Escriure

He arribat al punt i final.

No és més que un esborrany,

però hi he estat treballant

dia i nit, en la més cruel

de les soledats plàcides;

no tenia més que això.

Una vegada vaig dir que

no volia escriure perquè tenia

tot el que havia de mester.

Però mai em vas creure. Sabies

que era un mentider. Vas

saber sempre que era poeta.

No t’adoloris. El poema no diu

el que sembla que diu. Sempre

he estat condescendent, servicial,

amb voluntat d’agradar (he emprat

bé la condescendència? La paraula

m’encanta, però si sóc sincer, no sé

molt bé el què significa).

 No he entès mai les matemàtiques.

Si a és el coeficient quadràtic (distint a 0)

i b el coeficient lineal, perquè c

és el terme independent?

No és culpa teva. Simplement

vaig canviar una mentida per una altra.

 Però s’estava tan bé bressolat

en la suau nit de la mentida.

I demà despertaré un altre cop

i estaré despullat. Em miraré al mirall

 i les meves carns m’avergonyiran.

Llavors, em taparé amb les mantes del sofà

i llegiré a Pound o a Cummings o a Carlos Williams,

però el llibre em llenegarà de les mans

i caurà a terra. Em dormiré i em sumiré

en tristors que no es fan fum que hauré

de combatre d’alguna manera perquè

no hi ha res més que això.  

Una vegada vaig dir que no volia escriure.

Un altre poema sobre la fugacitat dels dies

Els dies passen tan deveres

que, buscant una comparació

collonuda i nova com

 la dels cavalls salvatges

sobre els turons de Buko,

ja és en sol demà.

Gràcies a Déu.

Diumenge de neteja. Repetint coses

Perdona’m. El poema (el podem anomenar

una altra cosa, si vols) que tens davant

i que llegiràs a continuació ja ha estat

escrit. No és que no tengui coses noves

a dir (o potser no). M’agrada la repetició.

És una bona metàfora d’alguna cosa.

Les estacions, la Història, els temes

literaris, el dia i la nit. l’amor, la vida. Tria.

Emfatitza també alguna cosa que vols dir

i que creus important remarcar. La literatura,

l’amistat, l’amor (bé, sí, l’amor), cagar

dues vegades al dia... Coses així.

A més, la repetició em ve d’herència.

El vell repetia els mateixos acudits

una vegada rere l’altre i, tot i així, només

me’n recordo de dos o tres, sent generós.

Però la cara que posa el Xaplin, eh! tio.

estàs loco, en veure’m ballar com un boig,

(aquest diumenge matí Clap your hands say yeah)

és mereix tots els poemes.

Mites sobre escalar muntanyes i robar foc

Faig un poc d’esport (però fa dues setmanes que no surto

a córrer; de totes maneres, no he perdut ni greix ni gana).

Escric; novel·la i aquests poemes.

Toco la guitarra amb peülles d’elefant

i somio que algun dia formaré un grup musical,

tot i tenir veu de mort i desconèixer el significat de “guitarra”.

Llegeixo llibres en anglès. Tres.

Però crec que em centraré en un de sol.

Tenir-los els tres vius no és un bon sistema.

Menjo.

Avui he comprat de postra un pack de tres de Bonies.

Faig el xubec.

No el faig gaire bé perquè el sofà no admet

 les meves cames i el Xaplin.

Torno a escriure,

novel·la i aquests poemes.

Sortim a passejar amb el Xaps.

El dia s’ha allargat i el vent...

Mecagundena, el vent...

Segueixo amb els llibres en anglès.

M’he decantat pel que ralla sobre

els poetes de l’escola de Nova York.

Menjo. No tenc ganes de cuinar el sopar.

Qualsevol cosa.

Estic cinèfil. Ahir “El odio” de Mathieu Kassovitz.

Avui potser la darrera de Godard.

Suposo que tenc ganes de cagar-me en algú.

Al llit m’esperen 1000 pàgines

de consumir fantasia èpica de McDonals.

De quina manera engreixaré?

No és gaire cosa. El dies són el que són.

No em queixo. Funciona.

Em podries dir l’eix vertebrador

de tot aquest sense sentit?

Un dia s’acabarà. De fet, estic arribant al final.

I quan arribi, apareixeràs

i llavors hauré de tornar a escriure,

novel·la i aquests poemes,

fins que els pulmons es solidifiquin

i els dits em sagnin.

Diu la poeta

que

“el qui sap on va,

va poc a poc,

per paladejar

l’anar arribant.”

Collons! És bo saber-ho.

I és d’agrair que,

 per una vegada,

  algú  enalteixi

 la teva manera de caminar.

.Em van explicar

que vaig néixer xino xano

i que per despertar-me

em van haver de fotre

quatre bufetades al culet;

pel que es veu, de ben petit

ja sabia on em ficava.

Però tenc la sensació, vivint a l’illa

i en aquesta fi del món,

que l’anar arribant no arriba

mai i que el Boomer que mastego

fa temps que va perdre

el seu sabor a maduixa.

Tenc el barrabam bastant fotut;

potser és hora de passar-se

als Trident sense sucre.

Ho entenc

Que la mar s’espanta amb la tramuntana

i no amb el vent d’en terra. Que el cavall

seu al tron i la somera ascendeix al calvari

enmig de burles i insults. Que el so de la paraula

 és més càlid que el del silenci.

Voldria ser la tramuntana i el cavall i la paraula.

Voldria ser l’ànima de la festa i el pallasso

que fa riure i l’acudit del fem llum.

Voldria ser els versos de Whitman

i ser traficant d’armes perquè res

s’aconsegueix amb la poesia

i tenir l’encant de Frank i morir llavors

atropellat absurdament per un taxi.

Voldria ser el xupa xup de nata i maduixa.

Però si sóc en una foto d’un grup de trenta

persones m’estalono a la paret, me’n vaig

sense dir “adéu”, tenc mals de cap,

em fas por, ploro segurament més que tu,

vomito totes les ressaques, escolto

el Dave Brubeck Quartet mentre escric

aquest poema .

I fa tres dies que hi ha tramuntana

i no et culpo. Encara que és difícil,

ho entenc. Que a la nit s’han d’arraconar

els llibres. Que la pols s’escombra davall

l’estora. Que no és un món per gent espantada.

Que escriure és un acte de solitud.

No. No et culpo.

Perdoneu-me. He estat dormint

i si no vos importa, seguiré dormint.

Joder! I jo pensant en deixar de fumar.

Amor

Acab d’escriure una escena

de la novel·la i em pos a fer

el dinar. Intent cuinar un arròs

tres delícies, com el que cuina

n’Àngels, però sense gamba

(el preu està per la mar del cel).

I mentre es gratina al forn i rent

 els estris a mà (collons! la cuina

 sembla porquejades), imagin

entrevistes en premsa, ràdio i televisió i

m’imagin capaç de contestar

qualsevol pregunta, sempre

sortint-ne vencedor.

Ai! Polidet meu.

L’hòstia serà terrible.

Diu el cantautor consagrat

que

“t’estim.

 I no vull que vengui el destí

a venjar-se de mi

 i que prefereixo

la guerra amb tu

a un hivern sense tu”

Sí. Molt bé. Molt polit tot.

Jo també empr l’analogia de la guerra.

L’amor sovint s’hi assembla.

Que a tu t’agrada l’ensalada amb fruits

secs i jo els prefereixo hidratats.

Que ets més dels Beatles

i jo més dels Stones. Que aquesta

nit veiem una superproducció

i jo em vull cagar en Godard

(com anar a veure un partit de futbol

regional i cagar-se en els morts de l’àrbitre).

 Que demà tindràs  ressaca i jo esmicolo ibuprofè.

Que somies i jo tenc mal sons.

I sí. Els hiverns són silenciosos i durs i crus i solitaris

 després  d’ejacular en una habitació de motel

de carretera. Però abans de declarar la guerra

 (creu-me. He estat en llibres i sols es sent por),

abans d’assassinar prínceps i polítics,

abans dels dos desaparèixer

entre el fum de les bombes i els crits

dels desmembrats, és millor quedar-se

arraulit en aquests hiverns sense tu.

Perquè l’amor hauria de ser un ofegar-se

en un riu, col·locat de Rohypnols,

fluint cap les infinites possibilitats

de la mar oberta.

b) A propòsit d’aquest “Diu el cantautor consagrat”

Quins són els ulls del poeta?

 Els seus o els teus?

Pens en una resposta de na Neus Canyelles

en una entrevista que en Cris em va passar

per whatsapp: “Si vius a una illa i ets tímida,

no tens res a fer”. Jo hi afegiria ser gandul

i tenir els teus propis ulls, encara que amb ells

no hi vegis res.

Somiant a altes hores de la nit

M’agradaria dir que ja

no penso en tu mai més,

però la veritat és que

penso en tu a totes hores.

Em desperto a les 4,

segurament a causa

de dormir amb un peu

levitant fora de les mantes.

He estat somiant. Em trobava

en una nau industrial,

amb una pista de tenis

com un ring de boxa, al mig.

Jugava a tenis-futbol amb un

dels tenistes i amb el seu fill.

Tenien trets asiàtics, però no

eren asiàtics. Més tard, sopava

en una taula en una cantonada

d’aquesta nau industrial. Hi havia

na Cris, na Irene, na Carmen (na Carmen

és l’element surrealista del somni)

i tu; na Cris seia entremig de nosaltres.

—He organitzat una festa de disfresses

per divendres. Vols venir?— em diu na Cris.

Mirant-te, na Cris es va adonar de l’error

que havia comès. Mirant-vos em vaig

adonar que s’havia comès un error;

no volies que assistís a la festa

i jo no em volia trobar...

—Gràcies per la invitació. Però em quedaré

a casa. Escriuré.

Surto del llit i vaig cap a la nevera

per agafar un Filipinos blanc de marca

blanca. Me’l cruspeixo d’una mossegada.

Em giro per veure si el Xaps ha

ensumat el dolç, però dorm plàcidament

al sofà, somiant en pilotes de carn,

vienes de sobrassada i formatjades.

Sense destorbar el somni, torno al llit,

em tapo i penso en escriure aquest poema.

A fora, el vent també ha estat somiant.

Cossos de paraules

A la tauleta de nit

hi vaig acumulant llibres.

N’hi tenc quatre, dos llibres

de poemes i dues novel·les

(llegesc ara “Una novela lumpen,

de Bolaño). Hi tenc també

dos llapis, un Staedtler Noris,

de franges grogues i negres,

la comoditat del qual resideix

el la seva característica forma

hexagonal, de llenya lleugera,

suau i fàcil d’afilar, quasi sencer;

i un altre de color verd, de la mida

del polze, que vaig sostraure

d’algun lloc que no és casa meva,

i que m’agrada molt més que l’Staedtler

perquè el seu traç és més marcat.

Quan m’envaeix la son i deixo

el llibre i el llapis a sobre la tauleta

de nit, em quedo mirant la muntanyeta.

És març ja i he deixat d’encendre

la catalítica i les parets sols reflecteixen

les ombres de la nit. Els llibres

mai podran substituir l’escalfor d’un cos

humà, però és el més a prop a sentir

la seva calidesa, encara que no sé

què vull dir amb açò.

Desdramatitzant el dia de ressaca

malgrat el cap convertir-se en un univers

empresonat o ser aquella escena de “Pi.

Fe en el caos” d’Aranofsky, on el protagonista

es trepa el crani amb un filaberquí (òbviament,

és una al·lucinació) o alçar el puny

i parafrasejar a Scarlett O’Hara “Encara que

hagi de matar, enganar o robar, a Déu poso

per testimoni que mai més tornaré a beure”,

o perdre un dia preciós d’escriure en la més

absoluta soledat o cagar-te en a teva puta

estampa, tampoc cal dramatitzar el dia

de ressaca. Un dia de sofà és del tot necessari.

I, a més, vaig descobrir la història amagada

de JT Leroy i, tot i ser un frau, em va entrar

ganes de llegir els seus llibres (els llibres

mai són un frau)  No. Espera. Això no és bo.

 Això vol dir comprar els llibres. Gastar duros.

Puto dia de ressaca.

Poema de ressaca

No dormir les 12 hores reglamentàries que succeeixen a la ingesta d’alcohol.

Encendre una espelma al lararium de casa al déu Bacus de l’Estrella de Galícia i a la parella Seagrams i Schweppes Tònica de la Diürètica per castigar-te sols amb una mitja ressaca

i tot i així, debatre’s a vida o mort si has de consumir droga legal farmacèutica o esnifar cúrcuma.

Estirar-se al sofà i veure la segona temporada de The Punisher

Adormir-te mentre The Punisher es carrega gent.

Fer un cafè amb beguda d’arròs i coco.

Llegir unes pàgines de The last avant-garde. The making of the New York School of Poets,de David Lehman.

Escriure aquest poema.

Cagar una segona vegada.

Sortir a passejar el Xaps.

“El matí és genial.

brilla el sol a les dotze del migdia!

Puc sentir esvair-se suaus les renous clau d’avui

i quasi veure les novel·les èpiques del somni inicial.”

Sinó fos per aquesta ressaca...

Tornar a casa i tornar a estirar-se al sofà.

 Esperar que la tempesta amaini.

Tots els poemes

Mir una fotografia teva. Estàs treballant

en la  teva passió, concentrada en despintar

 el subsòl.  Vesteixes aquell jersei carabassa,

de línies horitzontals, que te va regalar

 la teva germana petita.

Mir la teva fotografia i voldria dir-te

tantes coses. Que l’ullastre de la plaça

de l’església ha anat a la perruqueria

i ara sembla un arbre suprematista blanc.

Que la tramuntana s’ha perdut anant

a buscar el seu camell d’amfetamines

i ara és el llevant que bressola la mar.

Que els dies són silenciosos i mandrosos

com moixos arraulits en madeixes de llana,

però són dies al cap i a la fi. O que tot

es pot resumir en que t’enyor.

Mir la teva fotografia i no te diré res

de tot això, sinó que és estrany les vegades

que s’ha de dir adéu perquè aquest comiat

es deixi d’aferrar a les ombres del teu interior

i arrabassar-se l’esparadrap és sempre dolorós.  

I no sé què té de diferent aquest  dia,

potser xerrar de Buko amb el Diego,

les hores escrivint o l’ensalada de pollastre

cruixent, però tenc la teva fotografia

presa en l’urpa de la meva mà, l’obr

i te buf, com una brisa fent pessigolles

a l’orella, dient-te novament adéu.

Demà, els crítics espedaçaran aquest poema

(si és que els crítics es fixen en mi) i jo

respondré citant a Ted Berrigan dient

que tots els poemes han de ser escrits,

fins i tot aquells que rallen del dolor.

Estaves preciosa i semblaves feliç

sense mi.

Renata

Un dels personatges de Formentera Lady,

de Jordi Cussà, és una talentosa pintora.

Com la majoria dels personatges de la novel·la,

l’artista es xuta fins els olis de la pintura

i, com la majoria dels personatges, aconsegueix

llevar-se. Desafortunadament, en deslliurar-se

de la droga, la seva obra se’n ressent

i sols pot produir còpies d’artistes famosos

o una obra exempta d’interès.

Jo no em xuto, ja ni la pilota (el futbol

és un trencacames). Ni tan sols unes caladetes

a un porret (bé, l’altre dia en vaig fer un parell

acompanyant a un escriptor local que em van

fer creure haver mossegat una poma enverinada

i  ja no tenc prínceps que em despertin amb els

llavis), Però sí que em vull extirpar el quitrà

negre, sabates de ciment que m’ancoraran

al fons de la badia de Fornells.

El meu cap és un partit de tennis, un debat

aferrissat entre els partidaris del si i els del no.

Que respiraré millor, que no m’ofegaré

en arribar al cim d’una costa, que deixaré

d’expulsar moc com un aspersor a la gespa,

que viuré més, diu el sí. Mentre que el negacionista

em fa pensar en l’escriptura. “No podràs escriure”

em diu el molt mamón. Estic a punt d’acabar

la novel·la i llavors ve un curro brutal de revisió.

Què faig si no puc escriure? Llenço aquests

anys a les escombraries? Aprenc a meditar?

I si després tot el que escric està ple de zens

i Dharmes i pranayames? No vaig poder

amb On the road ni amb la poesia de Keruac.

Vaig dir al Jaume que volia veure la peli

de Formentera Lady. Em va respondre que

la peli sols tenia en comú amb la novel·la de Cussà

la cançó dels King Crimson. Mai he pogut

amb els King Crimson. Crec que em faré soci

de Xupa Xups.

Els reganyols lliures

Els reganyols em cauen ja

sobre els ulls i quasi em fan

pessigolles al nas. Avui bufa

un poc de vent  després

de dies en calma. S’agraeix

que sigui llevant. M’ha agradat

sempre, el llevat. És el vent

que et duu a casa.

Passejant amb Xaplin,

el vent bressola aquests reganyols

que un temps van ser camamil·la.

 Els gronxa de dreta a esquerra,

acariciant  el mirall trencat

del meu rostre, com una mà

passant pàgines d’un llibre,

És el més a prop de sentir-me

un home lliure. 

L'Uomo in piú, Paolo Sorrentino

Spolier.

Toni Pisapia, interpretat per Toni Servillo,

acaba  en una presó de Nàpols.

Ha cuinat llobarro per als seus tres companys

de cel·la. Els presos tasten el peix mentre

Pisapia espera el veredicte.

Els degustadors aplaudeixen el plat

provocant un esclat de riure en el cuiner.

I, mentre el “I will survive” de Gloria Gaynor

és reinterpretat per Cake, la càmera

surt de la cel·la per mostrar-nos el cel.

“Sóc un home lliure. Vosaltres no sabreu

mai què és un home lliure” diu Pisapia

en un plató de televisió.

Potser no sabrem mai què és un home lliure;

no sabrem mai interpretar la llibertat.

Fracassarem sempre i amb tots els intents

fallits ens encaminarem cap a la vellesa.

Però la única certesa, per molt evident,

per molt tòpic i per molt cursi que sigui,

és que la versió del “I will survive” dels

Cake és collonuda.

Adormint la nit

Viu en mi una densa foscor.

Els dimonis que hi habiten

em persegueixen, es burlen

de mi, em menyspreen ,

m’escupen, m’insulten,

em burxen amb agulles.

I quan sadolls m’abandonen

tirat al terra de la nit obscura,

ple de cops blaus i sangtraïts,

em netejo amb el palmell

de la mà la sang que goteja

del nas, com quan era petit,

i etzibo al no res la ira que em

rossega les entranyes.

He perdut les sabates en aquesta foscor;

 em clavo una agulla enmig dels dits del peu.

Però Sant Giréssim construeix  castells d’arena

 a la vorera del Jordà i no hi ha ningú més

que me la pugui extreure i el dolor

que em provoca intensifica la ràbia

que amenaça ofegar els òrgans interns.

I en aquesta foscor no hi ha més

que posar-se a escriure.

De vegades he de buscar les paraules

en un alfabet ciríl·lic. D’altres vessen

per un forat mil·limètric. I poques vegades

diluvien. Hi ha vegades que en una hora

escric 10 línies (i tot i així disten de ser

perfectes) i d’altres els dits es mouen

com els d’una tipògrafa dels cinquanta.

I malgrat substituir els violins per la trompeta

de Rob Mazurek, aquesta obscuritat,

aquesta nit que no acaba, es queda

quieta, en silenci, arraulida com un moix,

i puc prest anar-me’n a dormir.

  

Tast de la novel·la

Ves-te’n

a prendre

per cul,

li faig

dir

al protagonista

de la novel·la