Escriure

He arribat al punt i final.

No és més que un esborrany,

però hi he estat treballant

dia i nit, en la més cruel

de les soledats plàcides;

no tenia més que això.

Una vegada vaig dir que

no volia escriure perquè tenia

tot el que havia de mester.

Però mai em vas creure. Sabies

que era un mentider. Vas

saber sempre que era poeta.

No t’adoloris. El poema no diu

el que sembla que diu. Sempre

he estat condescendent, servicial,

amb voluntat d’agradar (he emprat

bé la condescendència? La paraula

m’encanta, però si sóc sincer, no sé

molt bé el què significa).

 No he entès mai les matemàtiques.

Si a és el coeficient quadràtic (distint a 0)

i b el coeficient lineal, perquè c

és el terme independent?

No és culpa teva. Simplement

vaig canviar una mentida per una altra.

 Però s’estava tan bé bressolat

en la suau nit de la mentida.

I demà despertaré un altre cop

i estaré despullat. Em miraré al mirall

 i les meves carns m’avergonyiran.

Llavors, em taparé amb les mantes del sofà

i llegiré a Pound o a Cummings o a Carlos Williams,

però el llibre em llenegarà de les mans

i caurà a terra. Em dormiré i em sumiré

en tristors que no es fan fum que hauré

de combatre d’alguna manera perquè

no hi ha res més que això.  

Una vegada vaig dir que no volia escriure.