hi amb el ca, amb la bicicleta o amb el patinet elèctric (i el sentit comú?).

Deixar la compra a la caixa i anar a buscar més coses, mentre es forma una coa de drac per celebrar l’any nou xinès.

Demanar que te tallin el formatge en taquets de diverses formes: en quadrats, en triangles, en hexàgons, en trapezis, amb el rostre de La Mona Lisa...

Demanar on es troba cada producte de la teva llista de la compra (i pretens, així, trobar l’amor?; som gent perduda).

Demanar al caixer o caixera, mentre registra una compra, qualque cosa, com quin temps farà demà (noltros no som meteoròlegs) i emprenyar-se perquè el caixer o caixera no li contesta (normal, està fent una altra cosa).

Amollar l’al·lotim com si el supermercat fos una guarderia. Tenguis en compte que l’al·lotim són el que són i cridaran, correran, agafaran coses, les tiraran per terra... Vull recordar que aquí van rodar Quién puede matar un niño?

Pensar que el magatzem del supermercat és més gros que el propi supermercat i que en ell es guarden productes que sols es venen per casos especials (defineix tu mateix “casos especials”).

Pensar que açò és un altre món que es regeix amb un altre tipus de lleis que com que s’ignoren no fa falta complir (què se n’ha fet del sentit comú?).

Creure que els empleats pertanyen als clients i els fan fer la compra mentre el client els acompanya assenyalant el producte que vol.

Insultar els empleats pels preus alts (molt bé, però ningú t’apunta amb una pistola per comprar).

Snowpiecer

 

Ah! Que enlluernadora és la riquesa!

Es passa un quart d’hora  de rellotge

 lloant els hotels del Senyor, a la nostra feina, en aquesta

darrera mitja hora de desert abrasador, abans

d’anar a dinar. Que si tenen açò

i allò altre, que si te dobleguen la roba

en forma de cigne... Als seus peus,

excel·lència.  Jo em faig el condescendent

(he emprat bé aquesta paraula?), assentint

amb el cap tot el que diu, fins que en sobte:

—És que els rics han d’existir. No saps quanta

gent té feina gràcies a ells.

Com és que no celebram el dia del seu naixement?

Festegem-lo anant a la feina que ens regalen.

L’afirmació, tan per ella vertadera, tan sentida,

d’un sentiment irrefutable i immutable i orgullós,

em paralitza (potser pel dolor de cames; el novembre

visitaré el podòleg). És com haver vist una serp.

Glaçat, balbucej qualque cosa, qualque cosa com:

açò no és ve. Fluixet, a penes mormolat, més que res

perquè som incapaç de donar estructura

als meus pensaments rallats. Si en fos capaç (i no fos un covard)

potser a hores d’ara seguiria...No. No anem

per aquest camí. Aquest versos corresponen a un altre poema.

Hòstia puta! (perquè estava sorprès abans d’aquesta

petita digressió).   Que bé que s’ho han muntat.

De la més robusta arquitectura arquitravada.

Una infranquejable murada de Zamora, els perfectes

murs de Cuzco, una piràmide eterna de Gizeh;

Som Cariàtides que sostenim l’àtic del cel.

No hi ha futur,

escrivia Sarah Conor amb un ganivet a una taula de llenya,

ja sigui perquè les màquines aniquilaran la humanitat

o bé perquè tota revolució televisada o no serà no

és més que un embolitxó per fer-mos creure que tenim

possibilitats de socialment ascendir. Ser ells.

Les coses són com són. Són només dos mesos.

L’Imperi Romà no va caure; es va transformar,

mentre que el temps dels profetes es va exhaurir.

I en quant a la poesia... els mecànics encara no llegeixen

llibres de poesia a l’hora del berenar. I no vull

 que em mal interpretis.  Els duros no donen la felicitat,

però ajuden. Al cap i a la fi,

tots  volem acabar els nostres dies

en una caseta amb jardí i piscina.

El que vull dir és que

 totes aquestes riqueses no són més que boira i ruixim.

I com que la nostra vida corre com un riu

fem cas a Omar Khayam, brindem amb la nostra

copa plena de vi i, mentre esperem el segon

adveniment i bona poesia, deixem de mirar

el Sol perquè ens fon la cera de les ales.

Obrim els ulls a les nostres pròpies vides

i que als seus pardalets es facin un floc.

Haikú d’un capvespre de Juny anant al súper a Maó per la carretera de baix

 

Cotxes com moscards.

L’asfalt s’evapora roig;

que lluny la tardor.

Haikú de dematí fent un cigar a les portes de la feina

 

passant pel carrer

calçons cenyits de carbó;

caps que es giren.

La pregunta que mai m’he fet

 

No sé què preguntar

a l’entrevista o en la reunió o

en la conversa.

Me qued callat,

sense paraules;

som una absència.

Som la síndrome del membre

amputat. O potser a la inversa,

una extremitat que s’hauria d’arranar.

Les meves extremitats pertanyen ara a

 Umma Thurman en xandall groc.

I si la vida és una recerca constant

d’una resposta,

com és que res deman?

Com és que costa tan fer-se preguntes?

Diré que la por. Por a que la resposta

que trobem sigui un monstre creat i desfigurat

per les nostres pròpies mans

o

por a que la resposta mos obligui

a replantejar tota la nostra vida,

com si es revelessin les mentides

d’una religió.

I tot i així, no podem deixar de fer-mos

preguntes perquè sense preguntes

la novel·la no avançaria. Trobarà

el protagonista qualque forma de comunicació

en el seu aïllament? És aquesta la pregunta

adequada? Les germanes me diuen

que quan camin els turmells cauen cap

a l’interior, com el xoc de dues plaques tectòniques

que fan créixer muntanyes als garrons.

M’atur per contemplar la trepitjada

i comprovar aquesta anomalia de la passa.

Completament m’he aturat. Si vols continuar

fes-te una pregunta. Vindrien tot seguit la tipicitat del

sentit, l’existència, la destinació... Però triaré aquesta:

Quina responsabilitat tenc envers... qualsevol cosa?

Jo mateix, el meu cos, els altres, la família, l’amistat, l’amor, la llengua,

Menorca, l’escriptura, la vida... Sí. M’he aturat;

el camí està ple de processionària.

Quan vaig deixar de caminar? O és que no he

caminat mai? Sa Nitja està a dues hores de Fornells

a peu i les cames em dolen. No he sabut caminar

mai: és aquest el motiu de la meva derrota.

I tot i així, hi ha encara

qualcú que m’estima; l’amor és inescrutable Déu.

Perdona’m, amor meu. Perdonau-me, tots.

Hi ha serps al viarany que me paralitzen i

per no passar per ell, don mitja volta. 

M’agradaria dir-te que em convertiré en

iconoclasta i que tot serà daurat amb pa d’or. Voldria

besar-te en un quadre de Klimt. Però som home

i no puc veure el rostre de Déu. No hi ha

metamorfosis a no ser que sigui en panera.

Bé. No sé. M’agradaria creure que puc arrabassar-me

aquesta tempesta perpètua, construir una arca

que navegui quaranta dies i quaranta nits

fins terra ferma i plantar ullastres per fer oli,

aprendre a tocar el piano i saldar el deute

amb l’Univers. Ser un altre. Ser valent per

fer el que s’ha de fer. Sí. És açò el tretzè treball

i no som la meitat d’un déu ni un heroi.

Ni tan sols som l’ombra del qui vaig ser

si és que hi ha ombra de qualcú. Però

no te preocupis: he encarregat “El poema

de Gilgamesh” i estic acabant aquest poema;

demà i durant quaranta dies i quaranta nits,

un altre

            en començaré.

 

 

 

 

Mal temps per a la meva lírica

 

Mals temps per a la meva lírica.

Me sent monòdic en un desert sembrat amb sang.

Deia Beckett que conservava records de la vida

a l’úter matern. Silenci i agonia i tenebres.

Quin és el teu primer record? No me’n record

del meu primer record. És tot açò un poc exagerat. Però

en Xaplin ja no hi és i estic per matar aquest Senyor

Ca perquè jo no volia crear un pseudònim; volia fer

existir un alter ego. Volia ser Chinaski o Bandini o

Esther Greenwood. I ara estic per enviar-ho tot a prendre

 per cul. Però existesc en aquest versos? Escric per

existir? O Existesc per escriure? Com va tot açò?

Estic cansat. Ja no escolt res o si ho escolt,

les paraules s’esborren como una lliçó escrita

amb xoc a la pissarra. Com per exemple en aquest instant

que estic escoltant Schoenberg i no m’enter de què

va la pel·lícula. De totes maneres ja no s’escriu amb xoc

a les pissarres. Potser m’estic fent vell. He deixat

d’anar a córrer; ara camin xino xano fins Tirant.

I seguesc a Calvino quan diu que els clàssics s’aprecien

més quan un ja és madur. Jo, qui cridava que la

revolució seria ràdio-televisada i que cal matar els

Déus amb els meteors de Pegàs. I mira’m. Llegint

Ponç Pons. Déu! Que bo, el cabró. El trob tan genial

que aquest poema està embastat amb versos seus.

Empraré a continuació: naufragam amb gargots.

I, mecagondena, fa segles que no faig una sota.

Fa tant que no prov la mar que he perdut la sal

de la pell. I si un dia hi torn, crec que m’enfonsaré

com el Benil o el General Chanzy; voldria ser,

al manco, La Venjança de la Reina Anna.

La meva barba és negra i he perdut els reganyols

del cap, però encara conserv el títol “de Mata”.

La meva germana Anna diu que me tall els cabells

sols quan patesc una crisi. No ho sé. És mal de dir.

Som integrants anònims de la Història i

la Història no és més que una successió de crisis.

No em facis cas. No dorm darrerament gaire bé.

Però no te preocupis. La Història no s’atura. Cuinaré

un pastís de formatge i no me disculparé per

menjar-me’l jo tot sol. Col·locat de sucre, amb el cigar

tenyint-me de groc-vòmit els dits i amb l’audiòfon

a tot volum,  seuré a la cadira i em posaré a

 escriure, encara que sols sigui escriure sobre llegir Ponç

Pons a l’escusat. Em posaré a escriure i existiré.

Però existesc en aquest versos? Escric per

existir? O Existesc per escriure? Com va tot açò?

De moment, perdré un poquet l’anonimat i

en aquesta història, a partir d’ara,

                                   podeu anomenar-me Xec.

 

 

 

 

Poema a l’amic

 

Que estrany se’m fa dir que no he de tornar ca nostra

                                                                    per tu.

Que no he de frissar i posar el cotxe a 160 per hora,

que no he de passar pena per si no pots pujar al sofà

o per si no tens aigua o per donar-te les pastilles del cor o

per si has caigut per l’escala (no vas caure mai per l’escala).

 Que puc quedar-me a dinar a ca un amic sense remordiments

o despertar en un altre llit que no sigui el de ca nostra i

anar a berenar d’un panet de formatge fregit amb tàperes.

                                                    Com es fa tot açò?

Que fosca que trob ca nostra quan obr la porta, fins i tot quan

encara hi ha el sol a dins. Deixava un dels llums del menjador

encès perquè poguessis veure-hi (tot i que sempre hi vas veure,

inclús amb les Niàgara als teus ulls). I quan retornava a la llar,

quan tornava amb tu, era com despertar en un camp daurat

d’una pel·lícula de Miyazaki. T’has endut la llum i ara, fins

i tot amb els llums encesos,                                  

                                                                       no veig res.

Que silenciosa sent ca nostra sense les teves passes de ball

picant les rajoles beix del pis com les tecles del piano de Bach

que escolt mentre escric aquest poema, perquè Bach és

el compositor dels escriptors, encara que jo no m’hi senti, escriptor;

millor no sentir-se escriptor que sentir-se mal escriptor.

Així que potser retorni al Satori dels Flower travellin Band

per posar-me a ballar al menjador com un ànec borratxo.

Però el teu rostre ja no hi és per mirar-me i dir-me que estic

com una puta cabra. Com avui matí... que ridícul m’he sentit

en adornar-me de la teva absència.

                                                            Com s’ompl una absència?

Ho hauria de saber. Ho hauria de saber, de tantes vegades...

Però no he volgut creure mai en haver d’omplir la teva absència.

He cregut sempre que t’aferraves amb tanta fermesa a la vida

perquè la teva missió era mantenir unida la meva fragilitat.

Eres el meu sanador, el meu xaman particular, el meu continuar.

Vol dir açò que vas veure en jo, en el teu darrer alè, un pessic de fortalesa?

Siguis la persona que el teu ca pensa que ets.

Però els amos són morts i demà aniré a recollir cotó.

                                                                Com es fa tot açò?

No. No he estat mai la persona que pensaves que era.

Joder! Però si som una fotuda desgràcia que no té remei.

Som una desfeta que contínuament es desfà. L’escuma

dels dies, escuma a les mans, i sense saber idiomes, no

es pot reconstruir Babel. Mon pare,

                                    què fem amb aquest bloc de marès?

Crec que sempre has sabut com era jo. “Els hi va tocar en una

tómbola” diu sempre en Toni. I tot així, no te vas separar

del meu costat. Tenies opció? Sempre hi ha opcions;

sols cal tenir el valor d’endinsar-t’hi.

No, collons! No te vas separar mai del meu costat. Sempre

amb aquesta puta fidelitat a l’estupidesa humana, a la meva

sobrada estupidesa. No hauria d’haver estat responsable

de la teva vida, de cap vida. Siguis la persona que el teu ca...

Gràcies, cabronàs. Gràcies per creure en jo. Gràcies per eixugar-me

 les llàgrimes. Gràcies per compartir la teva escalfor quan venies

a arrufar-te baix les mates amb jo al sofà o al llit. Gràcies per no deixar-me

defallir. Gràcies per fer-me creure que me necessitaves. Gràcies

per fer-me riure, com aquella vegada quan una dona, sortida

de l’anunci de “Busco a Jacks”, te va cridar per acariciar-te

(ai! que guapo que eres) i tu vas seguir el teu camí, passant

completament d’ella; o quan na Lo i jo te cridàvem perquè

nedessis al Clot de s’Aigu Morta, però tu badallaves assegut

a una roca, fins que una al·lota  en topless va fer una sota al llac

 salat i tu hi vas anar darrera, com per rescatar-la. Gràcies, amic

 meu. Mai podré agrair-te tots aquests moments. Sols esper

que quan digui el meu darrer alè, em permetin venir a veure’t

 i poder tornar a abraçar-te. T’enyor un desastre, però, crec,

que estaré bé. Qualque dia

                                              sabré com es fa tot açò.