Ah! L’amor... l’amor... tan
senzill d’aconseguir.
Se’t pot creuar a les dues del
vespre sortint ben gat
d’un bar de mala mort (potser el
sentiment es confongui
amb la gatera; prova de gitar) o
ensenyant a tocar
la flauta de Pan o el piano o
baixant per la passarel·la d’un barco
després de recuperar tresors enterrats
a les profunditats
de la mar. El dia està ple d’aquests
instants. Poden aparèixer
amb un espetec de dits, txas i
aparec al teu costat.
I, alhora, tan fugaços, tan efímers, com aquella acumulació
de llaunes de cervesa al menjador
del pis d’estudiants
amb el Xavi de coautor imitant l’art
efímer de les festivitats
del Renaixement espanyol; uns instants tan
volàtils, tan eteris,
tan difícils de mantenir, com aquella acumulació de llaunes
de cerveses al menjador del pis d’estudiants amb el Xavi
de coautor imitant l’art
efímer de les festivitats del
Renaixement
espanyol i que l’Alícia es va encarregar de
llançar a les escombraries.
Ah! L’amor. El meu gran fracàs. Podré
ser pobre la resta
dels dies, ser poc ambiciós
(encara que açò no és del tot
cert: en el meu cap hi ha somnis
megalòmans), tenir
una feina de merda, no
publicar... Però el fracàs en l’amor
és el que em portarà als bòtils i
a les agulles. Vaig cometre
tants errors, vides meves. No vos
vaig rebre mai
despullat, ni vaig envernissar el
vostre cos amb nata muntada
(i açò que estic enganxat a la
sucre), ni vaig recrear
les vostres fantasies, ni vaig
ser un poc dolent, ni vos
vaig saber estimar cada dia. Vaig
cometre tants errors...
Tants erros que podria escriure
un d’aquests poemes-llista
que tant m’agraden, sense fi, mil
errors que he comès en
l’amor. Però de tots ells, el que
més greu em sap és
no haver ballat amb vosaltres com
dos vampirs
escoltant “Funnel of Love” de
Wanda Jackson
assedegats dels desig de la seva
pròpia sang.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada