Més de 80 litres per metre
quadrat
van caure ahir despús-ahir a
Ferreries, inundant
el Torrent de Son Granot. Una
cosa mai vista,
diuen els seus vesins. Mil putes pixant alhora
al mateix orinal.
Però aquí, a Fornells, la Tramuntana se’n duu
els niulats mar endins, com si
ningú volgués saber res
de noltros, com si estiguéssim
maleïts.
—No mireu enrere— Va dir Déu a
Lot
abans de destruir les ciutats.
És avui un altre dia gris. Un capvespre tapadot,
humit,
acubat (no sé com és, però m’agrada
molt aquesta
paraula). El vent de llevant o potser gregal,
encara
que empraré grec (perquè mon pare
sempre anomenava
aquest vent imprecisament precís)
no acaba de fer net
el cel. I tot així, decidesc
sortir a fer exercici, perquè
sempre mir enrere i no vull ser
aquesta estàtua de sal
que som. No ho vull ser mai més;
la sal cou a les ferides.
Resseguesc la costa, cap a la
bocana del port. I passant
per darrera La Torre, em sorprenc
que encara hi hagi
turistes. Per Déu! Esteim a
finals de setembre! Però
s’han de veure les coses bones de
la vida i me’n ric d’ells,
perquè avui el sol, aquest sol
que existeix per a tots, avui
no serà aquí aplaudit. Jajaja a
aquella parella que baixen
de la Torre. Ella davant, estesa
la roba sense por a la ceguera;
ell, darrera,observant la
geologia del terreny per sobre la panxa,
amb els braços fermats a l’esquena. I en veure
aquest joc
de mirades oposades, aquesta escala
d’Odessa, em dic
que l’amor no pot ser açò, no pot ser
seguir l’altre
com ànecs borratxos a la recerca d’engrunes de
pa.
No. L’amor hauria de ser com la poesia,
el somni
d’un espai comú,
i te deman perdó.
