Duc uns dies
dolents.
Li dic a na
Rosa, la carnissera,
que és per la
feina i que per
Sant Joan
penso agafar un mac
tan gros que
sortiré als diaris
—D’aquests en
els que perds les sabates?— em pregunta
—Sí. Però no
les perdré. Només en tenc dos parells.
Al recital
del dissabte
em vaig
disculpar per arribar tard dient
que als
problemes habituals se’ls havia afegit
més problemes
habituals:
el Xaplin ha
començat a jugar a escacs
(espero que
sàpiga jugar més que jo).
l’ànsia de
tabac em corroeix fins a creure’m
Hamlet: fumar
o no fumar; aquesta és la qüestió.
no tenc
gaires ganes d’escriure: crec haver
perdut alguna
cosa en els versos(o potser no
he guanyat
mai res; si és així no cal preocupar-se’n);
i m’he dit
amb una destral de cuina a la boca
que posposaré la revisió de la novel·la
fins després
de l’estiu.
No tenc,
tampoc, gaires ganes de fer moltes coses
sols d’estirar-me
al sofà i engegar el Filmin (ahir
em vaig
tragar una puta paranoia russa
de ciència
ficció medieval de tres hores en la que sols
vaig ser
capaç d’arribar a la meitat del film).
No llegeixo.
L’enyoro i
també a la idea de Plató.
Tenc insomni
i no hi ha tabac.
He sortit a
córrer aquest matí.
En total,
crec haver marxat 10 minuts
(hipèrbole);
les cames estan cansades
de
sostenir-me. I tot el passeig marítim
l’he fet
caminant. He reduït el pas quasi
al silenci;
no volia arribar enlloc. Però llavors
ha començat a
sonar Sound and Vision
de Bowie i m’ha
semblat que estar viu a
Fornells, amb
el sol de final de juny
patinant sobre
la superfície emmirallada de mar
fins frenar
en sec i esquitxar-me el rostre,
és la cosa
més exquisida del món.
Escrivint
aquest poema escolto a Bowie:
Sound and
Vision, de Low, de 1977,
és la única
cançó del disc que val la pena
escoltar.
