diumenge, 8 de novembre del 2020

He sentit dir

 

He sentit dir que ets feliç

i mentrestant jo fum en aquest

vespre al llit, sense poder dormir.

 No és que açò sigui un costum.

Fumar al llit és incòmode

i cap la possibilitat d’adormir-se

a la gola d’un drac incontinent.

Però fa ja uns quants dies que

no me trob gaire bé. Vull dir que

enyor coses que molt em tem que

no  assoliré en vida.

Coses com deixar de menjar xocolati,

 o ser valent (que per açò escric poesia),

o dur a terme totes les idees que em rueguen

el cervell com fantasmes que visiten a qualcú

per comunicar-li la seva darrera voluntat,

o tornar a estalonar el cap damunt unes cuixes,

o inventar contes amb els fills perquè

aquests no vindran (i no he escrit el poema

als fills que no vindran) o entendre

d’un puta vegada què significa l’amor.

Totes aquestes novel·les que tant m’agraden sobre

                          la llibertat,

sobre a prendre per cul els convencionalismes

socials, són simple arquitectura efímera per

un dia de festa, una droga, Baudelaire colpejant

un sense sostre, adrenalina subministrada per

la tramuntana que se’n duu les mates i arbusts

deixant entreveure les runes de carn i ossos que som.

A penes quatre pedres. A penes la planta d’un

edifici. A penes qualque cosa. Ni tan sols unes runes

per una escena bucòlica ni pels decorats d’un

pèplum mitològic. I contemplar

                                                        l’Apocalipsi

sols és plaent pels vencedors

o per les grans companyies petroleres o fusteres.

Potser aquesta aflicció no sigui pel fet de sentir-me

una merda desfeta, sinó per fet de ser incapaç de

construir-me de nou. O sols construir-me.

De totes maneres, he llegit al pròleg de Sans Soleil

que fa Isaki Lacuesta un poema de l’arquitecte Arata Isozaki

que diu que les runes són l’estil de les ciutats futures.

Així que fins i tot havent rendit l’energia i sent matèria

inert, encara tenc futur. Bé, ja saps de què rall: el futur és de tothom.

O potser estic complicant les coses i l’explicació

de com és que no puc dormir sigui una oca amb una navalla

assaltant un jubilat que l’alimentava amb llesques

de pa dur ple de floridura; la natura també té les seves reivindicacions.

Potser és que mirant una pel·lícula de Denys Arcand

m’he quedat sobat al sofà. I malgrat tot, sigui

quina sigui la causa de la meva aflicció que no me deixa

dormir, tu segueixes sent feliç i jo fum en aquest

vespre al llit mentre em desembull tranquil·lament

amb els dits els garbuixos de la barba.

 


dijous, 8 d’octubre del 2020

Un poema per mantenir la por allunyada gràcies al Frank

 

Tenc por d’escriure aquest poema;

no escric gaire darrerament i com has

pogut comprovar som un poeta mediocre

i els poetes mediocres exhaureixen els seus

15 segons de glòria si no alimenten

constantment els seus dimonis.

Perquè els dies són els que són en aquests

carrers de Fornells. Són hivern mut, encara que

aquest matí el sol és de maig engrescador i he estès la roba.

 No hi ha molta poesia o potser és que estic perdent

audició escoltant a totes hores Brahms i els Sonics.

Així que, a falta de visions al·lucinògenes, Amsterdam

queda tan enfora,  me pas els capvespres llegint a Lautréamont

—déu! per què me costa tan llegir els seus cants?

tenc por de mirar el mirall? o potser m’esperava més

trobar un Rimbaud bevent absenta mentre passa

una processó de flagel·lants?—.I quan estic cansat de cantar

la foscor de l’home, me pos a llegir sobre bojos mil·lenaristes

medievals, que acaben tots a la foguera, mentre

m’imagin escrivint una novel·la de fantasia heroica,

perquè aquí és on hi ha els doblers i tots volem ser

rics i feliços. Hòstia! no me puc creure que hagi emprat

aquesta paraula, aquesta paraula que és falsa

com els cigars de xocolati que roagava amb el paper

i tot. Replantegem, així, el vers: perquè tots volem ser

rics i perquè ningú vol ser infeliç. És aquesta paraula

també mentida? La cosa és que no escric gaire darrerament

i no sé com continuar aquest poema, sincerament. Potser

no té res més a dir i l’hauria d’acabar aquí mateix. Però

just després del cafè del despertar  he llegit, a la tassa del vàter,

uns quants poemes d’en Frank i, malgrat que als carrers del món

 és hivern en aquest octubre, he escoltat la poesia  i he volgut brindar

per la vida (quina vida?). He volgut beure Moet en gots petits de Xoriguer

 i ballar amb els Parquet Courts i escriure poesia. Perquè

ens aquests pocs minuts que ha durat la lectura dels poemes d’en Frank

 no he tingut a res por;

                                         no sé quan tornaré a escriure.

 


dilluns, 14 de setembre del 2020

Parèntesi

 

He oblidat ja els cossos i la pell i  la sang

i els calfreds i la suor i el gust i les olors (açò darrer

potser a causa del tabac). I tot i així dic no, com qui

tira al carrer un xiclet de maduixa encara

amb el cor bategant, que s’aferrarà després

de qualcú a la sola de la sabata.

—Com és? Qui refusa el tron de Ponent?

Qui pot negar tres vegades Déu? Qui rebutja

la Novia d’Algendar? Idò, seràs tota la vida pobra.

—Perquè vull ser lliure sols sent cendra— mentesc,

amb aquesta veritat de Pizarnik. Perquè la veritat és el poema,

aquest poema que escric i que diu que som els constructors

de nosaltres mateixos i que ara que jo no som més que

fragments, tal quantitat de fragments que m’esquincen

i em dessagnen i em desganen, me n’he adonat que mai

he alçat cap Far d’Alexandria ni cap Castell de Fornells ni

cap Torre de Babel (de totes maneres no hi ha portes

per entrar a Déu). Ni tan sols  un innocent castell d’arena

a la platja de Cavalleria. O aquests poemes, que escric

caminant per un sender de fil de pescar cabots, dividint

un abisme en dues mitats a les quals no faig més que

caure i caure. I caic, ardent, alegre. Però com ser constructor si

fins i tot un martell em crema a la mà i esborra el seu

significat? Com ser-ho si sempre vaig tenir dificultats

per llegir la planta d’una catedral gòtica? Com fer-me

si les pors fan cridar el silenci? Així que potser no he mentit

quan he dit allò de la llibertat de ser sols cendra.

No. No he mentit. I sols te deman que em deixis  ara,

per una estoneta, ser  aquesta cendra.

Perquè no esper ningú; simplement vull estar aquí.  I

potser qualque dia sabré entendre la tramuntana i

llavors li faré modelar d’aquestes cendres

flors que floreixeran a les mans.


dijous, 3 de setembre del 2020

No publicat

 

Joder!

Aquí

publica els seus versos

tot déu.

Potser he errat

el filòsof.

Potser entost de voler

llegir Nietzsche

hauria de voler

llegir Kant. Puaj.

Però si te som sincer

preferesc seguir llegint

Charlie Brown.


dimecres, 2 de setembre del 2020

Resposta

 

Has demanat per jo aquest dematí,

però no he respost al missatger

o potser li he contestat qualsevol cosa:

que agost està a punt d’acabar

i que la vida hauria de ser setembre,

que la tramuntana interpreta el Concert

per violí nº1 de Bartok per al Sol

i que he deixat de dormir amb el ventilador

encès, que l’hivern sembla que es vestirà amb pellingots

(de totes maneres, hi ha hagut mai qualque hivern

 a Versalles?) i  jo no faig més que debatre’m entre

L’Odissea o el Here are the Sonics,

en vinil, per suposat. Qualsevol cosa menys

una resposta. Però de devè vols que contesti

que com estic? No. Deixem la resposta pel Judici Final,

pels psicòlegs o pels bòtils d’albarinyo. Diré, simplement,

qualsevol cosa: que torn a dur els cabells llargs i que me pas

 deu minuts cada dia, després de dutxar-me, pentinant-los. Que

m’he deixat barba (a n’Ariel no li agradaria) com un hippster,

però a jo m’agrada dir que com un antic pescador de Fornells,

encara que l’únic que he sabut pescar han estat cabots

i en barca sempre m’he marejat. Que en Xaplin està

vellet i empastillat pel seu gran cor (l’ha de tenir gros

per estar al meu costat), però encara tresca, el molt cabró.

 Que estic intentant perdre pes (vaig estar a punt de batre

el rècord dels 100 metres), però he tornat a fumar.

Que estic perdut, però no tenc cap germà galerista

que em digui que em faci artista i que em pagui

la bohèmia parisenca. Que a casa hi ha dos sofàs nous,

de segona mà, i que encara hi ha la taula del menjador

que vam arreplegar del carrer. Que no escric gaire

darrerament, però escric aquest poema que tu vas

ajudar a construir. Dic qualsevol cosa. Qualsevol cosa

per agrair-te que de jo no t’hagis oblidat i que encara

que sigui per uns instants, un glop de pensament,

una punxida de moscard, una arrabassada de tireta,

jo som real.


dijous, 20 d’agost del 2020

Perquè Déu mos va abandonar. Història alternativa.

 

Jesús , assegut en posició del lotus,

en el jardí de Getsemaní, paia un copiós

sopar, aquell que havia de ser el darrer:

 “Collons que hagi de ser el darrer”.

Reflexionava sobre aquestes coses

i sobre d’altres, viatjant per les eres dels

homes, pels passat, pels present i pel

futur, com un de sol. Potser una nit de bolets;

amb una quantitat menor hauria estat molt millor.

 En acabar la novel·la havia sofert una evolució (no era

un personatge pla) i ni tan sols va esperar

 sentir les petjades dels romans grisos per

sortir per potes del jardí. Va abandonar Jerusalem

sense deixar de córrer (encara no s’havia

descobert el tabac) amb la ferma convicció

d’allunyar-se d’Occident, del Pròxim Orient

i d’Orient (el món conegut, vaja). Corria

i corria. Corre, Forest, corre. Va travessar valls

i muntanyes, mars i rius, boscos i deserts.

Fins que Déu, son Pare, se li va aparèixer:

—Però què collons fas? No es suposava

que havies de morir per la humanitat?

—La humanitat no és mereix que ningú mori per ella.

—I què és el que t’ha portat a aquesta conclusió?—

va tornar a preguntar Déu.

—He passat un agost a Fornells.

 


dimarts, 18 d’agost del 2020

Paràfrasis d’uns versos d’Irène Némirovsky

 

Vindran ja els dies

que no haguem de sobreviure.

S’ha de resistir per veure’ls.

Abans de tot,

                    s’ha de resistir.


diumenge, 16 d’agost del 2020

Compte enrere

 

Tota davallada és trista.

La d’una erecció.

La baixada als Inferns a la recerca

d’un amor que no retornarà.

Ícar vençut pel Sol.

La Caiguda de l’Imperi Romà.

Un riu que s’ofega a la mar.

El final d’una època.

Un cigar oblidat al cendrer.

Maria Antonieta davallant el cadafal.

El darrer toc de flabiol.

Tota davallada és trista.

I de totes elles,

la més satisfactòriament trista

és la davallada d’Agost.


dissabte, 25 de juliol del 2020

El cendrer del cotxe



Fa anys (potser dos, potser tres)
que no buid el cendrer
del cotxe. Està ple.
Les burilles quasi vessen
com cucs en un poma podrida.
Estan aferrades pel pas del temps,
 quasi com una unitat minimalista.
Una acumulació amagada
de les galeries d’art i dels museus
d’art contemporani.
Aquest matí, després d’una xuroada
infructuosa de llibres a La Pau
de Ciutadella (incís fora del poema:
podria qualcú muntar aquí a Menorca
una llibreria independent?)... 
deia que en arribar al cotxe,
 he agafat el cendrer i
a la paperera més propera
l’he buidat.


dilluns, 20 de juliol del 2020

Diu Nicole Kidman



a la darrera escena d’Eyes Wide Shut
(alerta: spolier),
que “hem de follar més”.
Sí. Follar és molt polit. Però follar requereix
d’un mínim de dues persones. I aquest
requeriment generalment és més difícil
d’aconseguir que donar d’alta un comptador
d’electricitat a Gesa. Te podries fer palles que, en certa
manera, és millor que follar (perquè hi ha menys
dubtes, ningú en surt decebut i “és follar
amb una persona que t’estimes”). Però
açò no és un poema que fa apologia de
l’onanisme. El que vull dir és que aquest
matí, mentre m’eixugava després d’una dutxa,
sonava el Dream, baby, dream, de Suicide,
i no m’he pogut resistir a la cançó. I en faldaret
he començat a ballar al menjador i a cantar
com un llop salvatge udolant a la lluna,
mentre Xaplin em mirava amb la seva cara de
“Tio! Estàs loco”. I he pensat que aquesta frase
feta, “tu, el que has de mester és fotre un clau”,
no tenia cap tipus de sentit ni de significat. Que
comparada amb la música estava humiliadament
buida. I que el que el món necessita és escoltar
més música (per qualque cosa els Beatles deien
que eren més importants que Jesús). Per cert,
la novel·la amb la que s’inspira Eyes Wide Shut”,
“Història somiada” d’Arthur Schnitzler, em va
semblar bastant decebedora.

diumenge, 19 de juliol del 2020

Diu Emil Cioran



que “la infelicitat és l’estat
poètic per excel·lència”.
I sí. La infelicitat és l’hòstia de poètica.
És un dels grans motors de la poesia,
més que res perquè la merda
ha de sortir per qualque banda.
En aquest sentit, es podria dir
que els poetes són les persones
amb els budells més nets del planeta.
Però no estic d’acord amb
l’afirmació del filòsof pessimista (estic ambiciós).
Ho negaré. La infelicitat NO
és l’estat poètic per excel·lència. Creu-me,
encara que ho digui jo, que la meva vida
no és per tirar coets, precisament. Que ja saps:
tot açò d’estar encadenat a una plantació
de cotó de la que desconeixes on para el Mississipí,
dels silenci i la soledat, dels versos ignorats
(que fa mesos que no escric perquè tenc por d’haver
oblidat el lloc on havia arribat)
al que ara se li ha d’afegir la novel·la
ignorada (que no entra en la línia editorial, diuen)...
I ahir despos-ahir vaig veure una imatge que em va provocar
que volgués apunyalar el cor fins a l’extenuació i que m’anés al llit
amb els ulls vermells, fregats amb sal, i que em va revelar
un poema (que no vaig escriure per açò de la por d’abans)
No. La meva tardor no sembla gaire plàcida. Sembla més
un hivern nòrdic, tan obscur i nevat que he tornat a fumar
per acurçar el fred.
              Únic nàufrag d’una balsa de la Catallufa.
                                      Sense rumb.
                                             Atemorit pels taurons de la Mar Morta.
“Fes-te artista” va suggerir Theo Van Gogh. Però no tothom
pot ser en Vincent. Ja veus. Tot molt infeliç. Però cada matí,
llegesc poesia mentre intent cagar. I aquest migdia,
mentre preparava el dinar, escoltava The Frogs i els he trobat
tan inspiradors com una simfonia wagneriana. I després de dinar
m’he xapat el cul de riure amb un parell d’episodis de The Office.
I quan he anat a cercar la llet a la nevera per fer un cafè hi he
trobat perdut un donete zebrat. “Hòstia puta! Un donete!
Un donete! Veus el que vull dir amb aquesta repetició?
Vull dir que aquest simple i senzill fet de trobar un puto donete
amaga més poesia que la infelicitat de tots els poemes.
I envés d’escriure aquest poema hauria d’estar escrivint
un poema sobre la meravella d’haver trobat un puto donete
que em pensava ja extints a l’estómac. Perquè un donete
és Déu, és un miracle, és pura poesia. Vull dir que
sí, la infelicitat ha escrit molts poemes i n’escriurà molt
més. Centenars i centenars de poemes infeliços sols,
emperò, per arribar a aquest poema del donete que
és  allò que tot poeta ha d’aspirar.
Joder! Que bo que està.


dilluns, 6 de juliol del 2020

Advertència per a novel•listes novells




intentar trobar editorial
per a la teva primera novel·la
és com aquella advertència
de la maria: “No trepitgis l’herba
que som molts i n’hi ha
poca.”

dilluns, 22 de juny del 2020

L’home amb el dit mig del peu esqueixat



La sang és vermella. Vermella com la sang.
L’has de veure, a la sang, per dir-ho. Jo no ho hauria de
dir perquè a dures penes puc mantenir
la seva mirada, de la sang, fixada en la meva com en un
mirall. I caic en el mirall de la sang. Caic com
en un mal viatge d’àcid lisèrgic mentre sona
“La Cavalcada  de les Valquíries”. No m’agrada l’olor
a napalm pel dematí; m’estim més que me colpegin
les flors dels viciós. Si almanco la suor del front
que el cor fa brollar fos pluja de primavera...
Però les flors i la primavera s’han extingit
fins al pròxim cicle i ara sols existeixen les punxades
de dolor del dit mig del peu, que una de les meves germanes
m’han curat i embenat (almanco hi ha qualcunes
persones que encara es preocupen per jo; beneït
sigui Déu i el Diable, encara més). Sols existeix ara
aquest dolor , viu, (llavors existesc) com de centenars d’agulles
burxant el seu coixinet i també el dolor
de la frase al telèfon “No és res. Només que el meu
germà es mareja quan veu sang”, a la que responc
cridant: “No és ve. Som tot un home”. L’home que crida
de dolor. L’home que plora pel dolor. L’home que no suporta
el dolor. L’home que es mareja pel dolor. L’home que
engolirà ibuprofè pel dolor. Sí. Tot un home. És avui un bon
dia per prendre una coca cola sense tu a San Sebastià.



dissabte, 30 de maig del 2020

Açò de la poesia



Si li demanes a un ca
Què és la bogeria?
tres vegades ha de lladrar.
Li ho deman al Xaplin
i ell callat em respon,
acotant el cap davall
el braç del sofà, com
qui s’amaga de la pregunta
d’un boig.
Potser és que està més
preocupat per la mort
que pel boig que creu
en les paraules de qualsevol
poeta boig. O potser és que
açò de la poesia
no sigui més que cosa
de bojos.

dimarts, 26 de maig del 2020

Qualque cosa dins meu



Mira! Aquest horitzó cab a la mà.
I aquell i aquell altre i aquell d’allà enfora,
on els monstres mengen albergínies plenes.
Només has d’estirar el braç (els anglesos tenen
un verb per aquesta acció). Estira el braç
per conduir el teu exèrcit a la victòria.
Els otomans van naufragar a Lepant. Com
a resultat, als terços no se’ls va aplicar cap
tipus d’equació derivada i ara prenen el sol
en platges d’aigües de veus incorruptibles pel tabac,
bevent gin amb menta, estirats en matalassets
en forma de conco Gilito, amb els genitals
sent masturbats per les fel·lacions de la brisa marina.

—La vida és fàcil— me va dir qualcú. No
era qualcú quan m’ho va dir. Potser encara no sigui
qualcú. Els records alcen Històries i les Històries
estan farcides de noms  que van ser pronunciats.
Els records són el Verb; llavors, existeixes.

La vida és tan fàcil, com estirar el braç. Ordena
estirar el braç. Però per arribar a aquesta ordre
he de travessar dins meu, potser  entre els pulmons,
un camp de serps i d’espines que desprenen estramoni.
“I què li diem a la mort?”. “No aquesta nit”. I, de vegades,
he avançat unes passes per aquest camp de sègol
i vogamarins. Però jo no som Holden Caulfield ni allò
és anar a replegar espàrecs. I quan vaig obrir les mans
estaven xopes de sang: no he suportat mai el dolor i
i  me mareja veure sang. O potser és l’estramoni.
La flor del cascall és molt polida.

—Què opines?— pregunta el director d’una empresa financera.
No sé què dir. Estic em penombra i m’he tallat les mans;
són ara aliment per les serps. Si vull travessar el bosc
de les ferides i de la sang hauré d’aprendre a emprar el xerrac. Però
si te som sincer no he sabut mai identificar un xerrac.

Quedar-se sota l’ombra de l’olivera com el soldat anònim,
amb una ferida de bala a l’estómac en un dia d’estiu.
Un déu castigat.
Però jo només vull ser un home,
un home,
amb tot el que açò comporta.
Si al manco plogués
seria més fàcil apagar l’incendi.




dilluns, 11 de maig del 2020

El geni de la camamil•la



Quan me prepar una camamil·la,
cada vegada que fic la mà al pot
on la guard i en treure-la, al palmell
hi ha exactament 11 bolletes de camamil·la
 (les bruixes menorquines deien
que havia de ser un número senar;
9 o 11; Déu salvi les bruixes menorquines!),
cada vegada que endevin aquestes 11 bolletes,
a la camamil·la,
tres desitjos
deman.

diumenge, 3 de maig del 2020

L’antiheroi de les mil cares




Un heroi (quan tot era foscor, no era més que
un personatge de carrer, com tu i com jo)
predestinat a complir una èpica missió.
Quan neix la flama es troba perdut, insegur
(com tu i jo quan naixem). Però apareix la figura
Del vell mentor, del savi, qui el guiarà en les seves
Primeres passes. És polit pensar que un poeta
Es pot inserir com a protagonista en aquest arc argumental.
M’imagin sovint que som Teseu donant canya al Minotaure,
O Neo repartint hòsties de kung-fu o Luke Skywalker
Brandint l’espasa làser per matar mosques.
Però en aquesta visió falta sempre el drac a l’habitació
Que ha fugit perquè necessita espai.
El més a prop d’espolsar les 4 gotes de pixat d’una ombra
Germana va ser quan en J.J. em va aconsellar
Llegir poesia mentre es caga. De fet, ho faig. A més
És una alternativa fantàstica per desfer-se
Per una estona del telèfon mòbil. No sé. Potser és que
Som ja massa vell per tenir un mentor. Tenc ja edat
Per saber com van les coses. Tenc bosses als ulls,
La meva barba comença a tenyir-se de canes i
La jovenella quan em veu pel carrer em diu “senyor”.
O potser és que he confús el bàndol i m’hauria d’imaginar
Sent el Minotaure intentant fer-se amic del seu botxí
O l’Agent Smith predicant la germanor de totes les religions
O Darth Vader reconnectant amb el seu fill per ser un bon
Pare. Joder! Però en l’heroi és on hi ha la pasta. Mira Harry Potter.
No seria polit escriure una saga com aquesta? Però jo som
De Don Quixot, de Holden Caulfield, de Daniel Johnston,
De Sam Spade, de Batmam. Som dels borratxos i dels ressacosos,
Dels malalts mentals i del consumidors d’alcaloides, dels roda
Mons i dels presos, dels fumadors d’opi i d’herba , dels tímids del món:
Uniu-vos, dels solitaris i covards. Ai! l’atracció de l’antiheroi.
I tot antiheroi està condemnat a fer-s’ho tot sol.
He somiat aquest vespre que mirava, estirat al sofà,
Un pel·lícula de Rus Meyer de tetes gegants.

divendres, 1 de maig del 2020

El nostre lloc. Reconnectant amb els primers versos.



Tot escriptor té el seu tema, la seva obsessió, el seu deliri.
 —Sobre quina cosa escrius?— seria la pregunta de l’entrevistador.
Ho hauria de demanar a la meva obra
(si em permets tal barbaritat).
Els papers estan escampats per tota la taula del menjador.
Revisant aquells primers versos en aquestes nits
solitàries d’enclaustrament (puta merda! Els elefants s’han despenyat
però que tremoli Roma),
escoltant Satie o les al·lotes de l’Hotel Chelsea
em responen:
la por
el fracàs,
la pèrdua,
els records,
la solitud...
que invocant el poder de Greyskull es transformen en
un sentiment de desencaixament, com demanar a Buñuel
dirigir una pel·lícula de superherois.
Talking heads canten que aquest ha de ser el lloc
I jo, imbuint-me de la nit pels carrers de Fornells,
em dic que sí, que aquest ha de ser el lloc.
En unes quantes ocasions em van obrir la porta.
—Entra. Ca meva es ca teva, si hi ha casa de qualcú.
I s’hi estava bé entre aquells perfums i colors i cames.
Era com estar borratxo sense existir la ressaca.
Però vaig conduir el meteorit cap aquella direcció
I els dinosaures es van extingir. Em despert, ara,
I el dinosaure és un fòssil fet de mil cinc- centes peces
totes de la mateixa tonalitat beix.
—T’agradaven massa aquells dies d’escriptura— va dir.
Sí. És ve, Però açò no treu que enyori com encaixaven
els nostres cossos. Què hi farem si som un escorpí travessant
un riu a cavall d’una granota. Brautigan deia que el seu lloc
a la història estava als niulats. Jo em deixaré els cabells llargs,
em posaré anelletes d’aquelles que en flames hi passa un lleó,
em tatuaré els braços amb divinitats mitològiques orientals
i esperaré trobar el meu lloc en aquesta història,
intentant esbrinar el meu tema, la meva obsessió, el meu deliri,
intentant descobrir de què tracta la poesia,
intentant revelar de que va tot açò
que qualcuns anomenen
viure.

dimarts, 21 d’abril del 2020

Una conversa d’ànims



Llegesc a “Shakespeare mai ho va fer” (un fragment
que forma part del recull “Beure”, una edició feta per
A fans incondicionals de Buko; per a subnormals, vaja)
Aquella anècdota de quan el poeta va ser convidat
Al programa literari “Apostrophes”, de la televisió
Francesa, en que totalment borratxo i fart del moderador,
Pedant i ofensiu (fins i tot el va fer callar, posant-li la mà
A la boca), en Buko va marxar a mig programa.
—Ja era hora que es veiés qualque cosa honesta
A la televisió francesa— li va dir un periodista en sol demà.
Deu! Com m’hagués agradat ser amic seu.
I m’imagin que un dia em telefona per dir-me que em ve
A visitar a Menorca i just trepitjar l’illa aniríem a fer
Unes cerveses a Salgaret per donar-li la benvinguda.
—Què en penses de la meva poesia?— li demanaria.
—Ves-te’n d’aquí.                                         
—Però, tiu. Aquest ha de ser el lloc.
—Beu, idò.
I bé, ja ho saps. Ho he escrit centenars de vegades. La mateixa
Història. Sempre el mateix poema: potser així aprendré a fotografiar
Decentment qualque dia els pilars de l’arquitectura.
Que el meu fetge no assimila l’alcohol. Que tenc unes ressaques
De tres parells de collons que em duren tres dies;
No escriuria mai.
—No em llegeixis a jo.
Però açò és ja impossible. Sóc el súper-dolent qui recrimina
Al superheroi de la poesia: A jo no em vas salvar. Per què
No ho vas fer?. Qualcuns de noltros no volen i no poden ser salvats.
—Al manco, digues-me que un dia arribaré. Menteix-me.
Escriu sobre açò un poema que digui que un dia arribaré.
Podria d’aquesta manera començar:
Llegia poetes de merda i el seu fetge no assimilava l’alcohol,
Però n’estava convençut que un dia ho aconseguiria...