He
sentit dir que ets feliç
i
mentrestant jo fum en aquest
vespre
al llit, sense poder dormir.
No és que açò sigui un costum.
Fumar
al llit és incòmode
i
cap la possibilitat d’adormir-se
a
la gola d’un drac incontinent.
Però
fa ja uns quants dies que
no
me trob gaire bé. Vull dir que
enyor
coses que molt em tem que
no assoliré en vida.
Coses
com deixar de menjar xocolati,
o ser valent (que per açò escric poesia),
o
dur a terme totes les idees que em rueguen
el
cervell com fantasmes que visiten a qualcú
per
comunicar-li la seva darrera voluntat,
o
tornar a estalonar el cap damunt unes cuixes,
o
inventar contes amb els fills perquè
aquests
no vindran (i no he escrit el poema
als
fills que no vindran) o entendre
d’un
puta vegada què significa l’amor.
Totes
aquestes novel·les que tant m’agraden sobre
la llibertat,
sobre
a prendre per cul els convencionalismes
socials,
són simple arquitectura efímera per
un
dia de festa, una droga, Baudelaire colpejant
un
sense sostre, adrenalina subministrada per
la
tramuntana que se’n duu les mates i arbusts
deixant
entreveure les runes de carn i ossos que som.
A
penes quatre pedres. A penes la planta d’un
edifici.
A penes qualque cosa. Ni tan sols unes runes
per
una escena bucòlica ni pels decorats d’un
pèplum
mitològic. I contemplar
l’Apocalipsi
sols
és plaent pels vencedors
o
per les grans companyies petroleres o fusteres.
Potser
aquesta aflicció no sigui pel fet de sentir-me
una
merda desfeta, sinó per fet de ser incapaç de
construir-me
de nou. O sols construir-me.
De
totes maneres, he llegit al pròleg de Sans Soleil
que
fa Isaki Lacuesta un poema de l’arquitecte Arata Isozaki
que
diu que les runes són l’estil de les
ciutats futures.
Així
que fins i tot havent rendit l’energia i
sent matèria
inert, encara tenc futur. Bé, ja saps de
què rall: el futur és de tothom.
O
potser estic complicant les coses i l’explicació
de
com és que no puc dormir sigui una oca amb una navalla
assaltant
un jubilat que l’alimentava amb llesques
de
pa dur ple de floridura; la natura també té les seves reivindicacions.
Potser
és que mirant una pel·lícula de Denys Arcand
m’he
quedat sobat al sofà. I malgrat tot, sigui
quina
sigui la causa de la meva aflicció que no me deixa
dormir,
tu segueixes sent feliç i jo fum en aquest
vespre
al llit mentre em desembull tranquil·lament
amb
els dits els garbuixos de la barba.
