M’havien
atorgat la condicional; era un home lliure.
Si
més no, tant lliure com la mar em permetés.
Me
rondava la por nocturna de ser un personatge de les novel·les
De
Bunker, incapaç d’abandonar la comoditat
Del
seu món i amb la garjola sotjant en les ombres.
Però
no volia pensar en això. La mar s’obria en la
Imaginació:
poemes, la novel·la, un guió cinematogràfic,
Els
projectes fotogràfics (el del ca semi-enterrat
I
els retrats de polaroids; coneixia gent que em podria
Ajudar),
provar de compondre cançons; per què no?
No
deia que era un bon moment pels músics de l’illa?
A
la merda no tenir veu i no saber tocar (hauria de comprar
la guitarra, emperò), provar amb la pintura
(hauria
de
comprar el material. Collons. Potser caldrà atracar
un
banc). Ah! La llibertat és tan creativa.
Mil possibilitats
i
sols calia collir-les del pomer. Però alguna cosa no anava
bé.
Caminava pels carrers arrossegant les cames i
amb
el cap mirant les sabates, amb les soles tan gastades
que
els peus estaven xops. No podia dir a ningú “Ei, polida.
Mira
qui ha portat unes cerveses a casa”. La casa era
Buida.
Vaig sentir els ulls vessar així que em vaig posar
A
fer coses, granar, estendre roba, tapiar amb silicona
Els
nius de les paneres, endreçar el menjador... i mentre
Rentava
els plats em vaig descobrir taral·lejant l’hakuna
Matata.
Com havia anat a parar aquella cançó als meus
Llavis?
El cert és que les llàgrimes retrocediren. Vaig
Agrair
al cos que intentés mitigar els erros, la culpa, el dolor,
Però
què vols que te digui, no tenia gens de ganes
De
matar lleons.
