M’estir
al sofà i mir de tancar els ulls,
Però Xaplin
prest arriba i demana el seu
Lloc. És
un nou sofà vell i els dos no
hi cabem
estirats, així que m’assec.
Escolt
com plou. La pluja dirà el meu
Nom? Em
recorda a mon pare. És un poc
Dolorós.
Era un home molt xistós, però
no sé si
l’enyor. Si més no, no com a ma mare.
Com puc,
em cargol un cigar; a cada pipada
Apareix la
realitat per, seguidament, desaparèixer.
Jug amb
la burilla i ball amb ella en la foscor
Creant un
nou llenguatge; no sé què escric.
M’arrabass
pèls de la barba i els crem amb el cigar
Fissssssss,
com un mosquit, com el fotut mosquit
Que toca
els collons. Per què hi ha encara mosquits?
Pens.
Que no
podré acabar l’escena que estava escrivint
De la
novel·la i que hauré d’entregar-la inacabada.
En que
no sé si seré capaç d’escriure una segona
Novel·la,
en el poema que es demana per què existeixen
Tants i
tants poetes que vull descobrir i en aquell
Altre que
diu que em puc donar per satisfet i que fins
Aquí hem
arribat i en tu. Tu ets el poema. Que estaràs
Fent?
Tindran por les cusses de la foscor? Confess
Que tenc
por que m’hagis substituït per un altre.
Potser és
per l’obscuritat, vertadera obscuritat,
L’obscuritat
d’una cova profunda. M’aixoplug
Sota la
manta pensant que no ho has fet perquè
Si és
així, vol dir que no he deixat la més mínima
Petjada en
el teu cor i que no sóc més que unes
Velles sabates
incòmodes que s’obliden en una
Ombra,
una bossa de fems que es tanca i es llença.
Perdona’m.
Tens tot el dret a refer la teva vida,
però poca cosa es pot fer en aquesta foscor més
que pensar i pensar i pensar. I pens en aquests
12
nois
tailandesos que es passaren nou dies atrapats
en una cova. Ells també deurien pensar.
Han
arribat les 22:00 i estic cansat de fer passar
La foscor.
Me n’aniré al llit i miraré de ser
Més foscor
fins que torni la llum. De totes
Maneres, no hi haurà cap
diferència
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada