Surt del cinema corrents, sense mirar els espectadors
que han anat a veure la pel·lícula; crec que perquè
no em vull topar amb qualcú conegut o desconegut
ja o potser perquè desitj
trobar-la. No ho sé. No sé
què passa dins meu.
El cert és que aquesta rapidesa
l’encoman al cotxe i
com més m’enfons en la foscor
de la carretera, sense que cap obstacle returi la velocitat,
com si conduís per una pista de carreres abandonada,
més pitj l’accelerador.
Més i més . Fins arribar a 160. Llavors
sent els personatges de la pel·lícula recitar un dels
diàlegs:
—I ara què hem de fer?
—Ara desapareixerem.
Potser desapareixeré contra un paret seca o
traspassaré la setena
dimensió o retornaré al futur
(però conduesc un Ford Fiesta i no un Delorean).
O potser escapar. Simplement allunyar-me tan adeveres
com pugui (equival a 40 km en 20 minuts) per arribar a casa.
A casa. “Tothom necessita un lloc segur on tornar”. Crec
que també és d’una pel·lícula; no sé de quina. Fornells
em rep amb la mateixa indiferència que les nits a Nova York.
Tenc ganes d’escriure a en Macià per dir-li que la
pel·lícula
m’ha semblat com si “La Gran Belleza” hagués estat dirigida
per Truffaut després d’haver llegit “La Balada del Dolç
Jim”.
No sé què vull dir. Però preferesc escriure aquest poema:
és la meva manera de comunicar-me.
Crec que he menjat masses porquerietes.
