encara puc escriure versos que mossseguen

Ei! follaporcs.
em vols explicar què collons et passa?
t'han fotut una puntada als ouets i te'ls han fet cagar?
t'has tornat marica?
què cony és això d'escriure sobre paissatges celests, roques i arena?
és que vols ser naturalista?
aspires a ser un nou Thoreau?
és que ja no recordes el dolor que et va portar a buscar-me?
ja no recordes els primers versos?
estaven tan plens de ràbia, d'ira, d'odi vers a tot, vers a tu mateix,
de duresa, de rebuig, de crueltat, de menyspreu, de foscor, de pors, de dubtes,
de tetes i culs (has oblidat ja les tetes i culs?),
 de resignació.
ah!la teva puta resignació. com detesto la teva fotuda resignació.
però, tot i així, els versos tenien força, molta força,
tenien un enorme potencial.
eren un clam salvatge, una crida ferotge.
és cert. eren els primers i els quedava molt camí nu a recórrer
però mai han estat tan propers a mi.
tot sortirà bé. tot sortirà bé.
què passa? has abandonat la recerca?
[...]
Ei! quin malparit fill de la grandíssima puta estàs fet.
saps que sempre em dolen els teus rampells d'oblit,
i em dol la teva referència a thoreau (perquè sé que ni tan sols l'has llegit).
preferiria que t'haguessis referit a edward abbey,
més divertit i més acord amb el nostre món.
o preferiria que m'haguessis comparat
amb un romàntic personatge d'un quadre de friedrich,
el monjo foll o alguna cosa així.
però bé. potser tens una mica de raó.
potser és que m'estic tornant vell (me surten canes a la barba, saps?),
i la vellesa comporta experiència (bé, potser en mi no gaire)
i l'experiència pau i calma.
i no. no he oblidat el dolor. el dolor no desapareix,
però ara puc fer una cafè tranquil·lament al seu costat.
em dol el teu oblit.
em dol que oblidis que la tempesta sempre sotja l'horitzó,
em dol que oblidis que la tramuntana sempre toca els collons,
em dol que oblidis què sóc,
sóc un animal
i com a animal vull que recordis que
encara puc escriure versos que mosseguen
i, sobretot, vull que recordis que
aquests versos estan més vius que mai.