Que
estrany se’m fa dir que no he de tornar ca nostra
per tu.
Que
no he de frissar i posar el cotxe a 160 per hora,
que
no he de passar pena per si no pots pujar al sofà
o
per si no tens aigua o per donar-te les pastilles del cor o
per
si has caigut per l’escala (no vas caure mai per l’escala).
Que puc quedar-me a dinar a ca un amic sense
remordiments
o
despertar en un altre llit que no sigui el de ca nostra i
anar
a berenar d’un panet de formatge fregit amb tàperes.
Com es fa tot açò?
Que
fosca que trob ca nostra quan obr la porta, fins i tot quan
encara
hi ha el sol a dins. Deixava un dels llums del menjador
encès
perquè poguessis veure-hi (tot i que sempre hi vas veure,
inclús
amb les Niàgara als teus ulls). I quan retornava a la llar,
quan
tornava amb tu, era com despertar en un camp daurat
d’una
pel·lícula de Miyazaki. T’has endut la llum i ara, fins
i
tot amb els llums encesos,
no veig res.
Que
silenciosa sent ca nostra sense les teves passes de ball
picant
les rajoles beix del pis com les tecles del piano de Bach
que
escolt mentre escric aquest poema, perquè Bach és
el
compositor dels escriptors, encara que jo no m’hi senti, escriptor;
millor
no sentir-se escriptor que sentir-se mal escriptor.
Així
que potser retorni al Satori dels Flower travellin Band
per
posar-me a ballar al menjador com un ànec borratxo.
Però
el teu rostre ja no hi és per mirar-me i dir-me que estic
com
una puta cabra. Com avui matí... que ridícul m’he sentit
en
adornar-me de la teva absència.
Com s’ompl una absència?
Ho
hauria de saber. Ho hauria de saber, de tantes vegades...
Però
no he volgut creure mai en haver d’omplir la teva absència.
He
cregut sempre que t’aferraves amb tanta fermesa a la vida
perquè
la teva missió era mantenir unida la meva fragilitat.
Eres
el meu sanador, el meu xaman particular, el meu continuar.
Vol
dir açò que vas veure en jo, en el teu darrer alè, un pessic de fortalesa?
Siguis la persona
que el teu ca pensa que ets.
Però
els amos són morts i demà aniré a recollir cotó.
Com es fa tot açò?
No.
No he estat mai la persona que pensaves que era.
Joder!
Però si som una fotuda desgràcia que no té remei.
Som
una desfeta que contínuament es desfà. L’escuma
dels
dies, escuma a les mans, i sense saber idiomes, no
es
pot reconstruir Babel. Mon pare,
què fem amb
aquest bloc de marès?
Crec
que sempre has sabut com era jo. “Els hi va tocar en una
tómbola”
diu sempre en Toni. I tot així, no te vas separar
del
meu costat. Tenies opció? Sempre hi ha opcions;
sols
cal tenir el valor d’endinsar-t’hi.
No,
collons! No te vas separar mai del meu costat. Sempre
amb
aquesta puta fidelitat a l’estupidesa humana, a la meva
sobrada
estupidesa. No hauria d’haver estat responsable
de
la teva vida, de cap vida. Siguis la
persona que el teu ca...
Gràcies,
cabronàs. Gràcies per creure en jo. Gràcies per eixugar-me
les llàgrimes. Gràcies per compartir la teva
escalfor quan venies
a
arrufar-te baix les mates amb jo al sofà o al llit. Gràcies per no deixar-me
defallir.
Gràcies per fer-me creure que me necessitaves. Gràcies
per
fer-me riure, com aquella vegada quan una dona, sortida
de
l’anunci de “Busco a Jacks”, te va cridar per acariciar-te
(ai!
que guapo que eres) i tu vas seguir el teu camí, passant
completament
d’ella; o quan na Lo i jo te cridàvem perquè
nedessis
al Clot de s’Aigu Morta, però tu badallaves assegut
a
una roca, fins que una al·lota en
topless va fer una sota al llac
salat i tu hi vas anar darrera, com per
rescatar-la. Gràcies, amic
meu. Mai podré agrair-te tots aquests moments.
Sols esper
que
quan digui el meu darrer alè, em permetin venir a veure’t
i poder tornar a abraçar-te. T’enyor un
desastre, però, crec,
que
estaré bé. Qualque dia
sabré com es fa tot açò.
