En ocasions, l’ésser
humà experimenta sensacions
Contradictòries en
una mateixa situació.
Com quan llegesc a
Lovecraft
Sento un terrible
terror, un terror provinent
De les pàgines que
semblen voler xuclar-me
A dins del llibre
on seré devorat pels monstres atàvics
Que allí s’hi
descriuen, un terror que fa
Que vulgui llençar
el llibre a l’abisme del congelador
Per a que ningú
pugui despertar la plaga.
Però alhora, sento
també un plaer encoratjador,
Càlid i enèrgic,
que fa que desitgi ser encadenat junt
A la caixa de
Pandora, allà, al congelador, on viuen
els monstres.
Aquest matí, un
matí com un matí, estava passejant al quisso
Quan me n’he adonat
del seu comportament erràtic, lent i
Esgotat i llavors
he sabut que el ca estava apunt de vomitar.
M’he espantat. Sempre
m’espanto quan Xaplin vomita.
Em crec que el vòmit
és el primer símptoma latent
d’alguna malaltia
greu o veig el seu ventre inflar-se i inflar-se
fins esclatar i escampar
les entranyes per les roques i la vegetació seca
que ens envolta i
llavors jo l’abraçaria i ell em diria:
-Tio, em mor, EM
MOR.-
-No, col·lega, no
et mors. Et posaràs bé. Ells ho arrangen
tot. Ell ho arrangen
Tot.-
Com en una emotiva
escena antibel·licista.
Però tot i
espantar-me sé que sols és un vòmit
passatger,
Com la gitera ressacosa, perquè en els deu anys que fa
Que el quisso està
amb mi, mai ha tingut cap tipus de malaltia.
I a més,
generalment, és un vòmit verd provocat per la ingestió
D’un remei
artesanal depuratiu. Si haguera gitat el dinar, el meu
Dinar, se l’haguera
cruspit; a Xaplin no li agrada malbaratar els diners.
Si no fos perquè l’he
vist créixer, pensaria que en la seva infantesa
Va passar fam.
Però, alhora, el
cabró em fa riure. Es comença a moure pesadament,
Amb les
articulacions mig engarrotades, amb passes robòtiques,
Amb tot el seu cor
bategant, transfigurant-se en la pell d’un gall,
Picant vòmit. No l’hauria
de mimar tant. Hauria de menjar sols pinso,
Però, assegut vora
meu, la seva mirada del tigre, em fon.
Quin cabró.
I continuem la
nostra marxa cap a l’horitzó
I deixem enrere un
vòmit verd
Que, no sé per
quina raó,
Em fa pensar en
Lovecraft
En vomitar,
En ella,
I en aquest
poema
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada