dijous, 26 de febrer del 2015

Una conversa literària

En asseguérem a la terrassa d’un qualsevol bar
De mala mort, a la voravia, ignorant els vianants
Passar. Feia molt que no veia a aquest amic
I havíem quedat a mitja tarda, el que suposava
Beure fins a hora de sopar.

-I, què has estat fent a la ciutat?-
-He anat de llibreries.-

Estava buscant desesperadament algun
Fonollosa catalogat, però no vaig tenir sort,
Així que, frustrat i per aniquilar la dissort,
Em vaig emportar La espada de los cincuenta años
De Danielewki, i el June 30 th, June 30 th... de
Brautigan. Encuriosit, l’amic em demanà la petita bossa taronja
De paper de La Central i donà un cop d’ull als llibres.
Agafà el poemari de Brautigan i llegí un dels seus poemes.

-Quant t’ha costat aquest.-
-Uns 12.-
-Doncs, t’han estafat.-
-Però què collons dius! Brautigan és déu.-
-Vinga, va. No em facis riure. Has de deixar de llegir aquestes porqueries i començar a llegir poesia de veritat. Has llegit a Tagore? No? Doncs, busca’l en el mòbil.-

Ho vaig fer. Rabindranath Tagore.
Lentament, la meva ridícula connexió mòbil a la xarxa 
Obrí un poema i el vaig llegir mentre la cambrera ens
Servia la nostra tercera cervesa.

-I? Què et sembla?-
-Tagore és una merda.-

Aquella tarda estava inspirat.
Em sentia molt Cravan;
Estava preparat per ser
 crític literari.



divendres, 20 de febrer del 2015

Les coses que penses quan veus vomitar al teu quisso

En ocasions, l’ésser humà experimenta sensacions
Contradictòries en una mateixa situació.
Com quan llegesc a Lovecraft
Sento un terrible terror, un terror provinent
De les pàgines que semblen voler xuclar-me
A dins del llibre on seré devorat pels monstres atàvics
Que allí s’hi descriuen, un terror que fa
Que vulgui llençar el llibre a l’abisme del congelador
Per a que ningú pugui despertar la plaga.
Però alhora, sento també un plaer encoratjador,
Càlid i enèrgic, que fa que desitgi ser encadenat junt
A la caixa de Pandora, allà, al congelador, on viuen els monstres.

Aquest matí, un matí com un matí, estava passejant al quisso
Quan me n’he adonat del seu comportament erràtic, lent i
Esgotat i llavors he sabut que el ca estava apunt de vomitar.
M’he espantat. Sempre m’espanto quan Xaplin vomita.
Em crec que el vòmit és el primer símptoma latent
d’alguna malaltia greu o veig el seu ventre inflar-se i inflar-se
fins esclatar i escampar les entranyes per les roques i la vegetació seca
que ens envolta i llavors jo l’abraçaria i ell em diria:
-Tio, em mor, EM MOR.-
-No, col·lega, no et mors. Et posaràs bé. Ells ho arrangen tot. Ell ho arrangen
Tot.-
Com en una emotiva escena antibel·licista.
Però tot i espantar-me sé que sols  és un vòmit passatger,
Com la gitera  ressacosa, perquè en els deu anys que fa
Que el quisso està amb mi, mai ha tingut cap tipus de malaltia.
I a més, generalment, és un vòmit verd provocat per la ingestió
D’un remei artesanal depuratiu. Si haguera gitat el dinar, el meu
Dinar, se l’haguera cruspit; a Xaplin no li agrada malbaratar els diners.
Si no fos perquè l’he vist créixer, pensaria que en la seva infantesa
Va passar fam.
Però, alhora, el cabró em fa riure. Es comença a moure pesadament,
Amb les articulacions mig engarrotades, amb passes robòtiques,
Amb tot el seu cor bategant, transfigurant-se en la pell d’un gall,
Picant vòmit. No l’hauria de mimar tant. Hauria de menjar sols pinso,
Però, assegut vora meu,  la seva mirada del tigre, em fon.
Quin cabró.

I continuem la nostra marxa cap a l’horitzó
I deixem enrere un vòmit verd
Que, no sé per quina raó,
Em fa pensar en Lovecraft
En vomitar,
En ella,
I en aquest

poema

dilluns, 16 de febrer del 2015

Música clàssica

He deixat una mica de banda
El jazz i el postrock
I els he substituït per música clàssica.
No sé.
Em crec que mecanografiant a Rimbaud
I escoltant música clàssica com ho feia Buko
Se m’aferrarà alguna cosa dels poetes.
A la ràdio
Sona El Messies de Händel
I és estrany.
Sempre he pensat que la música clàssica
Es va compondre per ser interpretada
En òperes, en teatres i en grans palaus
D’enormes columnes corínties.
Però estant en aquest tancat menjador
Que s’ensorra lentament
Com records que es desprenen de la memòria
Crec que la bellesa de la composició musical clàssica
Colla a la perfecció amb l’esfondrament del món
Talment l’Enjoy eternal bliss dels Yndi Halda
Junyia amb els carrers de Barcelona.
I, llavors, m’aixeco de la cadira i alço els ulls
I el sostre es va desplomant
Com pluja planant
I el cel s’obra gris
I tot decreix i tot baixa
I elevo les mans per a que s’hi posi suau
La pols de les runes del món
I em giro cap a tu
I et miro a tu
I somric
Al·leluia
Perquè tot és
com molt
Meravellós   




diumenge, 15 de febrer del 2015

A la merda la poesia

M’estava davant de l’ordinador
Revisant el correu i les xarxes socials
Escoltant una mica de surf
Amb aroma dels setanta.
Abans
M’havia pres un parell de cerveses
Al bar mirant el barça
Que m’havien caigut de puta mare
I, potser, per això,
Havia clicat a sobre d’un enllaç
De la botiga d’una editorial de poesia
I m’estava pensant comprar
Un llibre de David González,
Però, no sé, potser per l’efecte de l’alcohol
O del tabac en la sang
Em vaig dir:
“Bah! A prendre per cul, la poesia.”
Sí.
Tant vaig enviar a la merda la poesia
Que em vaig posar a escriure
Aquest poema.


divendres, 6 de febrer del 2015

Colpejar el teclat com un percussionista de jazz

Estic a tope, joder!
Potser és degut a uns dies de merda
D’horror i desesperació,
En els que el diable i la mort
Se'm rifaven a les cartes.
O potser és per la il·lusió
Dels fotuts premis literaris,
Malgrat escriure-hi per a res,
Però l’únic que vull
És asseure’m davant la pàgina
I escriure
Encara que sigui per a res.
I escrivint un poema
Per algun d’aquests fotuts premis literaris
Me n’adono del què passa.
El teclejar.
La composició del seu so,
la visió del seu so.
tocar un Stradivarius
acariciar les tecles d’un piano
colpejar les tecles com un percussionista de jazz.
És escoltar una simfonia wagneriana
I em sento capaç d’envair Polònia
I llavors la vida no sembla tan cruel i mesquina
Sota aquesta música sincopada, arrítmica i hipnòtica.
A prendre per cul la vida
Encara que sigui
Per a res.