tenc
mal al colze dret. Tant de mal que quasi és una extremitat inservible. Colze de
golfista, em diu na Virgínia (però m’estimaria més que fos de pingpongnista)
M’estir
al sofà per continuar veient Los Soprano, però la connexió a internet falla i m’he
de conformar amb el que fan a la televisió: la televisió és una merda.
Vaig
anar a sopar amb la quinta; el balanç de tot plegat: perdre les claus del
cotxe.
fa
dies que no garn la casa: els pels den Xaplin i la puta pols de l’obra del
costat es van acumulant.
la
ressaca, el fotut dolor de la ressaca. Apaga els llums i que ningú em ralli.
començ
a veure La comuna, de Peter Watkins, versió reduïda de tres hores. No m’imaginava
que fos un fals documental. No estic per experiments; és una merda que hagi de
pagar per Super López.
les
meves camisetes, la gran majoria d’elles, presenten, a la part de baix, un
visible conjunt de forats. he pensat llençar-les, però no ho faré; em sento
punk quan duc la negra de Sonic Youth
—Amb
aquesta barbota i aquestes grenyes, sembla que has sortit de la muntanya— diu
en Seguí, qui fa quasi trenta anys que no veig.
—Fins que no em mori, no me’ls pens
tallar— responc.
és
urgent comprar unes sabates: quan plou sembla que un dels meus peus està fet d’aigua.
la
Coldina provoca somnolència, afirma el Miguel: dorm tot el dia.
dissabte
vespre: què faig mirant la pluja si és vent el que fa?
he
fet un cafè de més. No puc dormir: escric aquest poema
que
no em fa sentir
culpable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada