“Vine
a fer una birra”, m’escriu en Cris.
Són
més de les deu dels vespre, duc
ja
tres cerveses, tenc ganes de revisar
unes
escenes o simplement estirar-me
al
sofà i veure alguna pel·lícula (no com
la
turca d’ahir vespre amb la que em vaig
quedar
clapat); dic que sí (he abandonat
la
negació i acceptaria un paper d’actor
en
que hauria de menjar merda de ca
o
ficar-me un consolador pel cul? o estic
per
esculpir en or un bòtil de cervesa
per
ballar despullat al seu voltant?)
És
nit i pel camí de Tramuntana, obscuritat.
Condueixo
com un covard que vol fugir
d’aquesta
foscor que es percep eterna o
sóc
un dels protagonistes de “Two-lane
Blacktop”.
De sobte, enmig de la foscor,
entre
els llums llargs del cotxe, se’m creua
un
eriçó que esquivo quasi sense voler
i
immediatament penso en el poema de Pablo
Cernuda
“Como en los erizos” i penso en l’amor,
que
és una merda patir fred (aquests dies
la
temperatura ha descendit a buscar a Eurídice)
i
uns metres més endavant em torno a topar
amb
un altre eriçó que torno a esquivar com
un
moix espantat i em dic que no pot ser coincidència,
que
les coincidències no existeixen, i que si bé
l’amor
fa mal, com si un grup de neonazis de dos
metres
i d’espatlles com plaques tectòniques
t’apallissessin
perquè has volgut enraonar
amb
ells, la sang que raja de les ferides et diu
que
estàs viu i encara que et dessagnis ha valgut
la
pena. I malgrat haver alçat el puny al cel
en
un vesprejar americà, i haver posat a
Déu
com
a testimoni i jurar que mai més et tornaries
a
enamorar, mentre la càmera s’allunya fins que no
ets
més que una silueta, et dius que simplement
era
el dolor el qui estava rallant.
I
quan torno cap a casa, encara és nit i el camí
de
Tramuntana, encara obscuritat. Els eriçons
no
volen tornar a desafiar la sort a la carretera
(duc
ara quatre cerveses) i s’inventen l’amor
en
el sofriment de la intimitat. I els dubtes em
sotgen
envoltant el cotxe, fantasmes que esgarrapen
la
carrosseria per entrar-hi i devorar-me. Però
freno
el cotxe en sec i els llenço contra l’obscuritat
perquè
se m’ha creuat un conillet de pocs mesos.
He
sentit un cop. Prego perquè no l’hagi atropellat.
Collons!
que no l’hagi atropellat. I llavors, el veig.
El
veig saltironejar buscant compartir el fred.
Em
quedo uns minuts parat enmig de la carretera,
enmig
de la nit, encara l’obscuritat. La vida és
fascinant;
qui sap què pot passar.
Engego
el cotxe en direcció a casa.
Falten
un parell de cançons per escoltar
al
reproductor “Are you swimming in her pool”
de
Swan Lake.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada