He
estat caminant tot el dia
en
basses fangoses
que em cobrien fins els genolls.
Em
dolen les cames
com
si les hagués ficades
dins
d’una picadora de carn;
ha
estat un dia atziac (collons!,
quin
descobriment de paraula.
Amb
ella ja puc formar: el festuc
en
un atzucac atziac). Però em dic,
per
auto-convèncer-me, que
materialitzaré
el sofriment en projectes
que,
en tota probabilitat, no seran
més
que idees que s’esfumen com el tabac
i la vida, però que en la meva ment ressonen
com
les campanes en el dissabte de festes.
—Els
diners s’han de gastar— dic a la Maria
mentre
aposto a la loteria, després de fer un cafè
fugint
de la feina.
S’han
publicat avui moltes mentides
i
jo penso, enfilant la costa de la Caseta Blanca,
en
un poema, sobre l’acceptació de la resta
de
la vida en soledat, que no sé molt bé
com
embastar. Però, de sobte, veig el Xaps
que
alça amb dificultat grassa, la seva pota
per
pixar sobre un manyoc de cables en un enfront
i
llavors, el poema s’esvaeix i veig bombes explotant
sobre
la mar, llamps esquerdant esquelets de paneres,
la
ultradreta guanyant les pròximes eleccions. I el paro
amb
un lleu toc de dits al culet (no ho faig mai) i el mano
continuar.
I quan ens girem, passem davant d’una jubilada,
que
entra al cotxe, mirant-me amb ulls adusts
com
si jo fos el culpable que li haguessin cremat
la
permanent, i que em fan acotar el cap. Però hi ha alguna
cosa
que fa que la barbeta no toqui el pit i m’empenta
el cap a la seva posició natural.
No
reparo en el gest. Forma part del centenars
de
gestos que s’escometen diàriament. Saludar,
treure’s
un titi del nas, torcar-se el cul. Insignificant.
El
dia s’ha allargat. La mar és al meu costat. Corro.
No
sé perquè ho faig; les cames semblen
un
fibló clavat als genolls. A l’spotify sona el CIA man
dels
The Fugs (Tuli Kupferberg i Ed Sanders eren
poetes)
i tot el que m’envolta, la mar plena de nàufrags,
la
terra erma de primaveres, el cel infinit buit d’esperança,
malgrat
tot el que m’envolta, se m’infla el pit
com
en un personatge masculí d’un còmic dels seixanta
i
crido a la por que sóc poeta i estic boig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada