dissabte, 29 de desembre del 2018

Preguntes construïnt la Torre de Babel



A la plaça hi ha ballades i el patge
Reial i els amics amb els fills.
Em dic d’anar-hi, que en acabar
Els temps dels nanos farem un parell
De canyes (malgrat estar jo medicat)
I rallarem de la futilitat de l’existència
I de tetes i culs. Així que em cargolo
Un cigar i m’hi dirigeixo. I en ser
Al centre del poble, busco un raconet
Apartat i observo els amics amb els fills.
I estic content de veure’ls acompanyar
Els fills a entregar la carta al patge i
Que la plaça estigui plena de vida i...
Em pregunto per què he baixat, què
Hi faig aquí, en aquest lloc, en aquest
Centre, perquè està clar que no pinto
Plàtans ni maniquins ni trens a la llunyania.
Jo no pertany a aquest lloc ni a aquest
Moment, al que segueix, quin és el meu
Lloc? Creia que la resposta era senzilla:
El meu lloc era al teu costat. Però estava
Equivocat.  Així que hauré de buscar un
Altre lloc. Però buscar implica moure’s
I sóc vell i no tenc ni cames ni cap i el refredat
I el tabac m’ofega. I dono una calada al cigar
I em quedo sense respiració i la ment
(perquè no tenc cap) s’eleva i veig que, potser
M’estic equivocant altre cop (perquè la vida
És una successió d’equivocacions) i no es tracta
De buscar sinó de construir el teu lloc, al que
Segueix: i com construeixo el meu lloc? Ma
Mare partí i mon pare, el constructor, mai
Volgué que el seu fill, el seu mascle, seguís
Les seves passes. Una casa sempre es construeix
Des de la baix, deia el professor de matemàtiques.
I potser és això el que estic fent, construir la
Base d’alguna cosa amb versos, sol,  a casa,
Davant l’ordinador, amb Xaplin dormint al sofà,
Amb l’estufa encesa i amb les tortugues ninja
De fons.  El que ens condueix la darrera pregunta:
Quan de temps em durà construir el meu lloc?
Potser no el vegi acabat mai. Potser Déu em castigui
Per tal ofensa, potser em mori enmig del desert
Abans de trobar la terra promesa o potser
Synecdoche, New York, de Charlie Kaufman

diumenge, 23 de desembre del 2018

Fent apologia de l'alcohol o potser d'una altra cosa


I anem a una nova sala de concerts
Que s’inaugura aquest o aquell vespre
Enmig de naus industrials que són
Gegants de vent contra els que
Envestir, més enfora que la meva fi
Del món. Estic a la fi del món.
I el grup que toca està bé, són bons
Músics i tot això, però no me diuen
Res; no prenen cap tipus de risc.
I tot i així, ens prenem dues Alhambres
Que s’acumulen a les canyes del sopar.
I quan acaba el concert, conduïm cap
A un bar del centre de l’illa i demano
Una mitjana més. I sé el que això
Significa. Ho he escrit centenars
De vegades. Demà... Demà despertaré
A l’infern que hauré d’apagar amb
Ibuprofens i me cagaré amb Déu i sa mare.
Però en aquestes horetes d’escoltar música,
De deglutir llúpols i xerrar del temps i de les
Misèries, he oblidat els monstres que
M’envolten i em corquen, que el cap és una
Baldufa, que visc a la fi del món, la meva inutilitat
social, la necessitat d’entrenar la valentia
I a tu.  I cremar a l’infern ja no és tan
 Deliciosament solitari.

divendres, 14 de desembre del 2018

Fent la vida menys dolorosa o simplement fent el tonto


És un dia gris i fred i de fotuda tramuntana
Travessant Stalingrad el 1942.
—Feia molt que teníem una tramuntana
D’aquestes— diu el Joan.
— Les havia oblidades— responc jo,
Passejant amb pijama pel carrer.
Sí. És un dia per tancar-se en clau a casa,
Mirant la televisió, amb el foc de l’estufa
Crepitant alegre i festiu.
Així que em poso a escriure unes línies
De la novel·la i llavors reviso antics poemes
Perduts en projectes oblidats. I collons,
Amb aquests poemes.  Tan durs, tan crus,
Tan cruels,  tanta mala llet, tanta ira. Ja no
sóc tan dur, ni tan cru, ni tan cruel, ni tenc tanta
mala llet ni tanta ira. Potser m’estic tornant més
savi o simplement és el cansament de la vida.
Sigui el que sigui, la revisió d’aquests projectes
Abandonats i arraconats i empolsinats
Em retorna algun tipus de fe i estic tan
Animat que engego el Here are The Sonics
I el ritme endimoniat i salvatge del rock
Em posseeix i fa que m’aixequi de la cadira
I que em posi a improvisar passos d’algun ball
Prohibit per incitar a l’obscenitat l’octubre de
1957, davant la mirada incrèdula i atònita de Xaplin,
Sota un turó de mantes, expressió que diu: “Tio, estàs
Loco” i que fa que em rompi el cul de riure.
Un segons. Uns escassos segons com un xut
D’heroïna. Uns insuficients segons que, encara
Que no han estat més que fer el tonto, he
Sentit que la vida era menys dolorosa.



dijous, 13 de desembre del 2018

Menjant un kinder delice a l'aparcament del Diskont


Els arbres de l’aparcament semblen mans
Sostenint estrelles a través del parabrises
 del cotxe, romput pel polsim de la pluja;
a les meves mans, en canvi, un Kinder Delice.
No me l’hauria de menjar. No he perdut
Ni un fotut gram des de l’estiu i se m’ha
Esquerdat un queixal que brama per sucre.
Però hi ha tantes coses que no hauríem de fer.
Fumar (he avançat una cama, però l’he
Enretirada de seguida), beure, tenir por,
Somiar, preocupar-nos per tonteries,
Odiar, sentir dolor, enamorar-se, estimar.
Sentir.  Potser hauríem d’abandonar la nostra
 Humanitat i deixar pas als nostres instints animals.
Ser animals que actuen pel que són...
Joder. Que bo que està. El devoro amb tres
Mossos i quan la sucre ja ha penetrat
Per tot el cos, per les artèries i pel queixal,
Me n’adono que no dic més que putes tonteries;
Si sóc un animal no faig més que udolar a les estrelles.
Engego el cotxe i torno a la soledat de casa.


dimarts, 11 de desembre del 2018

La renou callada


I agafo la guitarra i em poso
A cantar les dues úniques cançons
Que he aconseguit clavar al cervell
I, quan de la meva boca bruta i seca
i marcida en surten els primers versos,
Xaplin, jaient al sofà, fuig.
Quin cabró. Fa sempre el mateix.
Que el teu propi ca no vulgui
Sentir-te cantar laments ha de
Significar alguna cosa. Alguna
Cosa com que pertanys a la gent
Que es flipa, que somies horitzons,
Que no has dormit mai en un llit
De pues, que ja no ets l’àngel que
Havia de cantar a les noces de la
Teva germana, que t’han baixat, no
Gaire, els ous, que no ets més que
Renou. No hi ha res més que renou
Que no es sent.

dimecres, 28 de novembre del 2018

Maneres de combatre la tristesa: dosi de Pantera Rosa


Ah! La tristesa. La fotuda tristesa.
Incapaç de resistir els assalts de
La vida, em veig arraconat a la
Cantonada del quadrilàter,  les ferides
Vessant, les extremitats atretes per
La gravetat, vençut. I, sí, collons!
Estic trist. Així que decideixo
Anar al supermercat a comprar
Quatre xorrades (serà perquè
El capvespre està entrant i no
Em vull enfrontar a la casa buida?)
I, de pas, comprar també silicona
Per segellar les esquerdes que deixen
Passar el fred (fica-te-la pel cul, a veure
Si així no surt ja més merda). I quan estic
Assegut al cotxe,  trec, de la bossa
De l’Eroski, una Pantera Rosa. L’agafo
Delicadament amb els palmells de les mans
I me la quedo mirant com si estigués
Contemplant un lingot d’or i seguidament crido:
“Ue, ue, ue ,ue, ue, ue, ue” com una colla
D’homes burros encoratjant a l’amic
Subnormal, amb dèficit d’atenció, perquè
Es begui una litrona d’un glop. M’injecto la pantera
Amb tres queixalades i deixo que la substància
Penetri fins tocar l’ànima. Un segons. Sols
Uns fotuts segons. I quan tot ja ha acabat,
La tristesa no ha marxat, la molt cabrona,
I estic més a prop de la diabetis hereditària
I de morir gras i pobre.  Miro per la finestra
Del cotxe;  penso en anar a comprar-ne més.


dimecres, 21 de novembre del 2018

Aquests capvespres


Són durs els capvespres
No sé. Potser és l’horari
D’hivern, potser és la nit
A les 17:30, potser és
El silenci dels carrers,
De la casa, el meu silenci.

M’assec al sofà, tapadet
Amb la manta , i llegeixo
Un poema llarg de Shappire.
Quan l’acabo a penes ha passat
el temps. Deixo el llibre i miro si
estàs en línia. Em quedo mirant
La pantalla del telèfon
Com si n’hagués de sorgir
 Un missatge amagat.
Et vull escriure. No sé què
Escriure’t. No sé escriure.
T’escric aquests capvespres.
De totes maneres, no estàs en línia.

Són durs els capvespres.


dimarts, 20 de novembre del 2018

El gènere humà


M’enfonso
Sóc engolit per la Boca de l’Infern.
Però aquesta vegada, em
Submergeixo més i més i més.
A tal profunditat que crec
Impossible escalar el pendent.
Ni tan sols el temps...
Ni tan sols el temps...

Recullo una merda del Xaps
Amb una de les bosses que regala
L’Ajuntament i penso en els amics
Preguntant-me com ho feren ells.
Com ho feren? Però això és com
Comparar ous amb caragols.
Ells mai es trobaren en aquest costat
Fosc de la vida, mai rendiren les armes,
En una guerra sempre hi ha d’haver
Un vencedor. El cap mirant al cel, 
el tors esculpit, els braços en gerra, 
mentre Eisenstein  els filma 
en un contrapicat quasi expressionista.
Els homes.

I m’enfonso i ni tan sols el temps
Ni tan sols el temps... i si tenc fava
Per què no sóc un home? Per què
Sempre sóc el perdedor, el fracassat,
El vençut? En una guerra sempre 
hi ha d'haver un vençut.

Estic cansat. La mar és tancada.
Encara queden uns mesos per obrir-se
 (a la novel·la ja és gener). Quan passi
 el temps (però ni tan sols el temps) embarcaré
en el vaixell dels bojos i navegarem
a la recerca d’algú que ens sàpiga contestar
A quin gènere pertanyem. Nosaltres,
els perdedors, els fracassats, els vençuts.


dilluns, 19 de novembre del 2018

Dilluns o tots els dies de l'existència


I
El despertador sona a les sis i mitja.
Plou sobre nosaltres.
 El llit és de matrimoni.
1’35.
Ho vaig descobrir no fa gaire.
Ningú que m’esperi.
Ningú a qui esperar.
Apago el despertador.
Han baixat les temperatures.
Potser
                           A l’infern.

II
Què faig mirant la pluja
Si estic
 davall
D’una gotera?

III
Bufa el vent
Llevant
Ho havia oblidat.
Havia oblidat el vent.
El vent sempitern
El vent donant sempre
Per cul.

dissabte, 17 de novembre del 2018

Deien


Deien que m’estimaven. M’estimaven
Com es segueix a un profeta, a un revolucionari,
A una gran intel·ligència, a una figura històrica,
A una personalitat indomable,  a un fora de la llei,
A un home. A jo, que no faig l’alçada ni d’un ca
Ajagut, que no sóc guapo, ni tenc duros,
Que la tenc petita, que ploro, que tenc sentiments,
Que escric poesia, que no sóc un home. A jo,
Que l’únic que les hi podia oferir era un sostre
O conduir el cotxe. En alguna ocasió, les hi vaig
Demanar per què m’estimaven. No recordo si
em van contestar o sortiren del pas amb alguna
 frase com “tens moltes coses a oferir”. Quines?
I no obstant, deien que m’estimaven.

Passà el temps, aquest fotut temps, i
Em deixaren d’estimar. Puc entendre que
No és fàcil conviure amb mi, que sóc còmode,
De vegades condescendent, que me falta
Empenta, una bona hòstia, que no he superat
Traumes, que no puc canviar (es pot canviar?),
Que escric poesia, que no sóc un home. Però
No pot ser sols això. Hi ha d’haver alguna cosa
Més.  Què feu que deixaren d’estimar-me?

Ha quedat clar que no sóc un heroi: per tant
Sóc el vilà de la història i potser, el meu superpoder
Sigui nodrir-me de l’amor fins exhaurir l’hoste,
Succionar l’ ànima fins convertir la persona
En sols un penjoll de carn, alimentar-me de 
Energia que provoca la felicitat  fins fer-la ombra. 
Un quist que s’ha d’extirpar, un error de programació,
Un silenci que s’ha de rompre.

O simplement, és tot una mentida.



divendres, 16 de novembre del 2018

Comèdia


En aquestes hores tenebroses
Dies, mesos, anys, dècades, lustres...
Necessito riure. Necessito la comèdia.

“Mires la televisió?” deia la pregunta
Del llibre de text d’anglès.  “No”, vaig
Respondre en anglès. De vegades,
Les notícies i una comèdia estatal
Que em fa esbossar algun somriure.
La miro, fins al seu final, per arribar
a les preses falses. I hi arribo i em fan
riure. Són una tonteria molt grossa
però m’he d’apujar les ulleres per
eixugar-me les llàgrimes. Llavors,
em miro les mans xopes i un dubte
 es fa pressa de mi: si aquest plany
 és de riure o de tristesa.

dilluns, 12 de novembre del 2018

Que nos va a pasar


La guitarra a altre cop a les mans,
Mans de talp, però “només la vull
Per fer el subnormal a casa” li vaig
Dir al Pedro. No sé fer res amb ella.
Poca cosa. Rascar un poc. Sona fatal.
Vaig comprar el pitjor del pitjor
“Això te passa per cric” me deia.
Tan se val. “Amb la gorra i aquestes
Barbes sembles un músic nord-americà.
Però no me’n recordo de com es diu”
Diu l’Ivan, gronxant el seu fill. Només
Vull la guitarra per fer el subnormal
A casa. No sé fer res amb ella. Poca
Cosa. Rascar un poc. Rasco un poc
“Que nos va a pasar” de La buena vida.
Una senzilla, preciosa i perfecta cançó
Pop. Una roda d’acords fàcil de tocar.
Sona fatal. La toco i la canto, amb la meva
Veu no apte per l’òpera. No sé fer res
Amb ella, excepte invocar llàgrimes.
La toc i la canto. La lletra em dol
“Cada dia tracto d’endevinar per on sortiràs”
M’he obert una ferida. “Jo em guardo l’esperança”.
 la mar no reflecteix les estrelles. “Jo m’amagaré”;
 vaig taponar el niu de les paneres “Ja no sortiré més”,
no sé quin és el meu lloc. “Quan passi el temps”
El temps és sempre el final. “Coneixeràs a algú més
I m’oblidaràs” Què va ser primer l’ou o la gallina?
La lletra em dol; la guitarra sona fatal.

A partir d’ara, aprendré a tocar “The good  times are
Killig me” de Modest mouse

diumenge, 11 de novembre del 2018

La margarita


diumenge. Dia del Senyor.
M’he vestit amb calçons
De xandall i calçat amb
Sabatilles que no m’he tret
Ni per passejar amb Xaplin.
He escrit unes quatre hores
I mitja, una sola escena.
He llegit el “Poem to the Freaks”
De Jack Micheline (he intentat
Traduir-lo. No tenc nivell per això,
Però alguna cosa es copsa) de
“The outlaw bible of american poetry”
He dinat d’un panet amb botifarró
(nyam, nyam) que he hagut de compartir
Amb el ca (nyam, nyam). He fet xubec.
He meditat; l’exercici deia “calmant”.
He escrit aquest poema.

Digues-me tu si ha estat un bon
Diumenge, dia del Senyor.

divendres, 9 de novembre del 2018

Per l'alcohol, causa i solució de tots els problemes del món


Si l’amor és
Tenir-ho tot,
L’absolut,
perdre'l és no
 tenir res
El buit de l'existència
Veient com va l’arròs
Més valdria no
Tornar a enamorar-se,
Deixar de ser ambiciós
I buscar la solució
Dels problemes del món
En altres coses
Menys cobdicioses
I més per mà.

La nit


Conduint de nit
sovint
Tenc la sensació
Que he errat
El camí

dilluns, 5 de novembre del 2018

Sobre love poem de Richard Brautigan


Avui he rebut Revenge of the Lawn
De Brautigan. Donant voltes al llit
(he fotut un xubec de més d’una hora
I duc en vena cinc cafès. Normal
Que no puguis dormir, tros d’ase),
Penso en el ganes que tenc de llegir-lo.
Però, sobretot, penso en el seu poema d’amor
En aquell que diu que és polit despertar
I no haver de dir a ningú que l’estimes
Quan ja no l’estimes. I arribaré a dormir-me
I demà despertaré i serà polit no haver
De dir a ningú que l’estimes i serà
Devastador quan encara l’estimes.

diumenge, 4 de novembre del 2018

L'amant de les cicatrius


Amb les ferides
Que es tanquen
Lentament
Les obro
I em faig més
sang

divendres, 2 de novembre del 2018

De monstres i miques

I

Els trons esquincen la nit
I els llamps es falquen
En les esquerdes que creen.
Xaplin està mort de por
I es fica davall el llit,
Sense tenir en compte
Que allí és on s’amaguen
Els monstres. Li dic que surti,
Que vengui al costat del
Protector, sota les mantes.
 Quin riure. Sóc jo ara qui no
 s’adona que  ens envolten
els monstres. Quin riure.

II
Els dies plouen sobre nosaltres.
Ens torturem sota les gotes.
Els sostre del menjador fa aigua.
La vida s’ofega.

III
Se m’ha acabat el tabac.
En cargol un amb la resta de cent.
Els obr i vaig esmicolant el que queda
A sobre d’un paper. M’assec al sofà
I el fum en la foscor.

dimecres, 31 d’octubre del 2018

31 d'octubre


M’havien atorgat la condicional; era un home lliure.
Si més no, tant lliure com la mar em permetés.
Me rondava la por nocturna de ser un personatge de les novel·les
De Bunker, incapaç d’abandonar la comoditat
Del seu món i amb la garjola sotjant en les ombres.
Però no volia pensar en això. La mar s’obria en la
Imaginació: poemes, la novel·la, un guió cinematogràfic,
Els projectes fotogràfics (el del ca semi-enterrat
I els retrats de polaroids; coneixia gent que em podria
Ajudar), provar de compondre cançons; per què no?
No deia que era un bon moment pels músics de l’illa?
A la merda no tenir veu i no saber tocar (hauria de comprar
 la guitarra, emperò), provar amb la pintura (hauria
de comprar el material. Collons. Potser caldrà atracar
un banc).  Ah! La llibertat és tan creativa. Mil possibilitats
i sols calia collir-les del pomer. Però alguna cosa no anava
bé. Caminava pels carrers arrossegant les cames i
amb el cap mirant les sabates, amb les soles tan gastades
que els peus estaven xops. No podia dir a ningú “Ei, polida.
Mira qui ha portat unes cerveses a casa”. La casa era
Buida. Vaig sentir els ulls vessar així que em vaig posar
A fer coses, granar, estendre roba, tapiar amb silicona
Els nius de les paneres, endreçar el menjador... i mentre
Rentava els plats em vaig descobrir taral·lejant l’hakuna
Matata. Com havia anat a parar aquella cançó als meus
Llavis? El cert és que les llàgrimes retrocediren. Vaig
Agrair al cos que intentés mitigar els erros, la culpa, el dolor,
Però què vols que te digui, no tenia gens de ganes
De matar lleons.  

dilluns, 29 d’octubre del 2018

Tall en el suministrament elèctric de l'illa

M’estir al sofà i mir de tancar els ulls,
Però Xaplin prest arriba i demana el seu
Lloc. És un nou sofà  vell i els dos no
hi cabem estirats, així que m’assec.

Escolt com plou. La pluja dirà el meu
Nom? Em recorda a mon pare. És un poc
Dolorós. Era un home molt xistós, però
no sé si l’enyor. Si més no, no com a ma mare.

Com puc, em cargol un cigar; a cada pipada
Apareix la realitat per, seguidament, desaparèixer.
Jug amb la burilla i ball amb ella en la foscor
Creant un nou llenguatge; no sé què escric.
M’arrabass pèls de la barba i els crem amb el cigar
Fissssssss, com un mosquit, com el fotut mosquit
Que toca els collons. Per què hi ha encara mosquits?

Pens.
Que no podré acabar l’escena que estava escrivint
De la novel·la i que hauré d’entregar-la inacabada.
En que no sé si seré capaç d’escriure una segona
Novel·la, en el poema que es demana per què existeixen
Tants i tants poetes que vull descobrir i en aquell
Altre que diu que em puc donar per satisfet i que fins
Aquí hem arribat i en tu. Tu ets el poema. Que estaràs
Fent? Tindran por les cusses de la foscor? Confess
Que tenc por que m’hagis substituït per un altre.
Potser és per l’obscuritat, vertadera obscuritat,
L’obscuritat d’una cova profunda. M’aixoplug
Sota la manta pensant que no ho has fet perquè
Si és així, vol dir que no he deixat la més mínima
Petjada en el teu cor i que no sóc més que unes
Velles sabates incòmodes que s’obliden en una
Ombra, una bossa de fems que es tanca i es llença.
Perdona’m. Tens tot el dret a refer la teva vida,
 però poca cosa es pot fer en aquesta foscor més
 que pensar i pensar i pensar. I pens en aquests 12
nois tailandesos que es passaren nou dies atrapats
 en una cova. Ells també deurien pensar.

Han arribat les 22:00 i estic cansat de fer passar
La foscor. Me n’aniré al llit i miraré de ser
Més foscor fins que torni la llum. De totes
Maneres, no hi haurà cap diferència

dissabte, 27 d’octubre del 2018

Vercingetòrix


M’he quedat adormit al sofà,
Sota la manta, mentre intentava
Veure un blockbuster (a la 2
Passaven La leyenda de Barney
Thompson, de Robert Carlyle;
La crítica era bona).

Quan he obert els ulls, se n’havia
Anat la llum i he tingut la impressió
De despertar dins d’un taüt. No
He tingut por i he tornat a dormir-me;
En despertar no havia passat
Ni una miserable vida en solitud.

Llavors, creient-me que la son
M’acompanyava, he anat al llit,
Però no recordava que havia perdut
La fe i que Mart era el meu amant.
Ell tampoc m’estima; els meus sentiments
En el camp de batalla són bipolars.

Plou sobre els carrers del poble
I la tramuntana baixa per ells
Com en una torrentada, emportant-se
Totes les veus. No sento la teva veu.
He lliurat les armes al Cèsar.
He perdut la teva veu. Tot.



dissabte, 20 d’octubre del 2018

El pes de la soledat


La vaig veure venir d’enfora
La vaig percebre en els ossos
I de seguida, la vaig recordar;
Les llàgrimes ocultaren la por
( ho hagués pogut evitar? Què
hauria d’haver fet? Es podria
Haver fet alguna cosa? Quina cosa?
No he entès mai com funciona
Això de viure. I n’estava preparat
Per la seva arribada? Per la seva arribada
No s’està mai preparat).

Els primers rounds plegats ballàrem
 pel ring. ens observàrem. ens ignoràrem.
fins que me mirà amb els ulls mig clucs,
desprenent una brillantor fosca i malvada,
 i un somriure mig obert que gotejava baba.
“Sé qui ets. Me pertanys. Sempre has estat
Meu. No te perdonaré haver-me abandonat.
Prepara’t”; no s’està mai preparat.

El cop me deixà estès a la lona, amb la sang
Que rajava del nas barrejant-se amb suor i
La brutícia de mesos de no fregar el terra.
Com podia ser tan dura, tan agressiva,
Tan violenta? Tan plena d’odi? No la recordava
Pas així. Però era així. Sempre és així.
Avui he sortit a córrer. Pocs quilòmetres.
Xino Xano; les cames me tremolen.
Els braços són incapaços de sostenir
Tots els errors i els artells de la mà bona
em dolen encara d’una punyada a una porta.
És un combat desigual. És injust. És una merda.
“Espera. No me devoris encara. Enretira’t una mica.
Sols un poc. Deixa’m temps. Necessito temps
Abans no te materialitzis. He començat a llegir
 El teatre de Sabbath, la música torna a sonar
(crec que miraré d’escoltar clàssica), m’estic
Mirant la segona temporada de Jessica Jones
(és bastant avorrida, però vull saber com acaba),
I prest me tornaré a ficar amb la novel·la.
Deixa’m un poc de temps. Deixa’m que
M’enforteixi. Deixa’m que m’enforteixi
Fins que pugui pronunciar el teu nom”.



dijous, 18 d’octubre del 2018

En la foscor


la tramuntana grinyola en la foscor
de la nit. Potser vessa llàgrimes
compadint-me. Potser se’n fot
com el corb negre: “Ets un babau”.

Li don l’esquena; el llit és buit.
Però he de tancar els ulls. Tanco els ulls.

No hi veig
Cap diferència,

dimarts, 16 d’octubre del 2018

Agraïment


Torn a estar aquí.
En el silenci
 En la soledat
En la tramuntana.
Torn a estar en la manta al sofà
I me redosso sota ella
Com si fossin els braços d’una mare.
“Tranquil, fill meu. Tot anirà bé”.

Xaplin saltirona pel voltant
Amb les seves  potetes
Adolorides. S’atura davant meu
I mirant-me als ulls em diu
Que desitja un lloc al costat del Senyor.
Obro la calidesa sota la manta
I amablement li concedesc el desig.

Puja amb dificultat; les potes de darrera
Ja no són tan fortes i han de propulsar també
El pes de la castració. Ho sento.
Llavors, ja a dalt, se’m llença al rostre,
Com dos amics retrobats, i me l’acaricia
Amb el cap. Potser me vol agrair
El gest o que li hagi servit per dinar
Mitja llauna de paté. Vaig sentir dir a algú
Que els cans perceben el dolor.
Potser és això. Potser intenta extirpar-me
El mal o simplement compartir la pena.
“Ei. Company! No estiguis aixines.
Demà tornarà a sortir el Sol”
Sí, amic meu. Demà tornarà
A sortir el Sol. Però alguna cosa
En ell haurà canviat. Potser un groc
O un vermell o un taronja.
Però alguna cosa en ell s’haurà
                                          Apagat.

De totes maneres, gràcies.

                               

diumenge, 9 de setembre del 2018

la nit terrible


La nit és terrible
I et pariren en les ombres
I algú t’alçà en braços per sobre
D’elles (el teu pare. Quin pare?
No tenc pare) i pronuncià: tot el que
Ets capaç de veure et pertany.
Però no vas entendre les paraules.
Que és el que veig? No tens ulls.

La nit és terrible
I t’abandonaren en una cova
Oberta a tota una imaginació
I et digueren (qui ho va dir? La teva mare?
La meva mare és morta): Regna. Què significa
Regnar? Què he de regnar? Em pixo
Als calçotets.

La nit és terrible
Però sempre vas tenir la panxa
Plena, sempre vas tenir un plat
A taula. Ha plogut avui? No ho sé.
Fes ploure, idò. No sé com es fa.
Ni tan sols sé escriure aquest poema
Que fa més de deu anys que escric.
Un poema. Sols un poema. Hi pot
Haver més poemes? No ho sé.

El museu nacional de Brasil s’incendià.
No va ploure aquella nit. No plou. Hi ha d’haver
Miracles en algun lloc. No puc dormir.
Tampoc saps fer miracles, tu, el Rei.
El Rei enfavat, el Rei dels inútils.
A la foguera, a la foguera. No, a la guillotina
A la guillotina. Sí. Talleu-me el cap
 Jo no sé com es fa 
en aquesta nit terrible.  

dimarts, 17 d’abril del 2018

El segon poemari i jo, desconegut


Venia sovint al pis d’estudiants, a Palma,
Al carrer Pons i Gallarza. A tocar flamenc
O repassar les lliçons de guitarra amb el David
(tenien el mateix professor). El David l’anomenava
Harry Potter. “Avui ve en Harry” deia. La veritat
És que s’assemblava bastant a Daniel Radcliffe,
Però si portés ulleres, redonetes, diria que ara s’assembla
Més al Lenon d’Ono.

En Harry acaba de publicar el seu segon poemari
I no em mal interpretis. Ens coneixem. Quan coincidim
Ens saludem i tota la pesca i demés. Si existeix
Una nova generació de poetes menorquins
Ell n’és el profeta, el successor, l’esperança.
Amb sinceritat. Creu-me. Sense ironia ni sarcasme.
És la puta polla. Mentre que  jo continuo volent
Revisar els mil poemes de merda que he escrit
(dels que, segurament, se’n poden salvar un parell
Contant amb els dits del peu) ,buscant un moviment
Artístic sobre el que reposar la meva nova idea de
Poesia i escrivint, de tant en tant, poemes de merda,
Com el de l’altre dia sobre els llibres que em trien
(avui he anat a la biblioteca i m’han escollit “Les onze
Mil vergues” d’Apollinare i el “Nido de Bobos” d’Ashbery
I Schuyler). I m’excuso dient que el temps que se’m
Concedeix l’empr per escriure una novel·la que, segons
El professor, és bon material, però que amb tota probabilitat,
Acabaré convertint en un bon material de merda.

El seu segon poemari. I recordo una conversa amb J.J.
Que em deia que aquest somni sols depèn de si ets
A la llista per entrar a la discoteca de moda, tu sí, tu no
 i, tio, tu no ets a la llista.  Perquè no sóc gaire guapo
ni tenc duros i em falta alguna cosa, alguns diran
poesia i jo dic “però què passa, cony”.
No. No sóc a la llista. Però sóc real, sóc sincer, sóc mentider
i alguns cops, divertit, per què no (has rigut amb aquest
darrer vers?).

No és gens divertit no ser a la llista.
No és fàcil resistir.

Avui matí, fumava un cigar a les portes de la meva sempre
Perdició (en Sito i es Kagaire em mataran). Passava el temps
Mirant l’instagram i m’he parat en un quadre titulat “Believe
In your fucking self”.
                                    Els altres no ho faran.
M’agradaria que en Harry fos “el sucio”.
De totes maneres
                              Que tenguis sort.

diumenge, 4 de març del 2018

Conversant amb Frank, amb Kenneth i amb James; després d’algun temps



La lluna és plena aquest vesprejar de primer de març,
A la carretera general,  en direcció als Aljubs, mentre sona
El primer dels Tindersticks al reproductor del cotxe.
Brilla amb tal resplendor  que en ella s’hi dibuixa el cos
 nu d’Amèrica. Però per què Amèrica i no Europa?
Pens en Nova York ,en  Frank, en Kenneth, en James,
No amb John. John es pot quedar a les places
Solitàries d’estàtues renaixentistes  i plàtans de vellut
O en els quadres de pintors venecians del barroc.
I Frank em diu: “I quan penjaràs a la paret el teu propi manifest
Sobre la teva suposada nova poesia? I Kenneth em diu: “I quan
Penjaràs a la paret les meves regles per saber si has escrit un
Bon poema? I James em diu: “Per què encara no m’has llegit?”
I John no em diu res; es deu estar menjant un plàtan.
No ho sé, al·lots. La veritat és que tenc això bastant abandonat
Amb el tema de la novel·la ( hauria precisament d’estar
Escrivint ara mateix pàgines del llibre, en comptes d’estar escrivint
Aquest poema) Sí. Darrerament estic ignorant dolorosament la crida del primer
 vers. Però no cregueu que no hi pens. Hi pens cada dia. Hi vaig pensar
Ahir. Hi vaig pensar ahir esposir. Hi vaig  pensar el dia en que vau aparèixer.
Hi pens avui.  Demà... no ho sé. Demà vull començar a ignorar L’arc de Sant
Martí de la gravetat, de Pynchon (que vaig treure en préstec de la biblioteca,
Juntament amb un llibre sobre l’art últim del segle XX, en el que m’he fixat
En el minimalisme, que podria ser base de la meva suposada nova
Poesia, igual que  voltros vos vau fixar en l’expressionisme abstracte)
 i berenar un croissant  del Diamante (podria anar a l’Imperi, però m’han dit
que els seus croissants ja no són tan bons perquè els compren de la competència).
Són moltes coses i l’octubre vinent vull començar classes de dibuix i pintura
Per poder escriure el meu propi “Per què no sóc pintor” i vull mirar de construir
Una càmera obscura i fer posar els models trenta minuts sense moure’s
 i, si puc, comprar una s-x 70 i fer retratos. I hi ha també això
De revisar tots els versos escrits per llençar-los a la paperera.  Sí. Són
Moltes coses, però no cregueu que no pens en voltros. Hi pens cada dia...
Per cert, James, vaig llegir el teu Alfred i Ginebra;
Em va agradar molt.