Mal temps per a la meva lírica

 

Mals temps per a la meva lírica.

Me sent monòdic en un desert sembrat amb sang.

Deia Beckett que conservava records de la vida

a l’úter matern. Silenci i agonia i tenebres.

Quin és el teu primer record? No me’n record

del meu primer record. És tot açò un poc exagerat. Però

en Xaplin ja no hi és i estic per matar aquest Senyor

Ca perquè jo no volia crear un pseudònim; volia fer

existir un alter ego. Volia ser Chinaski o Bandini o

Esther Greenwood. I ara estic per enviar-ho tot a prendre

 per cul. Però existesc en aquest versos? Escric per

existir? O Existesc per escriure? Com va tot açò?

Estic cansat. Ja no escolt res o si ho escolt,

les paraules s’esborren como una lliçó escrita

amb xoc a la pissarra. Com per exemple en aquest instant

que estic escoltant Schoenberg i no m’enter de què

va la pel·lícula. De totes maneres ja no s’escriu amb xoc

a les pissarres. Potser m’estic fent vell. He deixat

d’anar a córrer; ara camin xino xano fins Tirant.

I seguesc a Calvino quan diu que els clàssics s’aprecien

més quan un ja és madur. Jo, qui cridava que la

revolució seria ràdio-televisada i que cal matar els

Déus amb els meteors de Pegàs. I mira’m. Llegint

Ponç Pons. Déu! Que bo, el cabró. El trob tan genial

que aquest poema està embastat amb versos seus.

Empraré a continuació: naufragam amb gargots.

I, mecagondena, fa segles que no faig una sota.

Fa tant que no prov la mar que he perdut la sal

de la pell. I si un dia hi torn, crec que m’enfonsaré

com el Benil o el General Chanzy; voldria ser,

al manco, La Venjança de la Reina Anna.

La meva barba és negra i he perdut els reganyols

del cap, però encara conserv el títol “de Mata”.

La meva germana Anna diu que me tall els cabells

sols quan patesc una crisi. No ho sé. És mal de dir.

Som integrants anònims de la Història i

la Història no és més que una successió de crisis.

No em facis cas. No dorm darrerament gaire bé.

Però no te preocupis. La Història no s’atura. Cuinaré

un pastís de formatge i no me disculparé per

menjar-me’l jo tot sol. Col·locat de sucre, amb el cigar

tenyint-me de groc-vòmit els dits i amb l’audiòfon

a tot volum,  seuré a la cadira i em posaré a

 escriure, encara que sols sigui escriure sobre llegir Ponç

Pons a l’escusat. Em posaré a escriure i existiré.

Però existesc en aquest versos? Escric per

existir? O Existesc per escriure? Com va tot açò?

De moment, perdré un poquet l’anonimat i

en aquesta història, a partir d’ara,

                                   podeu anomenar-me Xec.