Sense versos, aquests versos

I el dia conclou sense versos

Vull escriure’n uns quants

Necessito escriure’n uns quans

Potser un parell

Un parell bastaria

Busco el vers

Penso el vers

Però no apareix

Sobre què podria escriure?

Potser sobre aquells minuts de mort

Fumant assegut a l’escaleta de llenya

Al magatzem del súper

Acaronat per una refrescant brisa d’estiu

I que m’han sabut a glòria

O potser sobre la caminada nocturna amb xaplin

Passejant  quasi en l’absoluta foscor de la nit,

A penes distingint siluetes en el no res

Escoltant aquesta petita brutalitat  d’obra mestra de la música de contemporània

Que és el notorious lighting and others works de destroyer

Que he cridat i contorsionat com un foll

Però aquests moments no se m’han aparegut

Bah! A la puta merda

Avui no escriuré

S’està de puta mare sense escriure

Veuré un episodi de Les revenants

 me n’aniré a llegir els versos de Danielle Collobert

i dormiré un dia sense el meus versos

però llavors

aquests versos

els mals dies

altre dia horrible

ha començat llevant-me amb mal de cap,

poques hores de son i algunes cerveses,

pel que he hagut d’empassar-me un ibuprofè

després, a la feina, tot s’espatllava,

la caixa enregistradora, la de tallar embotits, alguns estris...

per rematar-ho quasi matant-me

llenegant de sobre  la petita escaleta de llenya

Els mals dies es succeeixen irremediablement

Com el temps passar

Ocorren tan sovint

Que penses i esperes que per força ha arribar-te alguna cosa positiva

Que te tocarà la loteria i te n’aniràs a la merda

Que tornaràs a sentir com si encara tinguessis que descobrir tots els sentiments

O que un editor contacta amb tu per dir-te:

Ei! Ets un poeta de la puta hòstia i volem publicar-te

Però toques de peus a terra i te conformes

Amb les petites coses que te mantenen entenimentat

Que s’editi un nou còmic d’Ashley Wood

O tota l’obra de Richard Brautigan

O que Nacho Vegas decideixi tocar a l’illa

O que Tortoise tregui nou disc

O que Wes Anderson rodi una pel·lícula per any, com Woody Allen

O que s’estreni demà mateix el VII episodi d’Star Wars

Però ni tan sols això arriba

Són tot mals dies

I l’única cosa que pots fer és

Escriure poemas

escriure

Penses sempre

Que escrius perquè

Això que creus estar fent

Et traurà del pou emmerdat

Al qual vas caure

Per pròpia voluntat

Que canviarà alguna cosa de la teva

Miserable vida

O, sent més ambiciós,

Que canviarà alguna cosa en la

Vida miserable

D’ algú altre

O, resumint,

Que canviarà alguna cosa

Potser un dia gris o la pluja en trepitjar el terra o la sang o el dolor, tot el dolor, o les fulles d’herba o el cant del ocells o el vent o una llàgrima o un fusell o un poema o aquest poema o una taronja

O la nit o l’infern

Alguna cosa, vaja.

Però saps perfectament

Que això que penses

No són més que

Il·lusions d’un perdedor

Així, doncs,

Per què collons escrius?

tants poetes

Ah! tants poetes per descobrir

Tanta poesia per llegir

Que no basta tota una

Vida ociosa

Quin fàstic de vida

Un descobriment que em fa pensar en anar-me’n a la merda

                                                            Si ho fem com els cans

                                                            Ambdós podrem contemplar l’horitzó.

                                                                                                Haruko Tatsu

Llegeixo un article de la Jot Down

Sobre el kamikaze poeta

Haruko Tatsu

L’autor de l’article tradueix a penes

Tres o quatre poemes del poeta

Però són suficients per dir: el vull

En llegir-los em quedo bocabadat

Fascinat i extasiat

I, al mateix temps, destruït

Penso en tots els meus poetes

En Bukowski, Fonollosa, Wolfe, Panero, Whitman, Lee Masters, Carver, Rimbaud, Baudelaire

I tots els altres que vindran

Que també em deixaran bocabadat, fascinat i extasiat

I penso en la meva poesia

He deixat bocabadat, fascinat i extasiat a algú?

No. No ho crec.

Sóc una merda de poeta

Així que, potser, és hora d’anar-me’n a la merda

Segurament, hi farà molta pudor, allí

Però almenys

cobert de merda

S’està

 calentet

descalç

Ei! T’has deixat les sabates, riu l’amic

I el cap, on l’has deixat? Pregunta somrient la carnissera

Sí, me les he deixades i el cap, estès

Podria dir que, de vegades, vaig descalç

Per sentir el bategar de la Terra

O el crepitar de l’asfalt a l’estiu

O les pessigolles de la gespa

Tot com a molt hippie, no?

Però el cert és que, de vegades, vaig descalç

Perquè m’agrada embrutar-me

De fet,

Molt hippie

i els poetes

I els poetes

Viuen

Però jo

Segueixo aquí

En aquesta

Fi del món

Esgotat

Podrit per la culpa

Condemnat

Empresonat

Sense ser poeta

Negat

Sense viure

I escric