Jesús
, assegut en posició del lotus,
en
el jardí de Getsemaní, paia un copiós
sopar,
aquell que havia de ser el darrer:
“Collons que hagi de ser el darrer”.
Reflexionava
sobre aquestes coses
i
sobre d’altres, viatjant per les eres dels
homes,
pels passat, pels present i pel
futur,
com un de sol. Potser una nit de bolets;
amb
una quantitat menor hauria estat molt millor.
En acabar la novel·la havia sofert una
evolució (no era
un
personatge pla) i ni tan sols va esperar
sentir les petjades dels romans grisos per
sortir
per potes del jardí. Va abandonar Jerusalem
sense
deixar de córrer (encara no s’havia
descobert
el tabac) amb la ferma convicció
d’allunyar-se
d’Occident, del Pròxim Orient
i
d’Orient (el món conegut, vaja). Corria
i
corria. Corre, Forest, corre. Va travessar valls
i
muntanyes, mars i rius, boscos i deserts.
Fins
que Déu, son Pare, se li va aparèixer:
—Però
què collons fas? No es suposava
que
havies de morir per la humanitat?
—La
humanitat no és mereix que ningú mori per ella.
—I
què és el que t’ha portat a aquesta conclusió?—
va
tornar a preguntar Déu.
—He
passat un agost a Fornells.
