Conduint com un boig després del cinema (Ardara)

Surt del cinema corrents, sense mirar els espectadors

que han anat a veure la pel·lícula; crec que perquè

no em vull topar amb qualcú conegut o desconegut

ja o potser perquè desitj  trobar-la. No ho sé. No sé

què passa dins meu.  El cert és que aquesta rapidesa

l’encoman al cotxe  i com més m’enfons en la foscor

de la carretera, sense que cap obstacle returi la velocitat,

com si conduís per una pista de carreres abandonada,

més pitj l’accelerador.  Més i més . Fins arribar a 160. Llavors

sent els personatges de la pel·lícula recitar un dels diàlegs:

—I ara què hem de fer?

—Ara desapareixerem.

Potser desapareixeré contra un paret seca o

 traspassaré la setena dimensió o  retornaré al futur

(però conduesc un Ford Fiesta i no un Delorean).

O potser escapar. Simplement allunyar-me tan adeveres

com pugui (equival a 40 km en 20 minuts) per arribar a casa.

A casa. “Tothom necessita un lloc segur on tornar”. Crec

que també és d’una pel·lícula; no sé de quina. Fornells

em rep amb la mateixa indiferència que les nits a Nova York.

Tenc ganes d’escriure a en Macià per dir-li que la pel·lícula

m’ha semblat com si “La Gran Belleza” hagués estat dirigida

per Truffaut després d’haver llegit “La Balada del Dolç Jim”.

No sé què vull dir. Però preferesc escriure aquest poema:

és la meva manera de comunicar-me.

Crec que he menjat masses porquerietes.