Mir una fotografia teva. Estàs treballant
en la teva passió, concentrada en despintar
el subsòl. Vesteixes aquell jersei carabassa,
de línies horitzontals, que te va
regalar
la teva germana petita.
Mir la teva fotografia i voldria
dir-te
tantes coses. Que l’ullastre de
la plaça
de l’església ha anat a la
perruqueria
i ara sembla un arbre
suprematista blanc.
Que la tramuntana s’ha perdut
anant
a buscar el seu camell d’amfetamines
i ara és el llevant que bressola
la mar.
Que els dies són silenciosos i
mandrosos
com moixos arraulits en madeixes
de llana,
però són dies al cap i a la fi. O
que tot
es pot resumir en que t’enyor.
Mir la teva fotografia i no te
diré res
de tot això, sinó que és estrany
les vegades
que s’ha de dir adéu perquè
aquest comiat
es deixi d’aferrar a les ombres
del teu interior
i arrabassar-se l’esparadrap és
sempre dolorós.
I no sé què té de diferent
aquest dia,
potser xerrar de Buko amb el
Diego,
les hores escrivint o l’ensalada
de pollastre
cruixent, però tenc la teva
fotografia
presa en l’urpa de la meva mà, l’obr
i te buf, com una brisa fent
pessigolles
a l’orella, dient-te novament adéu.
Demà, els crítics espedaçaran
aquest poema
(si és que els crítics es fixen
en mi) i jo
respondré citant a Ted Berrigan
dient
que tots els poemes han de ser
escrits,
fins i tot aquells que rallen del
dolor.
Estaves preciosa i semblaves
feliç
sense mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada