Deien

Deien que m’estimaven. M’estimaven

Com es segueix a un profeta, a un revolucionari,

A una gran intel·ligència, a una figura històrica,

A una personalitat indomable,  a un fora de la llei,

A un home. A jo, que no faig l’alçada ni d’un ca

Ajagut, que no sóc guapo, ni tenc duros,

Que la tenc petita, que ploro, que tenc sentiments,

Que escric poesia, que no sóc un home. A jo,

Que l’únic que les hi podia oferir era un sostre

O conduir el cotxe. En alguna ocasió, les hi vaig

Demanar per què m’estimaven. No recordo si

em van contestar o sortiren del pas amb alguna

 frase com “tens moltes coses a oferir”. Quines?

I no obstant, deien que m’estimaven.

Passà el temps, aquest fotut temps, i

Em deixaren d’estimar. Puc entendre que

No és fàcil conviure amb mi, que sóc còmode,

De vegades condescendent, que me falta

Empenta, una bona hòstia, que no he superat

Traumes, que no puc canviar (es pot canviar?),

Que escric poesia, que no sóc un home. Però

No pot ser sols això. Hi ha d’haver alguna cosa

Més.  Què feu que deixaren d’estimar-me?

Ha quedat clar que no sóc un heroi: per tant

Sóc el vilà de la història i potser, el meu superpoder

Sigui nodrir-me de l’amor fins exhaurir l’hoste,

Succionar l’ ànima fins convertir la persona

En sols un penjoll de carn, alimentar-me de 

Energia que provoca la felicitat  fins fer-la ombra. 

Un quist que s’ha d’extirpar, un error de programació,

Un silenci que s’ha de rompre.

O simplement, és tot una mentida.