Maneres de combatre la tristesa: dosi de Pantera Rosa

Ah! La tristesa. La fotuda tristesa.

Incapaç de resistir els assalts de

La vida, em veig arraconat a la

Cantonada del quadrilàter,  les ferides

Vessant, les extremitats atretes per

La gravetat, vençut. I, sí, collons!

Estic trist. Així que decideixo

Anar al supermercat a comprar

Quatre xorrades (serà perquè

El capvespre està entrant i no

Em vull enfrontar a la casa buida?)

I, de pas, comprar també silicona

Per segellar les esquerdes que deixen

Passar el fred (fica-te-la pel cul, a veure

Si així no surt ja més merda). I quan estic

Assegut al cotxe,  trec, de la bossa

De l’Eroski, una Pantera Rosa. L’agafo

Delicadament amb els palmells de les mans

I me la quedo mirant com si estigués

Contemplant un lingot d’or i seguidament crido:

“Ue, ue, ue ,ue, ue, ue, ue” com una colla

D’homes burros encoratjant a l’amic

Subnormal, amb dèficit d’atenció, perquè

Es begui una litrona d’un glop. M’injecto la pantera

Amb tres queixalades i deixo que la substància

Penetri fins tocar l’ànima. Un segons. Sols

Uns fotuts segons. I quan tot ja ha acabat,

La tristesa no ha marxat, la molt cabrona,

I estic més a prop de la diabetis hereditària

I de morir gras i pobre.  Miro per la finestra

Del cotxe;  penso en anar a comprar-ne més.

El gènere humà

M’enfonso

Sóc engolit per la Boca de l’Infern.

Però aquesta vegada, em

Submergeixo més i més i més.

A tal profunditat que crec

Impossible escalar el pendent.

Ni tan sols el temps...

Ni tan sols el temps...

Recullo una merda del Xaps

Amb una de les bosses que regala

L’Ajuntament i penso en els amics

Preguntant-me com ho feren ells.

Com ho feren? Però això és com

Comparar ous amb caragols.

Ells mai es trobaren en aquest costat

Fosc de la vida, mai rendiren les armes,

En una guerra sempre hi ha d’haver

Un vencedor. El cap mirant al cel, 

el tors esculpit, els braços en gerra, 

mentre Eisenstein  els filma 

en un contrapicat quasi expressionista.

Els homes.

I m’enfonso i ni tan sols el temps

Ni tan sols el temps... i si tenc fava

Per què no sóc un home? Per què

Sempre sóc el perdedor, el fracassat,

El vençut? En una guerra sempre 

hi ha d'haver un vençut.

Estic cansat. La mar és tancada.

Encara queden uns mesos per obrir-se

 (a la novel·la ja és gener). Quan passi

 el temps (però ni tan sols el temps) embarcaré

en el vaixell dels bojos i navegarem

a la recerca d’algú que ens sàpiga contestar

A quin gènere pertanyem. Nosaltres,

els perdedors, els fracassats, els vençuts.

Deien

Deien que m’estimaven. M’estimaven

Com es segueix a un profeta, a un revolucionari,

A una gran intel·ligència, a una figura històrica,

A una personalitat indomable,  a un fora de la llei,

A un home. A jo, que no faig l’alçada ni d’un ca

Ajagut, que no sóc guapo, ni tenc duros,

Que la tenc petita, que ploro, que tenc sentiments,

Que escric poesia, que no sóc un home. A jo,

Que l’únic que les hi podia oferir era un sostre

O conduir el cotxe. En alguna ocasió, les hi vaig

Demanar per què m’estimaven. No recordo si

em van contestar o sortiren del pas amb alguna

 frase com “tens moltes coses a oferir”. Quines?

I no obstant, deien que m’estimaven.

Passà el temps, aquest fotut temps, i

Em deixaren d’estimar. Puc entendre que

No és fàcil conviure amb mi, que sóc còmode,

De vegades condescendent, que me falta

Empenta, una bona hòstia, que no he superat

Traumes, que no puc canviar (es pot canviar?),

Que escric poesia, que no sóc un home. Però

No pot ser sols això. Hi ha d’haver alguna cosa

Més.  Què feu que deixaren d’estimar-me?

Ha quedat clar que no sóc un heroi: per tant

Sóc el vilà de la història i potser, el meu superpoder

Sigui nodrir-me de l’amor fins exhaurir l’hoste,

Succionar l’ ànima fins convertir la persona

En sols un penjoll de carn, alimentar-me de 

Energia que provoca la felicitat  fins fer-la ombra. 

Un quist que s’ha d’extirpar, un error de programació,

Un silenci que s’ha de rompre.

O simplement, és tot una mentida.