No
sé què preguntar
a
l’entrevista o en la reunió o
en
la conversa.
Me
qued callat,
sense
paraules;
som
una absència.
Som
la síndrome del membre
amputat.
O potser a la inversa,
una
extremitat que s’hauria d’arranar.
Les
meves extremitats pertanyen ara a
Umma Thurman en xandall groc.
I
si la vida és una recerca constant
d’una
resposta,
com
és que res deman?
Com
és que costa tan fer-se preguntes?
Diré
que la por. Por a que la resposta
que
trobem sigui un monstre creat i desfigurat
per
les nostres pròpies mans
o
por
a que la resposta mos obligui
a
replantejar tota la nostra vida,
com
si es revelessin les mentides
d’una
religió.
I
tot i així, no podem deixar de fer-mos
preguntes
perquè sense preguntes
la
novel·la no avançaria. Trobarà
el
protagonista qualque forma de comunicació
en
el seu aïllament? És aquesta la pregunta
adequada?
Les germanes me diuen
que
quan camin els turmells cauen cap
a
l’interior, com el xoc de dues plaques tectòniques
que
fan créixer muntanyes als garrons.
M’atur
per contemplar la trepitjada
i
comprovar aquesta anomalia de la passa.
Completament
m’he aturat. Si vols continuar
fes-te
una pregunta. Vindrien tot seguit la tipicitat del
sentit,
l’existència, la destinació... Però triaré aquesta:
Quina
responsabilitat tenc envers... qualsevol cosa?
Jo
mateix, el meu cos, els altres, la família, l’amistat, l’amor, la llengua,
Menorca,
l’escriptura, la vida... Sí. M’he aturat;
el
camí està ple de processionària.
Quan
vaig deixar de caminar? O és que no he
caminat
mai? Sa Nitja està a dues hores de Fornells
a
peu i les cames em dolen. No he sabut caminar
mai:
és aquest el motiu de la meva derrota.
I
tot i així, hi ha encara
qualcú
que m’estima; l’amor és inescrutable Déu.
Perdona’m,
amor meu. Perdonau-me, tots.
Hi
ha serps al viarany que me paralitzen i
per
no passar per ell, don mitja volta.
M’agradaria
dir-te que em convertiré en
iconoclasta
i que tot serà daurat amb pa d’or. Voldria
besar-te
en un quadre de Klimt. Però som home
i
no puc veure el rostre de Déu. No hi ha
metamorfosis
a no ser que sigui en panera.
Bé.
No sé. M’agradaria creure que puc arrabassar-me
aquesta
tempesta perpètua, construir una arca
que
navegui quaranta dies i quaranta nits
fins
terra ferma i plantar ullastres per fer oli,
aprendre
a tocar el piano i saldar el deute
amb
l’Univers. Ser un altre. Ser valent per
fer
el que s’ha de fer. Sí. És açò el tretzè treball
i
no som la meitat d’un déu ni un heroi.
Ni
tan sols som l’ombra del qui vaig ser
si
és que hi ha ombra de qualcú. Però
no
te preocupis: he encarregat “El poema
de
Gilgamesh” i estic acabant aquest poema;
demà
i durant quaranta dies i quaranta nits,
un
altre
en començaré.
