Ah! La tristesa. La fotuda tristesa.
Incapaç de resistir els assalts de
La vida, em veig arraconat a la
Cantonada del quadrilàter, les ferides
Vessant, les extremitats atretes per
La gravetat, vençut. I, sí, collons!
Estic trist. Així que decideixo
Anar al supermercat a comprar
Quatre xorrades (serà perquè
El capvespre està entrant i no
Em vull enfrontar a la casa buida?)
I, de pas, comprar també silicona
Per segellar les esquerdes que deixen
Passar el fred (fica-te-la pel cul, a veure
Si així no surt ja més merda). I quan estic
Assegut al cotxe,
trec, de la bossa
De l’Eroski, una Pantera Rosa. L’agafo
Delicadament amb els palmells de les mans
I me la quedo mirant com si estigués
Contemplant un lingot d’or i seguidament crido:
“Ue, ue, ue ,ue, ue, ue, ue” com una colla
D’homes burros encoratjant a l’amic
Subnormal, amb dèficit d’atenció, perquè
Es begui una litrona d’un glop. M’injecto la pantera
Amb tres queixalades i deixo que la substància
Penetri fins tocar l’ànima. Un segons. Sols
Uns fotuts segons. I quan tot ja ha acabat,
La tristesa no ha marxat, la molt cabrona,
I estic més a prop de la diabetis hereditària
I de morir gras i pobre. Miro per la finestra
Del cotxe; penso en
anar a comprar-ne més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada