La
sang és vermella. Vermella com la sang.
L’has
de veure, a la sang, per dir-ho. Jo no ho hauria de
dir
perquè a dures penes puc mantenir
la
seva mirada, de la sang, fixada en la meva com en un
mirall.
I caic en el mirall de la sang. Caic com
en
un mal viatge d’àcid lisèrgic mentre sona
“La
Cavalcada de les Valquíries”. No m’agrada
l’olor
a
napalm pel dematí; m’estim més que me colpegin
les
flors dels viciós. Si almanco la suor del front
que
el cor fa brollar fos pluja de primavera...
Però
les flors i la primavera s’han extingit
fins
al pròxim cicle i ara sols existeixen les punxades
de
dolor del dit mig del peu, que una de les meves germanes
m’han
curat i embenat (almanco hi ha qualcunes
persones
que encara es preocupen per jo; beneït
sigui
Déu i el Diable, encara més). Sols existeix ara
aquest
dolor , viu, (llavors existesc) com de centenars d’agulles
burxant
el seu coixinet i també el dolor
de
la frase al telèfon “No és res. Només que el meu
germà
es mareja quan veu sang”, a la que responc
cridant:
“No és ve. Som tot un home”. L’home que crida
de
dolor. L’home que plora pel dolor. L’home que no suporta
el
dolor. L’home que es mareja pel dolor. L’home que
engolirà
ibuprofè pel dolor. Sí. Tot un home. És avui un bon
dia
per prendre una coca cola sense tu a San Sebastià.
