M’enfonso
Sóc engolit per la Boca de l’Infern.
Però aquesta vegada, em
Submergeixo més i més i més.
A tal profunditat que crec
Impossible escalar el pendent.
Ni tan sols el temps...
Ni tan sols el temps...
Recullo una merda del Xaps
Amb una de les bosses que regala
L’Ajuntament i penso en els amics
Preguntant-me com ho feren ells.
Com ho feren? Però això és com
Comparar ous amb caragols.
Ells mai es trobaren en aquest costat
Fosc de la vida, mai rendiren les armes,
En una guerra sempre
hi ha d’haver
Un vencedor. El cap mirant al cel,
el tors esculpit, els braços en gerra,
mentre Eisenstein els filma
en un contrapicat
quasi expressionista.
Els homes.
I m’enfonso i ni tan sols el temps
Ni tan sols el temps... i si tenc fava
Per què no sóc un home? Per què
Sempre sóc el perdedor, el fracassat,
El vençut? En una guerra sempre
hi ha d'haver un vençut.
Estic cansat. La mar és tancada.
Encara queden uns mesos per obrir-se
(a la novel·la ja és
gener). Quan passi
el temps (però ni tan
sols el temps) embarcaré
en el vaixell dels bojos i navegarem
a la recerca d’algú que ens sàpiga contestar
A quin gènere pertanyem. Nosaltres,
els perdedors, els fracassats, els vençuts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada