Diu la poeta

que

“el qui sap on va,

va poc a poc,

per paladejar

l’anar arribant.”

Collons! És bo saber-ho.

I és d’agrair que,

 per una vegada,

  algú  enalteixi

 la teva manera de caminar.

.Em van explicar

que vaig néixer xino xano

i que per despertar-me

em van haver de fotre

quatre bufetades al culet;

pel que es veu, de ben petit

ja sabia on em ficava.

Però tenc la sensació, vivint a l’illa

i en aquesta fi del món,

que l’anar arribant no arriba

mai i que el Boomer que mastego

fa temps que va perdre

el seu sabor a maduixa.

Tenc el barrabam bastant fotut;

potser és hora de passar-se

als Trident sense sucre.